17.04.2026 - 21:40
|
Actualització: 17.04.2026 - 21:48
El rellotge ja fa dies que no afegeix temps sinó que en resta del que falta per a poder entrar a comprar un dels millors xuixos del món, tal com va resoldre el jurat del premi gironí, que reconeix les millors elaboracions d’aquesta pasta i que el 2018 va donar el segon premi al xuixo fet a l’obrador de la Pastisseria Ideal. Aquestes setmanes, en aquest emblemàtic establiment del número 207 de Gran de Gràcia, a Barcelona, s’alterna l’atenció a la clientela amb els qui, de més lluny o de més a prop, han sentit que la botiga aviat tancarà per jubilació d’un dels propietaris i volen tastar alguna de les seves exquisides postres. Però també és el moment de les trucades i visites de persones interessades a saber les condicions del traspàs.
D’ençà que van començar a comunicar que l’establiment tancaria aviat perquè Miquel Àngel Álvarez, el propietari que dóna la benvinguda i atén els clients de la barra estant, es jubila, la notícia va córrer per les xarxes i el veïnat. I ara cada conversa amb algun possible candidat a quedar-se el negoci fa aflorar una mica d’esperança que potser encara no està tot perdut. Però cal ser realistes. La data fixada per al tancament, si no troben relleu, és el 31 de maig. Tot just quaranta dies perquè aparegui algú. I no sembla fàcil. El nivell d’aquesta pastisseria, a l’obrador i en l’arrelament al barri, és molt alt. “Això és el que ens diu tothom, que si ve algú i vol continuar fent la pastisseria tradicional com la fem nosaltres, el nivell és molt alt”, comenta en Miquel Àngel. I no és la feina a l’obrador i prou, sinó que, com diu ell també: “Ha de ser algú a qui agradi estar de cara al públic, i s’ha de tenir en compte que cal una persona per encarregar-se de l’obrador i que hi ha d’haver algú altre atenent. I tot això és molt sacrificat.” Per tant, s’han de tenir moltes ganes i energia per a donar continuïtat al negoci, si bé ja roda i compta amb una gran clientela i fidel feta a còpia d’anys i de bones elaboracions de postres fetes com sempre. Han estat tres generacions de pastissers que han tingut a punt els croissants, les ensaïmades, els xuixos, les magdalenes, els brioixos de cada matí, com el pa cremat, un brioix rodó amb sucre i pinyons per sobre. Els diumenges, el tortell de nata, el braç de gitano, el bescuit de la reina, el tortell de massapà, el de cabell d’àngel, el bismarck, lioneses… Conservar això, que té un pes històric, les postres de tota la vida, els dolços elaborats en dates especials vinculades a tradicions, com els tortells de Sant Antoni, Sant Eloi i Santa Llúcia, és una gran responsabilitat.
L’expectativa d’aconseguir aquesta alineació d’astres la desitgen tot tres germans Álvarez, en Lluís, el pastisser, en Miquel Àngel i en Jordi, encara que aquest darrer no hi treballi. Són els néts dels qui l’any 1919 inauguraven aquesta pastisseria familiar, els seus avis paterns, la Maria i en Miquel. Però el desig que aquesta pastisseria no tanqui també el tenen molts graciencs, alguns potser fins i tot clamen al cel perquè això no passi, veïns de la Vila de Gràcia i rodalia que sense aquest comerç queden una mica orfes. Orfes d’algú que els atengui en català darrere el taulell. Orfes del tortell que ja venien a comprar amb els seus padrins i, després, amb els pares. Orfes d’una botiga que és un petit oasi d’autenticitat en una ciutat que com més va té més comerç calcat al d’uns altres llocs del món.
Tristor al barri
“Molts dels nostres clients, aquests dies, entren i ens diuen que tenen un gran disgust pel tancament de la nostra pastisseria”, expliquen els germans d’aquesta saga de pastissers. És el sentiment més comú dels qui senten que queden orfes de la seva pastisseria de capçalera, de la taula on han vingut a prendre, de bon matí o a mitja tarda, el cafè i un xuixo mini, una mida que els clients mateixos varen demanar al pastisser si podia fer, per acompanyar una beguda calenta.
Sap greu que tot això ja no ho puguin fer, però els propietaris insisteixen que no és gens fàcil trobar un bon relleu en tan poc temps per a una tradició artesana centenària com aquesta. “És clar que a l’obrador, qui vingui, pot introduir-hi noves elaboracions”, diu en Miquel Àngel. De fet, ells també ho han fet. Han sabut recollir i perpetuar el llegat dels avis i, alhora, han introduït productes nous, com el croissant de mantega, que ara farceixen amb crema de festuc i crema de mascarpone. Això sí, tota la brioixeria i els pastissos que han fet en aquest obrador de Gràcia durant tota la vida ja té la clientela feta. A més, d’ençà de la pandèmia, el tancament al trànsit de vehicles del carrer Gran de Gràcia dissabtes i diumenges els ha multiplicat les vendes. “Això és fantàstic, perquè la gent surt a passejar i entren a comprar o a prendre alguna cosa”, expliquen.
Cent set anys d’història
Quan la van obrir, l’any 1919, al rètol de la pastisseria deia Pastelería Confitería El Ideal. Aleshores, l’espai de la botiga era més petit i, a continuació, hi tenien l’habitatge. L’any 1948 van fer una reforma i van engrandir-la i ja van posar el rètol actual de Pastisseria Ideal Any 1919. Es conserven d’aleshores l’aparador i la porta d’entrada de fusta de caoba, com també ho són les prestatgeries i altres elements de mobiliari interior, com ara la barra d’on se serveixen els cafès, entrepans, begudes i el berenar per excel·lència en aquesta pastisseria amb degustació: la xocolata desfeta, “amb la mateixa fórmula que feia servir el nostre avi”, comenta en Miquel Àngel.
D’en Miquel i la Maria, els avis, la pastisseria va passar, l’any 88, a la segona generació, la Maria Lluïsa i en Jordi, que els diumenges, a més de tots els pastissos, també feien panets de Viena i van fer molt famosos els pals de nata, amb pasta de lionesa i caramel per sobre, i encara un altre: la polca, un pastís fet amb lioneses farcides de crema, banyades amb tires de caramel calent.
Cap al 2010, la tercera generació, els actuals propietaris, en Lluís i en Miquel Àngel, van agafar-ne les regnes. Tant l’un com l’altre van aprendre l’ofici del que veien fer als pares, oncles i avis. Eren ben petits quan ja voltaven per la pastisseria, a les tardes, en sortir de l’escola. “Jo recordo que sortia de l’escola, que anava a La Salle Gràcia, a la plaça del Nord, i venia aquí, on ben aviat ja em van començar a demanar que fes alguna feina, com rascar llaunes a l’obrador, pelar llimones i aprendre l’ofici. I, de més gran, ja t’ensenyaven a lligar paquets i, el cap de setmana, anaves a repartir brioixeria per a esmorzar i rebies petites propines”, rememora en Miquel Àngel, a qui la seva àvia també va ensenyar molts detalls de l’ofici. Recorda la tia i els oncles despatxant, i una gran afluència de gent, que feien cua al carrer. “Els diumenges, en sortir de missa, venien a buscar el tortellet. No hi havia segones residències i el cap de setmana la gent es quedava a la ciutat.” Però diu que ara, encara que la gent surt i viatja molt, ha tornat el costum de comprar el tortell els diumenges. Per tant, com afirma en Miquel Àngel, “la base del que fem ja té la clientela feta, i això es valora. Tenim clients que vénen d’Andorra, de Gavà… de tot arreu”.
Ell i el seu germà, cap a final dels anys vuitanta, encara van obrir més espai per al gaudi del públic, en una petita sala, al fons de l’establiment, amb taules per a la degustació.
Ara, ja en temps de descompte, pensen fer una festa per acomiadar-se dels veïns i clients que durant tants anys els han tingut allà. “Segurament serà el 23 de maig”, diu en Miquel Àngel. Si el 31 de maig han d’abaixar la persiana per sempre, la ciutat de Barcelona també perdrà un dels punts de parada en la Ruta dels Emblemàtics que ressegueix aquests tresors, i tant de bo una vareta màgica pogués garantir-ne la continuació.
