El pastor que fa 47 anys que elabora un diccionari per a conservar el belsetà, una llengua en perill d’extinció

A l’Aragó conviuen tres idiomes –l’aragonès, el català i el castellà–, però tan sols aquest darrer és considerat llengua oficial. El català i l’aragonès són les dues llengües pròpies, però minoritzades, i la segona encara té una salut més delicada que la primera. De fet, la UNESCO considera l’aragonès en perill d’extinció. Actualment, es calcula que hi ha uns deu mil parlants, tot i que Fernando Romanos, escriptor i investigador de les varietats de l’aragonès, diu que hi ha dotze mil persones més que el coneixen, malgrat que no el facin servir diàriament.

El belsetà és una de les varietats de l’aragonès que es parla al Pirineu, a la zona de la vall de Bielsa, i és un dels dialectes que més puresa lingüística conserva, perquè s’ha mantingut allunyat de les ingerències del castellà. Però, actualment, tan sols el parlen una vintena de persones, i no hi ha relleu generacional. La seva pervivència és a la corda fluixa. Però no tot són notícies descoratjadores. La història d’Ángel Luis Saludas, un pastor d’Espierba que fa quaranta-set anys que escriu a mà un diccionari en què aplega totes les paraules del belsetà, és un exemple inspirador. Ara en podrem saber la història al documentari 21.000 palabras (Un capezuto e dos collons), una expressió que fa referència al fet que el protagonista és un tossut que defensa les seves idees “amb dos collons, tot anant contra vent i marea”.

Un rara avis que rema contra corrent

Saludas va començar a escriure el diccionari a disset anys, quan es va adonar que el belsetà, i, per tant, la seva manera d’entendre el món, es perdia. “Vaig veure que ningú feia un estudi seriós de la nostra llengua, i vaig pensar que ho hauria de fer jo. Ara, vaig al meu ritme, ho faig com puc”, explica. Es val d’uns quants papers, d’un bolígraf i de consultar de tant en tant els usos d’unes quantes paraules a la vintena de parlants de belsetà. “De menys de trenta anys, no hi ha ningú que el parli”, destaca Saludas.

Quan Maxi Campo, veí d’Ainsa (Sobrarb), va assabentar-se de la història de vida de Saludas, no va dubtar ni un segon a decidir de fer-ne un documentari. Així, amb vint-i-dos dies de rodatge repartits al llarg d’un any s’ha gestat aquesta peça audiovisual que relata el dia a dia de Saludas com a pastor i la seva lluita per a conservar el belsetà. “El que més m’ha impactat en conèixer l’Ángel és la clarividència i la determinació que té en fer això que fa; perquè, tot i que té tots els números de ser vist com un fracàs, persevera contra vent i marea”, explica Campo. I resumeix: “És interessant de mostrar la figura de qui és probablement l’últim parlant del belsetà a la Terra que ha rebut la llengua en herència del seu pare i la seva mare.”

“Tot i que em responguin en castellà, jo els parlo en belsetà”, diu Saludas, que demostra una consciència i fermesa lingüística admirables. “Això meu és militància, i n’era conscient d’ençà que era petit. Segurament sóc un rara avis, perquè la majoria de gent no lluita contra els núvols!”, fa broma. I afegeix, seriós: “No m’entra al cap que, després de tants anys que fa que tenim autonomia a l’Aragó, no hàgim estat capaços de fer res per a l’aragonès o per al català. S’omplen la boca de cultura, però, i això nostre, què és, llavors? Folklore dolent?”, exclama indignat. “Ric quan parlen de cultura, perquè tan sols creuen que és bona la que ve de fora. Però la nostra pensen que és una merda. I la dels nostres avantpassats, encara la menyspreen més, perquè et canvien els noms de les muntanyes i t’ho canvien tot!”

Saludas és el protagonista per excel·lència del documentari, però també hi podrem veure les converses que manté amb la seva mare, Generosa Bernand, el seu germà, Juan José Saludas, i Jesús Garcés, veí de Bielsa i parlant més longeu del belsetà (té noranta-nou anys). Saludas sempre parla en belsetà al documentari, igual que els veïns del poble i el filòleg i professor de secundària Xabier Lozano. L’editor i escriptor Chusep-Raúl Usón hi parla en aragonès. Així, el 70% del documentari és en aragonès, subtitulat en castellà. També apareixen els testimonis de més experts i lingüistes, com ara Brian Mott, Enrique Gargallo, Fernando Romanos, Chesús Casaus i Rosa Lafranca.

Saludas s’ha dedicat tota la vida a fer de pastor a les valls del Pirineu, però té uns amplis coneixements lingüístics. De fet, entén el català, parla una mica d’èuscar, d’occità gascó i de castellà: “Cal saber una mica de les llengües que em rodegen, perquè també m’ajuda a fer el treball que faig!”, diu. Passar-se quaranta-set anys elaborant un diccionari pot semblar molt de temps, però ell ho fa amb cura, a poc a poc, i no té un mètode acadèmic o científic en què basar-se. A més, el fet de fer-ho de manera analògica, hi afegeix molt de temps. “Ha utilitzat mètodes de fa cinquanta o cent anys per a fer el diccionari”, detalla Campo, que creu que és necessària una tasca de digitalització d’aquest diccionari. Romanos s’afegeix a aquesta idea, i diu que iniciatives com la de Saludas haurien de rebre suport de les institucions: “S’hauria d’haver fet un esforç d’inversió per tirar aquest diccionari endavant. Primer, per a tenir experts en informàtica que el digitalitzessin, i, després, perquè alguns experts en poguessin fer la revisió.”

Sigui mitjançant les pàgines d’un llibre o en un arxiu per a descarregar del núvol, Saludas no vol que el seu diccionari sigui vist com un vestigi d’una llengua extingida, sinó que es faci servir activament. “No vull que s’extingeixi la llengua, però tampoc veig que es faci res en l’àmbit municipal o autonòmic”, lamenta.

Una llengua en perill d’extinció: passat, present i futur

Fernando Romanos, que apareix al documentari, explica que la pèrdua progressiva del belsetà i, per extensió, de l’aragonès, té a veure amb diversos factors. En primer lloc, amb la falta de transmissió generacional, que s’explica per una manca de conscienciació lingüística: “Fins fa molt poc, la gent pensava que parlava malament, que era una forma basta d’expressar-se. Deien que l’aragonès era de pastors, que no servia per a res, i es reien dels qui l’utilitzaven.”

Segons Saludas, que ho ha viscut en primera persona, el verí inoculat al belsetà ha estat fer creure que qui el parlava era ximple, un bàrbar, poc intel·ligent o poc cosmopolita: “La majoria de gent creu que és una llengua de segona categoria, i això es deu a una mala gestió política. De petit, tenies la impressió que, si parlaves belsetà, parlaves malament, o bé que parlaves una llengua barroera, que ni tan sols tenia la categoria de llengua. Si el professor et diu que parles malament, al final la gent s’ho creu.”

Al contrari que no es pugui pensar, Xavier Lozano, investigador sobre les varietats de l’aragonès de Sobrarb, que també apareix al documentari, explica que el declivi del belsetà comença a la Segona República espanyola, a causa de la repressió lingüística que van exercir els mestres de tot arreu de la península ibèrica que enviaven a l’Alt Aragó. Fins aquell moment, com que es tractava de pobles bastant aïllats, havien aconseguit de mantenir-se al marge de la diglòssia i de l’absorció del castellà, perquè les figures d’autoritat (fins aleshores els capellans) parlaven la llengua pròpia de la zona. Però amb l’arribada dels mestres –que podien ser enviats de qualsevol part de l’estat espanyol– van venir els càstigs físics i la ridiculització.

“Després de la guerra, molts pobles es van despoblar, i els qui hi van romandre, van renunciar a l’ús social de la llengua, tan sols la feien servir dins les cases”, explica Lozano. Amb els anys, sobretot després d’un període de dictadura franquista que pretenia aniquilar totes les llengües que no fossin el castellà, la cadena de transmissió generacional es va anar escapçant. Així, el desprestigi de l’aragonès i de totes les seves variants dialectals es va agreujar a causa d’un sentiment de vergonya que va impregnar la població. Sobretot, entre aquells que se n’anaven dels pobles per anar a treballar a les grans ciutats. “Quan tornaven als pobles, havien de quedar bé perquè eren ells els qui havien marxat a la ciutat a prosperar, i no podien parlar com s’havia parlat al poble tota la vida”, contextualitza Lozano.

En segon lloc, Romanos assenyala la manca de suport institucional per entendre el declivi de l’aragonès: “Si les institucions públiques reconeixen la llengua i la promocionen, la dignifiquen, i així els parlants tenen més consciència lingüística”, explica. Una idea amb què coincideix Saludas, especialment crític amb els governs locals i autonòmics: “Si en l’àmbit oficial no fan que la llengua serveixi per a res, és evident que s’anirà desprestigiant”, denuncia.

Finalment, Romanos diu que les influències externes actuals han accelerat la substitució de la llengua, especialment en favor del castellà, majoritari entre la població de les zones del Pirineu aragonès.

Actualment, l’aragonès és una llengua integrada dins l’horari escolar, però ha de competir en el mateix horari amb unes altres assignatures. “En un món utilitarista, és molt difícil que la gent s’hi vulgui matricular. I, si no hi ha prou gent inscrita, no es fa la classe”, lamenta Lozano, que també és professor de secundària a l’IES Sobrarbe d’Aínsa. “Potser tens un alumne interessat a primer d’ESO, un a segon, i un a quart; però és difícil quadrar horaris, i no hi destinen prou recursos”, subratlla. Per això, Roman afegeix que, a banda de l’educació dels infants, cal promocionar la llengua entre els mestres, perquè, si no, no es dignificarà.

Un ressorgiment de l’aragonès?

“A final del segle XXI, tal com està ara la situació, no quedarà aragonès. Dubto molt que en quedin parlants”, lamenta Lozano. Per a revertir aquesta situació, diu que cal que les institucions inverteixin en campanyes de sensibilització, i a promocionar-ho als mitjans de comunicació i a l’educació. “A la Vall d’Aran, s’hi estudien quatre idiomes i ningú s’escandalitza. Però el problema que tenim a l’Aragó és que barregem la llengua amb la política i hi ha determinats partits que, quan senten parlar de català, per exemple, ja tanquen la porta a qualsevol possibilitat de promocionar-ho. I l’aragonès i el català aniran de bracet, perquè són les llengües minoritàries que tenim”, augura.

Tanmateix, diu que la salut del català és molt més bona a la Franja, perquè molts joves l’estudien amb la seguretat que més endavant podran anar-se’n a Lleida o a Barcelona a estudiar-ho, i, per tant, opten pel català perquè hi veuen un recorregut, una utilitat. A parer seu, caldria que les institucions fessin veure que estudiar l’aragonès també és útil, però reca que potser ja no hi som a temps. Romanos, al seu torn, lamenta: “Si es dóna un premi literari, i en castellà la recompensa són quinze mil euros, però en aragonès i català és de tres mil, demostres que aquestes llengües tenen menys valor.”

“Veig avenços, per exemple, amb la creació de l’acadèmia de la llengua aragonesa, però no sé si arriba a temps”, recela Lozano. En aquesta línia, Romanos també creu que hi ha una reparació de la cura i la consciència lingüística: “Ara hi ha youtubers que fan programes en aragonès, hi ha programes de ràdio, i grups de música que canten en aragonès.” En el terreny musical, per exemple, destaquen grups com Au d’Astí, que acaba de publicar un nou disc, Prou, en què podem veure cançons en la variant ribagorçana de l’aragonès, en què es reivindica la lluita pel territori, la vida rural i la identitat.

Romanos diu que aquest ressorgiment va començar fa uns quinze anys, i que, per tant, tot i que el declivi és majúscul, és possible de revertir l’extinció de la llengua. Tanmateix, diu que si no es prenen mesures concretes sobre el terreny, allà on la gent parla els dialectes de l’aragonès, la transmissió generacional es trencarà i llavors sí que no hi haurà possibilitat de reparació. La despoblació de les zones rurals hi juga en contra: “A la Vall de Chistau, enguany tancaran l’escola, perquè només hi ha tres infants. Si el futur de la llengua ha de dependre de tres nens… No serveixen de res els premis literaris si els pares no transmeten la llengua als fills”, adverteix.

Donar a conèixer històries de resiliència lingüística com la d’Ángel Luis Saludas és una altra manera de reivindicar que l’aragonès sigui part del futur, i no tan sols del passat. Al començament, en la fase de producció i rodatge, el documentari no tenia l’interès ni l’ajuda de les entitats locals, i per això Campo va haver d’engegar una campanya de micromecenatge a Verkami. Al final, l’Ajuntament de Bielsa hi ha fet una petita contribució, igual que 150 persones o associacions més. Al moment d’escriure aquest reportatge, ja s’han recaptat més de 6.500 euros, lluny de l’objectiu de mínims que s’havien fixat en 3.000 euros. Aquest documentari, de Queridas Producciones, ha tirat endavant de la mà de Diego Mata, Javier Lavilla i Andrey Francés. Actualment, ja és llest, i es troba en fase de postproducció de so.