No saber ni la terra que trepitges

Ja és mala sort que en un mateix cap de setmana coincidissin les fires de l’oli de Reus i de Maials amb la festa de l’oli de Jaén a Sabadell. Difícil decisió per a un cap de govern català, o per a la seua plana d’assessors, triar a quin dels tres esdeveniments havia de fer honor amb la seua presència, no t’hi vulguis trobar. I bé, com ja sabeu, diumenge a migdia el compte de X de la Generalitat publicava on parava el president Illa, amb un vídeo d’un parlament en castellà davant d’aquest teló de fons: “Fiesta del primer aceite de Jaén. Sabadell, 15, 16, 17 de Noviembre”. Segur que alguns de valtros també ho heu llegit mentalment en blanc i negre i pronunciant “Sabadel”.

Semblava una broma, i, de fet, sempre és la mateixa broma. Perquè, tot seguit, el president s’hi recreava al seu compte particular en aquests termes: “És un honor acollir la Festa del Primer Oli de Jaén. Catalunya i Andalusia tenim una estreta vinculació. Avui no seríem el que som sense els andalusos i andaluses que van venir a Catalunya per contribuir al seu progrés.” Ja hi tornem a ser. El mite fundacional xarneguista, el dels andalusos vinguts en missió humanitària a aixecar Catalunya, que si no fos per ells encara estaríem menjant terrossos i anant amb mula al tros. I com no hem d’estar-los agraïts, eternament si pot ser, dedicant l’agenda del nostre president a donar suport al seu castigat sector de l’oli i als seus esforçats productors? “Catalunya i Andalusia tenim una estreta vinculació”, clama el protagonista, i és que ells també ho farien per naltros, com hi ha món.

Ironies a banda, quina patinada tan redona, tan perfecta, tan il·lustrativa del socialisme sucursalista metropolità, si és que ja en queda cap altre. És la mateixa plantilla que fa mig any portava Illa a fer campanya a una Romería del Rocío a Terrassa, o a la candidata dels Comuns a demanar el vot en una Feria de Abril a Barcelona, però amb l’agreujant que anteposar una festa de l’oli de Jaén a dues de l’oli del país suposa un menyspreu més obert, més insultant que no el fet de no assistir a una Patum o a la baixada de la Flama del Canigó. I encara més si es tracta, com ha quedat palès, que cap baula de la cadena institucional que s’hi dedica no ha sabut (pre)veure l’escarni de la visita, esvaït l’últim eco de les tractorades destorbant la circulació de la capital.

No coneixen la terra que trepitgen ni se l’estimen. Fora de la conselleria d’Agricultura, que sempre és un oasi a part, no posaria la mà al foc que els seus caps pensants sàpiguen on cauen les Garrigues o la Terra Alta. Des dels seus despatxos de l’AMB, viuen d’esquena al 90% de la terra que governen, el seu quilòmetre zero és el de la Puerta del Sol. Al mapa mental que habiten tant li fum si l’oli és de més amunt com de més avall, si és de Linares o de Falset, si és d’Úbeda o de la Palma. D’aquí ve el desconcert de la portaveu del PSC davant de l’enrenou a les xarxes: “L’esperit català és hospitalitat”, defensava, “l’objectiu era absolutament solidari”, es justificava, com si apel·lar a la solidaritat amb els grans competidors dels nostres llauradors fos cap justificació. En fi, també és cert que el PSC no seria el PSC si no tractés de fer-se perdonar la C davant del públic espanyol.

Cosa molt diferent són els partits independentistes, on vas a parar. Com sempre que només cal piular, no van perdre l’ocasió de sucar-hi pa a dos mans. I vinga posts i vinga escarafalls, els defensors de la terra, bon cop de falç. Com si l’amfitrió de la festa de l’oli de Jaén no hagués estat el govern sociojuntaire de Sabadell; com si no haguéssim tingut abans un president sobiranista que va tindre l’ocurrència de declarar, a l’estrena d’Alcarràs, que menjava pinya per esmorzar. Seria còmic si no hagués passat, vull dir tot: la pinya tropical, l’idil·li d’independentistes amb la gent del 155, la fira d’un oli andalús en plena campanya de l’oliva a Catalunya. Com a catalans, l’únic de bo que en podem esperar és que el Polònia n’estigui preparant un gag.

Val a dir que l’agenda diumengera del president, de faristol de cartró i corbata fluixa, hauria passat sense pena ni glòria en uns altres temps. Ara que es parla tant de xarxes socials, és a dir de Twitter, és a dir de X, cal remarcar que si l’acte ha transcendit amb tanta fúria és perquè la comunitat nacional catalana hi té una presència imponent, molt superior en proporció a d’altres amb estats a darrere. Sempre vigilant, la catosfera encarna l’esperit que els catalans només ens tenim a nosaltres mateixos, i és capaç d’aixecar polsegueres que fan sortir tothom del cau. Perquè us ho figureu, més de quaranta hores després dels fets, l’allau de crítiques a X encara raja a raó d’una per minut, i no sé de cap mitjà del país que no se n’hagi fet el ressò corresponent.

Entrevistat sobre la qüestió a la tele pública, el president de la DOP Siurana ens recordava que de les tres últimes collites, dues hauran donat la meitat de producció de la mitjana, i ens convidava a prendre’ns el rebombori com una oportunitat: “Segur que, com tantes vegades, el consumidor reaccionarà i, més que mai, comprarà el nostre gran producte i tots els productes de qualitat que fem a Catalunya.” Fent un càlcul a l’engròs, si tots els qui avui piulen l’excel·lència dels nostres olis en són consumidors o se’n fan, s’acabarà en sec la crisi del sector. Aprofitem ara que serà més barat, perquè a Andalusia sí que han tingut bona collita i la seua sort és la que en fixa els preus. Perquè després ens vagin parlant de solidaritat.