Paul Allen és un home optimista i rialler. Deu ser condició necessària quan hom vol capgirar el sistema. Sí, aquest home afable que viu a Gal·les entre els boscos, és un revolucionari. Sense boina i fusell. Allen vol sacsejar el Regne Unit i canviar totalment el seu model energètic. Considera que, en vint anys, si es fan ‘accions fermes i directes’, el país es desfarà de la dependència dels combustibles fòssils i reduirà a zero les seves emissions de diòxid de carboni.

Certament optimista, però potser més realista d’allò que sembla, Allen reconeix que la idea sona extravagant. Ara bé, després de dècades d’estudi al Centre de Tecnologia Avançada, assegura que ‘tenim les tecnologies i els mitjans suficients’ per a dur terme la transició energètica.

Ens trobem amb Allen als jardins del Palau Robert, on participa en el XX Fòrum de l’Energia Sostenible. Entre conferències, trobem un moment per asseure’ns en un banc i parlar sobre el projecte que dirigeix: ‘Zero Carbon Britain‘. Les palmeres, les ciques, les falgueres, les sòfores… són d’un verd esclatant i ens miren amb interès. Allen arracona el te, se’l pren amb llet, i es prepara per a les preguntes.

Qui és Paul Allen i què és el Centre de Tecnologia Avançada de Gal·les (CAT)?
—En Paul Allen sóc jo [riu]. Sóc un enginyer elèctric i vaig cursar els meus estudis a Liverpool als anys vuitanta. Primer vaig fer una incursió en la música, però fa trenta anys, el 1988, em vaig adonar que havia de fer alguna cosa amb la meva vida i vaig ingressar al CAT, un centre que es dedica a estudiar com ha de ser una vida i un desenvolupament sostenibles. La meva primera tasca fou treballar en plaques solars per a hospitals que Oxfam volia instal·lar en zones de guerra. Més tard, vaig participar en altres projectes i em vaig embarcar en el Zero Carbon Britain.

En què consisteix?
—El planeta viu una situació d’urgència i ens hem de plantejar de fer accions fermes i contundents per atenuar els efectes del canvi climàtic. El nostre objectiu és aconseguir un Regne Unit lliure de carboni en vint anys. En els nostres informes hem demostrat que és possible i que no calen noves tecnologies o innovacions: tenim tot el necessari. El 2007, en el nostre primer informe, vàrem detallar la dimensió del repte i el ritme que calia seguir per reduir les emissions a zero. I vàrem captar l’interès dels polítics, concretament del partit Liberal, el tercer més important.

Quina resposta vàreu rebre de l’estament polític?
—Vàrem presentar l’informe al comitè del canvi climàtic, que poc després va aprovar l’anomenada Climate Change Act, en la qual es deixava palès que el Regne Unit havia de reduir les emissions de carboni un 80% abans del 2050. Sona bé, eh? Doncs els liberals, que foren els que ens hi convidaren, van entrar al govern el 2010 gràcies a una coalició amb els conservadors.

I bé?
—Es van oblidar completament del canvi climàtic. De totes maneres, la decepció ens va servir per perseverar en el nostre objectiu.

Realment estem preparats per a fer aquesta transició?
—Sí, rotundament. Hem fet una recerca molt detallada. Hem analitzat dades del Regne Unit sobre el vent, el sol, les marees… hora a hora en un període de deu anys. Amb això, hem pogut projectar tota la potencialitat energètica que té el país. Ara, cal dir que l’optimització de les renovables ha d’anar de la mà d’un consum energètic més eficient i sostenible. Amb això no vull dir pas un consum racionat, simplement que hem de ser conscients que ara mateix malgastem molt en habitatges mal aïllats, per exemple. Sincerament, crec que podem funcionar 100% en renovables en vint anys.

La producció de les renovables té un punt més atzarós que no pas la d’una central tèrmica. Com es garanteix una producció mínima?
—No podem controlar els fenòmens meteorològics i, per tant, hem de ser conscient que tindrem pics de producció i també caigudes. En les condicions actuals, el 80% del temps no es generarà prou energia. Per això, és realment important saber utilitzar l’excedent dels pics de producció. Generalment, els excedents s’emmagatzemen, però, en el cas de l’energia, això suposa una inversió monstruosa que ara mateix ho fa pràcticament inviable. Per tal de cobrir les caigudes, proposem fer servir l’excedent per produir gas o dièsel sintètic. D’aquesta manera podem utilitzar bona part de la infrastructura energètica ja existent, i la inversió és mínima.  

I si és factible la transició, per què no la fem?
En el darrer informe que hem fet ens dediquem a identificar les barreres que ho impedeixen i com les podem superar.

Quines barreres són?
—Motivacions personals, vincles familiars, la feina, pressió dels amics, la llei, la cultura… hi ha moltes ‘forces’ que condicionen la nostra vida. I aquí també sorgeix un concepte molt interessant que s’anomena carbon lock-in, és a dir, les inèrcies i reticències en l’àmbit públic i privat que ha generat un sistema basat en les energies fòssils que impedeix la penetració de les renovables. Durant més de cent anys, els combustibles fòssils han evolucionat amb la societat, la política, la llei, l’economia, les infrastructures… els lligams i la dependència són molt forts, però ens cal pensar noves maneres de relacionar tots aquests àmbits. En comunitats petites, s’ha demostrat que és possible i ara cal fer el pas a gran escala. Fer un canvi sistèmic.

Una revolució, vaja.
—Doncs sí. I aquest cop cal convèncer els estaments polítics. Tanmateix, no podem ser naïfs. Al Regne Unit, la indústria energètica representa un lobby d’uns quatre bilions de lliures que pressiona els diputats segons els seus interessos. Cal més transparència. Si un càrrec electe ha rebut finançament de la indústria, és necessari que se sàpiga. I això mateix per a les portes giratòries.

Transparència o prohibició?
—Seria ideal que es prohibís, però almenys hem d’exigir que tot plegat sigui públic. Així doncs, la ciutadania, amb tota la informació, podrà discernir. Hi ha països, com ara els nòrdics, en què el control és molt més alt que al Regne Unit.

Però ens afecten més coses que els grups de pressió, no?
—Oi tant, les comunicacions, és a dir, com ens arriba la informació. Al Regne Unit tenim sis multimilionaris que controlen el 80% del mercat mediàtic-informatiu. Certament, és un model molt difícil d’aturar, però ens cal actuar perquè sigui més plural i accessible. I els ciutadans hem de tenir aquest esperit crític per a raonar. Si mires Sky News has de saber que és propietat de la família Murdoch i que tenen uns interessos. Els mitjans en línia i les xarxes socials tenen un potencial brutal que, en part, ens pot ajudar a superar aquest oligopoli informatiu. Si vols, et poso un exemple de com ens hi poden ajudar les xarxes.

Endavant.
—Lego, el famós joc de construccions per a criatures, venia fins fa poc models per a fer gasolineres o plantes petrolíferes amb el logo de la Shell. Greenpeace en va fer un vídeo. ‘No tot és fantàstic’, es titulava. Es va fer viral i Lego va decidir trencar l’acord comercial amb Shell. Sembla una ximpleria, però hi ha un pas de tenir joguines normals a joguines patrocinades per una empresa petroliera.

I en l’àmbit social i cultural?
—És un canvi sistèmic. Hem de capgirar-lo. Fa trenta anys, la visió de la societat sobre la paritat, el moviment LGTBI, el racisme… No hi havia la conscienciació que hi ha ara. Doncs amb les renovables és això mateix. Sembla impossible, però ho podem fer si rebentem els nostres prejudicis. Ens cal innovació i imaginació per a impulsar aquest canvi, però hem de penetrar també en l’univers mediàtic. Tu pots veure els efectes del canvi climàtic a casa teva. Al jardí, els arbres floreixen abans d’hora o encens la televisió i a l’informatiu parlen d’un desastre natural. Què passa? Això té un impacte mediàtic mínim. Sembla que no existeixi quan mires sèries o films. I aquest silenci també transmet un missatge: si no hi haig de pensar, no fa falta que hi actuï. Per això és molt necessari que els artistes i els escriptors s’involucrin en aquesta lluita. Hem d’arribar a l’art, les novel·les, el cinema. Oferir també una visió positiva d’un futur sense contaminació. Hem de sacsejar els ciutadans com quan la televisió americana va emetre el primer petó interracial. I era un capítol de Star Trek [riu]… Sembla una estupidesa ara, però va obrir portes a noves maneres de comportar-se i de pensar.

En el vostre informe mencioneu el concepte multi-sloving, què és?
—És molt senzill, volem fer un gran canvi per a salvar el clima, però de retruc solucionem uns altres problemes. Un aire més net redueix les malalties pulmonars, canviar el cotxe per la bicicleta fa que la gent estigui en forma, el cost de la sanitat baixa, etc. Activant el canvi solucionem un gran problema i també recollim beneficis d’altra mena. Què passa? Els acadèmics tendeixen a treballar només en una disciplina o el finançament per a la sanitat o el medi ambient només és per a projectes concrets. Necessitem que hi hagi sinergies i actuacions multidisciplinàries que facin el canvi més eficient i ràpid. Els municipis són el camp de proves perfecte.

Fins ara heu comentat gairebé totes les bondats de la transició. No tindrà un impacte econòmic negatiu?
—Hi ha una inversió econòmica, però no una despesa o un impacte negatiu. Si agafem una casa i l’aïllem amb un estàndard molt alt, aquesta casa durarà trenta anys més. Faràs servir menys energia, les factures seran més baixes… amb el temps recuperes la inversió. Passa això mateix en la sanitat. Si inverteixen en una infrastructura de qualitat, en un transport públic potent, consciencies la gent de la necessitat de fer esport i de menjar sa, etc. A la llarga, la factura sanitària es reduirà. ‘Només parles de salut?’, et deus preguntar. Hi ha un informe elaborat pels sindicats de la Gran Bretanya que s’anomena ‘Un milió de llocs de treball pel clima’. S’hi calcula que els pròxims vint anys s’hauran d’aïllar uns vint milions de cases. Això significa una quantitat ingent de feina per a manobres, instal·ladors i fabricants de plaques i aïllants. L’impacte econòmic, el generen els combustibles fòssils.

Què voleu dir?
—De vegades fins i tot sembla un secret perquè ningú no en parla. Els productors de combustibles fòssils cobren una quantitat determinada al consumidor, però hi té molts costos amagats. Quins? Subsidis, despeses sanitàries i futures adaptacions per culpa del canvi climàtic, com gent que haurà d’immigrar per la pujada del nivell del mar, per exemple. Quin cost té realment cremar combustibles d’aquesta mena? Segons un estudi de l’FMI, que no és pas un grupuscle esquerranós, el cost de diners públics és de sis-cents bilions només en subsidis. Però si hi afegeixes els costos sanitaris i de futures adaptacions, la xifra creix fins als 5,3 trilions de dòlars. Són uns diners que ara mateix no paga ningú, però que són un deute que deixem per a les generacions futures. Les renovables són molt més assequibles.

Si decideixo d’involucrar-m’hi com a ciutadà, què puc fer per a ‘descarbonitzar’ la meva vida?
—Pots posar plaques solars a la teva taulada, revisar l’aïllament, et pots apuntar a una companyia elèctrica verda… D’altra banda, a Internet hi ha uns quants calculadors de carboni que et permeten prendre consciència de quin és l’impacte en el medi ambient del teu estil de vida. També pots ser més proactiu políticament. Pots escriure a la batllessa de Barcelona o als diputats del parlament perquè es comprometin a fer tant com puguin per a complir l’acord de París, però fins i tot per a ser més ambiciosos. A Occident, no hi fem prou i no ens morim de gana, precisament. Per exemple, la setmana passada, el govern britànic va donar instruccions al comitè pel canvi climàtic perquè l’objectiu de retallar el 80% de les emissions el 2050 passés al 100%. Zero emissions. I això serà llei.

Deixeu-me ser pessimista. No seria la primera llei que s’incompleix.
—Una volta el comitè ho converteixi en llei, el govern no té més remei que complir-la. A Suècia també ha passat. I s’han marcat el 2045 com a límit per acabar amb les emissions. És clar que els governs poden renegar dels seus compromisos, però els ciutadans es poden desfer d’aquest executiu i posar-ne un altre. De totes maneres, Theresa May no solament ha adquirit aquest compromís amb la societat britànica, també ho ha fet amb els membres de la Commonwealth, on hi ha països que pateixen molt els efectes del canvi climàtic. No és només incomplir una llei.

Parlant de trencar compromisos, Donald Trump ha retirat els EUA de l’acord de París.
—Donald Trump és un polític mediocre, però se li ha de reconèixer una cosa, és un catalitzador. Si ell es retira de París, immediatament apareixen figures de renom de la societat nord-americana disposades a pagar el cost de l’incompliment. Però va més enllà, Trump també ha aconseguit despertar en l’àmbit municipal i ciutadà una voluntat inaudita a favor del clima. No és només una opinió meva. La dona darrera l’acord de París, Christiana Figueres (diplomàtica de l’ONU), li va escriure una carta que deia: ‘Estimat senyor Trump, gràcies per tot això que esteu fent. Vostè ha fet més que ningú per a unir les nacions del món al voltant de l’acord de París. Heu fet més que qualsevol altre ésser humà’. La declaració de Marràqueix (2015), en la qual gairebé 200 països es comprometen a tirar endavant l’acord de París, és en part també una resposta al president nord-americà. És un personatge sinistre, però que cohesiona a la resta.

Tornem a la Gran Bretanya, creieu que el Brexit és un avantatge o un problema per al vostre projecte?
—Ara mateix és un problema. És una distracció enorme. Només estem pendents de la negociació amb la UE. Res més. El Brexit és a tot arreu. D’altra banda, personalment penso que, quan s’acorda sotmetre a votació una decisió tan important pel futur del país i que tindrà efectes intergeneracionals, em sembla que cal una majoria molt clara per fer-ho possible. L’estiu del 2016, el resultat va ser de 52% a 48%. Una majoria, sí, però molt fràgil. Per tant, el Regne Unit estava, i continua estant, molt dividit sobre si és una bona idea marxar de la UE. I mentre la discussió continua, no pensem en allò realment important. Les emissions zero són possible dins la UE i en solitari, però ara mateix estem distrets en altres coses.

I, finalment, un país petit com Catalunya què pot fer per a ser sostenible?
—És necessari fer un mapa de la capacitat energètica del país. Veure on es pot esprémer tot el poder del vent, on el sol i a quina part de la costa es pot aprofitar la força de les onades. Una volta fet això, sabrem quina és la potencialitat energètica de Catalunya. D’altra banda, per aconseguir emissions zero, també cal un consum més intel·ligent i responsable. Hem de ser conscients que el consum actual no és normal. És més abús que consum. De fet, en els nostres estudis hem arribat a la conclusió que la demanda energètica del Regne Unit es pot rebaixar fins a un 60%. Dit tot això, és imprescindible que els polítics també s’hi involucrin i, per això, és necessària una societat conscienciada i que pressioni els seus càrrecs electes. A més, amb el debat sobre la independència damunt la taula, i en un context de món global i interdependent, és important entendre que l’autonomia energètica significa llibertat. Per exemple, la dependència del gas rus d’alguns països, els fa políticament vulnerables. Així doncs, la independència té molts vessants, però cap no et fa més lliure que l’energètic.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb