Pasolini a Barcelona

En ocasió de la celebració del centenari del naixement del poeta, narrador, assagista i cineasta italià Pier Paolo Pasolini, se n’acaba de publicar una biografia (Pasolini) a càrrec de Miguel Dalmau. El llibre ha merescut el XXXIV “premio Comillas de Historia, Biografía y Memorias”. Curiosament, no hi apareixen les visites de Pasolini a Barcelona, ben documentades en articles, entrevistes, llibres i documentals cinematogràfics.

Miguel Dalmau mateix els va dedicar dues pàgines a “Cultura/s” de La Vanguardia (26 de febrer de 2022). Pasolini va visitar per primer cop Barcelona el novembre del 1964 a fi de demanar permís als pares d’Enrique Irazoqui (legalment menor d’edat) perquè interpretés la figura de Jesús al seu film L’Evangeli segons Mateu. El febrer del 1965 hi va tornar; aquesta vegada va tenir una conversa amb estudiants a la sala de dissecció de cadàvers de la Facultat de Medicina, després d’haver-lo fet fora del paranimf, i gràcies a les bones arts de Santiago Dexeus (el rectorat havia denegat als estudiants l’aula magna i les facultats de Dret i de Lletres, les seves dependències). Als seus Diaris (1962-1968), Ricard Salvat aixeca acta de la trobada i diu que va convidar Pasolini a fer una conferència amb gent de teatre i cinema la nit del mateix dia (16 de febrer 1965) a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (fet que Miguel Dalmau no té en compte en l’article citat de La Vanguardia).

Els alumnes de l’EADAG hi vam ser presents, com també gent del món del cinema català (Gubern, Olivar, Acerete, Guarner…), amb el gran dels germans Goytisolo com a traductor. Un bloc d’internet (El tranvía 48, de Ricard Fernández Valentí) recull, igualment, una visita el 1967 i una altra el 1975. Segons Fernández Valentí, en la de 1967, acompanyat per Goytisolo, Salvador Clotas i Irazoqui, Pasolini va visitar al cementiri de Montjuïc les tombes de Ferrer i Guàrdia, Durruti, Ascaso i Companys, que li va inspirar el poema “Trattative con Franco” (que podeu llegir a continuació, traduït per primera vegada a la nostra llengua), però semblaria més lògic que s’hagués basat en la seva visita al cementiri i a les barraques de can Tunis la tardor de 1964.

Negociacions amb Franco

¿Què hi ha en el sol
sobre el cementiri
de Barcelona?

No res, però entre l’andalús,
entre l’andalús i el sol
hi ha un vincle antic.

La seva ànima s’ha allunyat d’ell,
i ha vingut a viure
sota el cementiri de Barcelona.

Una ànima pot fer-se castellana
i un cos pot continuar essent andalús
sota el mateix sol!

Diuen que les ànimes africanes
s’han tornat blanques,
i no per voluntat del Senyor.

(Però cap senyor de Barcelona
 viatjant per Andalusia
no ha tingut l’ànima negra.)

Abans de fer-se castellana
l’ànima ha d’aprendre el català
al si d’un cos andalús.

Feliç, doncs, qui aprèn el való,
perquè el seu cos és al sol,
al gran sol del món.

Però, aquí, es passa de sol a sol,
i entre el català i l’andalús
només hi ha l’ull del castellà.

Sí, entre l’andalús i el francès
hi ha el sol dels sols,
no el sol d’un cementiri.

Si ell parla castellà,
mentre aprèn el català,
dona l’ànima per unes pessetes.

No a canvi de la raó
com l’àrab o el negre
sota el sol de Lilla o de Pigalle.

Una barraca per una ànima,
un munt de tuguris per un munt d’ànimes,
una foguera encesa sota el sol.

Sol de Catalunya!
Foguera d’Andalusia!
Garrot vil de Castella!

Terra d’Espanya,
què esperes sota el sol
que no és més que sol?

Un viatge de mil hores
per trobar un cementiri
i un munt de barraques.

Cal venir a Espanya
per veure el silenci
d’un home que no és més que home.

Quatre visites de Pasolini a Barcelona que han desaparegut sense raó aparent de la biografia publicada per Tusquets (grup Planeta). Després, els mateixos que la propicien parlaran de la “decadència cultural” de la ciutat…