10.11.2024 - 21:40
|
Actualització: 11.11.2024 - 04:01
Les eleccions del 2024 han estat una catàstrofe històrica per al Partit Demòcrata. Kamala Harris ha obtingut el percentatge de vot més baix de cap candidat demòcrata a la presidència el segle XXI, i els republicans han recuperat tant el control de la presidència com del senat. El partit de Donald Trump també és a tocar de guanyar la majoria d’escons a la Cambra dels Representants, cosa que li asseguraria el control simultani del poder executiu i totes dues branques del poder legislatiu.
Aquestes darreres hores s’ha parlat molt, i s’ha escrit encara més, dels factors que han dut Trump a aconseguir una victòria electoral d’una magnitud que pocs esperaven. L’equip de campanya del nou president nord-americà és, certament, el gran responsable de l’èxit estratosfèric dels republicans en aquestes eleccions. Però la contundència dels resultats no pot entendre’s sense la col·laboració de qui difícilment pot considerar-se aliat del magnat: la direcció demòcrata, que, en un exercici més d’inoperància i manca de coratge polític, ha tornat a convertir-se en còmplice involuntari dels èxits electorals de Trump.
Victòria republicana, dimissió demòcrata
No hi ha dubte que la victòria de Trump ha estat aclaparadora. El magnat ha guanyat a tots 7 estat frontissa –6 dels quals es van decantar per Biden ara fa 4 anys– i ha arribat als 312 vots al col·legi electoral, la xifra més alta per a un candidat republicà d’aquests darrers 36 anys. Trump és també el primer candidat del partit a guanyar el vot popular d’ençà del 2004, una fita que ni tan sols va aconseguir en la seva primera victòria electoral l’any 2016. Un cop d’ull al ja cèlebre mapa del New York Times, que representa el canvi en el sentit de vot en cada comtat dels Estats Units respecte de les eleccions del 2016, sembla confirmar aquesta primera impressió: les afinitats electorals del país sencer, amb excepcions molt comptades i aïllades, han virat amb força cap al candidat republicà.
Tanmateix, no tots els indicadors encaixen amb aquesta aparent hegemonia trumpista. El nou president nord-americà ha obtingut, si fa no fa, els mateixos vots que en les eleccions del 2020, que va perdre amb claredat contra Biden. La xifra de vots als demòcrates, tanmateix, s’ha desplomat: si Biden va obtenir més de 81 milions de vots, Harris s’ha hagut de conformar amb menys de 71.
El fet que tant Trump com Harris hagin perdut suport respecte del 2020 revela una tendència clau a l’hora d’explicar el resultat d’aquestes eleccions: que la majoria de vots que els demòcrates han perdut, en comparació amb ara fa quatre anys, han anat a parar a l’abstenció i no pas als republicans.
Això no vol dir que Trump no hagi fet mèrits propis per a tornar a la Casa Blanca. La seva campanya ha canalitzat com ningú l’apatia política dels homes joves –un dels grups demogràfics menys propensos a votar i, per tant, més arriscats de cortejar–, que han virat gairebé de 30 punts a la dreta en tan sols 4 anys. Trump ha aparegut en pòdcasts d’influenciadors masculins que rarament solen conèixer els votants de més de 35 anys, però que mouen més espectadors joves que cap de les grans cadenes de televisió. Els republicans també han sabut identificar i treure partit de la desafecció creixent dels homes hispanoamericans cap al Partit Demòcrata, un grup amb qui han obtingut uns resultats històricament alts.
Tots aquests factors són condicions necessàries per a explicar la victòria del candidat republicà, però n’hi ha pas prou: la “bretxa de gènere” dels resultats de Trump, finalment, no ha estat tan excepcionalment alta com s’esperava, i el seu suport entre els homes llatinoamericans –tot i que substancialment més alt que no pas ara fa quatre anys– no arriba al 50%.
El fet que Trump hagi guanyat suport entre un ventall tan ampli de grups demogràfics –dones, homes, votants llatinoamericans, votants joves, etcètera– i punts del país –àrees urbanes, àrees rurals, estats tradicionalment republicans i demòcrates– suggereix que les causes de la victòria del candidat republicà són molt més transversals.
L’economia enfonsa Harris
Aquests darrers dies, a mesura que el planeta ha anat digerint els resultats electorals als Estats Units, els mitjans i analistes polítics de tot arreu han fet córrer diferents explicacions per a justificar la derrota de Kamala Harris.
La primera, i segurament més simplista, és que el votant nord-americà mitjà no confiarà mai la presidència dels Estats Units a una dona afroamericana. Que el racisme i el sexisme han influenciat negativament la carrera política de Harris no és cap secret: és segurament l’element que explica per què bona part els votants continuen veient la candidata demòcrata com una extremista, tot i haver fet una campanya moderada per als estàndards del seu partit, o bé per què consideren que Trump encarna més bé les qualitats d’un president que no pas Harris, tot i tenir una visió general més favorable de la demòcrata. Però aquesta hipòtesi sembla difícil de fer encaixar amb el fet que Barack Obama, el fenomen electoral més important que el Partit Demòcrata ha produït aquest segle, va guanyar dues eleccions seguides tot i ser afroamericà, i es va imposar fins i tot en estats que no han tornat a votar per un candidat demòcrata a la presidència d’aleshores ençà.
Una altra explicació, relacionada en certa manera amb l’anterior, és que Harris ha perdut per haver presentat un programa electoral massa escorat a l’esquerra. Amb un cop d’ull a la campanya de l’encara vice-presidenta dels Estats Units n’hi hauria d’haver prou per a desaprovar aquesta afirmació. Com a candidata, Harris ha promès de nomenar un polític republicà al seu govern, ha fet gala de tenir armes de foc, ha evitat tant com ha pogut de parlar dels drets del col·lectiu trans i ha atacat Trump per no haver donat suport a un projecte de llei que hauria endurit el control migratori a la frontera sud del país. A diferència de Clinton el 2016, la candidata també ha fet mans i mànigues per evitar de parlar de la dimensió de gènere d’aquestes eleccions: que, si hagués estat elegida, hauria esdevingut la primera dona a presidir dels Estats Units. Que Harris obtingués els seus millors resultats en els sondatges entre final de juliol i començament d’agost, abans de protagonitzar aquest tomb cap al centre, també sembla posar en dubte que la moderació hagi estat el seu problema principal.
La tercera d’aquestes explicacions, i la que més recorregut sembla tenir si ens atenim als sondatges d’opinió, va directament relacionada amb l’economia i afecta tots els votants per igual: la inflació, que durant el govern de Biden s’han enfilat al nivell més alt d’aquests darrers quaranta anys, ha desacreditat enormement tant el president com el govern, i Harris –que va ser confirmada com a candidata demòcrata tan sols cent sis dies abans de les eleccions– no ha tingut marge de maniobra per a distanciar-se del llegat del seu predecessor.
Tot i haver-se atenuat gradualment aquests darrers mesos, es fa difícil d’explicar l’impacte que l’episodi inflacionari que va tocar sostre el 2022, que va disparar el preu del menjar i els béns bàsics i va erosionar el poder adquisitiu dels nord-americans, ha tingut en l’electorat. És la clau que explica per què l’economia s’ha mantingut com la preocupació més comuna dels votants durant tot l’any, segons The New York Times, tot i la millora substancial d’indicadors macroeconòmics com ara la desocupació i el creixement.
En campanya, Trump ha contraposat constantment la seva gestió econòmica a la de Biden-Harris. La línia d’atac del candidat republicà –que sovint ha preguntat als votants si van més bé de diners ara que no fa quatre anys– ha estat simple, però increïblement efectiva: amb Biden com a president, hi ha hagut inflació; amb ell, no. Els resultats dels sondatges a peu d’urna semblen confirmar que l’estratègia ha donat fruits: segons l’enquesta de la CNN, el 83% dels votants que afirmen que la inflació els ha causat “dificultats greus” han votat Trump, una xifra que baixa a tan sols un 25% entre els votants de Harris. Aquestes divisions també es veuen reflectides en la segmentació del vot per ingressos: Harris s’ha imposat entre els votants amb uns ingressos de més 100.000 dòlars anuals, i, en canvi, Trump ha guanyat tant entre els votants amb ingressos anuals de menys de 100.000 dòlars com entre els votants amb ingressos anuals de menys de 50.000 dòlars.
La campanya “pràcticament perfecta” que ha perdut
La nit electoral, molts analistes van sorprendre’s pel fet que Harris hagués perdut, i de manera contundent, tot i haver fet una campanya “pràcticament perfecta”. Absoldre la candidatura de Kamala Harris per la patacada electoral és temptador, i no hi ha dubte que Biden hi té tanta responsabilitat o més: es fa difícil de dir fins a quin punt la vice-presidenta, que va ser catapultada a la candidatura demòcrata sense preparació i amb una previsió mínima, podria haver arribat a traçar mai el seu propi camí electoral. Però res d’això justifica que Harris hagi fet una de les campanyes més insípides de la història recent dels Estats Units, en què pràcticament no ha deixat res per al record: ni un moment memorable, ni una cita cèlebre, i encara menys una proposta trencadora.
La campanya de Harris ni tan sols ha estat capaç d’aconseguir un objectiu de mínims: distanciar-se del llegat de Biden, el president menys popular d’ençà de Lyndon B. Johnson als anys seixanta. És possible que Harris, que al capdavall s’ha passat aquests darrers quatre anys de segona de l’encara president, no podria haver arribat mai a desvincular-se prou del govern de Biden per al gust de molts votants. Però, si més no, podria haver-ho intentat, començant per no contractar la majoria de l’equip de campanya de Biden després de ser confirmada com a candidata. Quan en una entrevista li van demanar si, com a presidenta, hi havia res que faria diferent de Biden, Harris va limitar-se a somriure i respondre: “No se m’acut res.” Els republicans no van trigar a recuperar el tall i enviar-lo a centenars de milers de votants.
Amb relació a l’estratègia electoral, Harris ha passat bona part de la campanya intentant de guanyar-se el favor d’un grup de votants que, aquests darrers anys, ha adquirit un caràcter gairebé mitològic en la política nord-americana: antics votants republicans moderats, generalment amb nivells de formació alts i residents als suburbis de les grans ciutats, descontents amb l’agressivitat i l’estridència del trumpisme. En les darreres setmanes de campanya, Harris no tan sols ha promès de nomenar un republicà al seu hipotètic govern, sinó que també ha aparegut en uns quants actes acompanyada de Liz Cheney, una ex-congressista republicana altament impopular que fou expulsada del partit després d’haver-se erigit en crítica de Trump. Cheney és també coneguda per ser filla de Dick Cheney, vice-president dels governs de George W. Bush i arquitecte de la guerra de l’Irac, que també ha donat suport a la candidatura de Harris.
Als observadors més veterans –i no tant– de la política nord-americana, aquesta cort dels conservadors moderats els deu resultar familiar: és, en essència, la mateixa que Hillary Clinton va seguir –sense èxit– en les eleccions del 2016, un fracàs que no li ha impedit d’erigir-se en assessora de campanya de Harris i aconsellar personalment la vice-presidenta sobre com derrotar Trump. Fa vuit anys, era legítim de pensar quants electors repel·lits pel magnat restaven al Partit Republicà, o fins i tot en l’abstenció. Després de gairebé una dècada de trumpisme, el dubte és força menys raonable, i així ho demostren els resultats: els demòcrates han perdut suport als suburbis, i podrien haver alienat activament els votants joves delerosos de canvi.
Sobre l’economia i la crisi en el cost de vida –una altra vegada, la prioritat número 1 dels electors–, la gestió de la campanya de Harris ha estat tant o més incomprensible. Quatre anys després d’haver guanyat les eleccions Biden amb la promesa de convertir-se en “el president més favorable als sindicats de la història” i havent atacat obertament el poder de les grans corporacions, Harris ha abandonat les tendències populistes del seu predecessor per presentar un programa econòmic netament centrista pensat per seduir votants moderats.
Per si haver passat bona part de la campanya vantant-se del bon rendiment de l’economia dels Estats Units –sense pràcticament referències a les preocupacions dels treballadors nord-americans– no fos prou, la candidata s’ha envoltat d’assessors de Wall Street i Silicon Valley, ha aparegut en actes de campanya amb el multimilionari Mark Cuban, i fins i tot ha presumit que el banc d’inversions Goldman Sachs preferia el seu programa econòmic al de Trump. Harris també ha promès d’aigualir la proposta de Biden per a augmentar els imposts als ciutadans que guanyessin més d’un milió de dòlars l’any –una de les poques ruptures explícites amb l’agenda del president– i s’ha desdit de la proposta d’imposar topalls al preu dels aliments, segurament l’única del seu programa que havia aixecat polseguera entre l’establishment econòmic.
Qualsevol discussió sobre el fracàs de la campanya de Harris no pot tancar-se sense tractar abans la manera en què els demòcrates han gestionat la successió al capdavant de la candidatura presidencial del partit.
Durant gairebé una dècada, els pesos pesants del partit han titllat Trump de feixista, de dictador en potència o, alternativament, d’amenaça a la democràcia i el futur dels Estats Units. Seria lògic pensar, per tant, que les elits demòcrates s’havien començat a preparar per al possible retorn a la presidència d’un perill d’aquesta magnitud d’ençà del primer dia del govern de Biden, i certament d’ençà que el magnat començà a escalar en els sondatges a mitjan any passat.
Res més lluny de la realitat: mentre Trump es desfeia fàcilment dels seus rivals a les primàries republicanes, el partit decidí de tornar a nominar de candidat un octogenari amb indicis clamorosos de declivi cognitiu, per no dir dificultats evidents per a expressar-se i moure’s. Mentre algunes veus feien sonar, en privat, l’alarma sobre l’estat del president, les elits demòcrates van dedicar els primers mesos de campanya a fer veure que aquests problemes eren conseqüència del tartamudeig que Biden –que tindrà vuitanta-sis anys quan acabi la legislatura entrant– va tenir de nen.
La fantasia no va acabar de saltar pels aires fins el 27 de juny. El món sencer va veure en el debat presidencial d’aquella nit que Biden, incapaç d’enllaçar més de tres frases amb sentit, no estava en condicions de ser el pròxim president dels Estats Units. Però a les elits del partit encara els costaria un mes més d’acordar que l’emperador, efectivament, anava despullat. El 21 de juliol, després de gairebé un mes de pressió dels donants i de foc creuat entre els pesos pesants del partit, Biden va anunciar oficialment que, contra la seva voluntat, faria un pas al costat i no se sotmetria a la reelecció. Mancaven tres mesos i mig per a les eleccions que els demòcrates descrivien com “les més importants de les nostres vides, i probablement una de les més importants de la història de la nostra nació”.
El Partit Demòcrata, entre els treballadors i els milionaris
Tal com explica el crític i periodista Jeet Heer en un article recent, la clau per a entendre l’era Trump és que, d’ençà de la crisi financera del 2008, la política nord-americana s’ha anat segmentant en dos eixos que transcendeixen l’antiga divisió esquerra-dreta: la política pro-sistema, d’una banda, i la política antisistema, d’una altra.
Per “política pro-sistema” s’entén el gran consens bipartidista que va dominar la política nord-americana en les darreres dècades del segle XX i els primers quinze anys del segle XXI: els acords de lliure comerç que van externalitzar centenars de milers de llocs de feina a l’estranger, la deferència acrítica a les prescripcions neoliberals de l’establishment econòmic, la dèria intervencionista en conflictes militars a l’estranger, etcètera. Tant hi fa si Trump és un multimilionari nascut al si d’un influent imperi immobiliari: el novaiorquès fou el primer polític de perfil alt a manifestar-se contra aquest consens durant l’era Obama, i l’hostilitat que el seu ascens originà tant entre les elits del Partit Demòcrata com les antigues elits del Partit Republicà (que van maniobrar, sense èxit, per impedir-ne la nominació el 2016) li confereixen una aura d’antisistema molt més potent que cap proposta que pugui recollir un programa electoral.
Durant els darrers vuit anys, els demòcrates han treballat amb la hipòtesi que el trumpisme era una simple aberració, un accident històric que havia desajustat temporalment l’estat d’afers que, durant les darreres dècades, havia donat sentit i forma a la política nord-americana.
Però i si Trump, en compte de ser l’origen de tots els mals dels Estats Units, n’és simplement un símptoma? I si el problema no són els atacs del trumpisme a l’statu quo, sinó les condicions de fons que fan que l’statu quo sigui com més va més vulnerable a aquests atacs? De què serveixen les apel·lacions dels demòcrates a protegir la democràcia nord-americana de Trump quan milions de votants als Estats Units associen –amb raó– l’statu quo a la desigualtat, a la depredació del capitalisme financer, a la subjecció de la política a les elits econòmiques i empresarials? I si els electors continuen sense veure Trump com un risc democràtic perquè consideren que la democràcia no és un fi en si mateix, com sembla creure el Partit Demòcrata, sinó el mitjà per a aconseguir una societat més justa i igualitària?
Aquestes preguntes, val a dir, no sempre han eludit els demòcrates –o, si més no, certs sectors del partit. El 2016, Bernie Sanders va ser inesperadament a prop d’imposar-se a les primàries demòcrates amb un programa electoral centrat a adreçar els greuges dels treballadors nord-americans i confrontar el poder de les grans empreses. Els demòcrates van acabar nominant Hillary Clinton amb el suport explícit de la direcció del partit, revelat en uns correus interns filtrats per WikiLeaks, tot i que sondatges coincidien a assenyalar Sanders com un candidat molt més ben situat per a derrotar Trump que no pas Clinton.
El 2020, Sanders era considerat favorit per a guanyar les primàries, batia rècords de donacions i encapçalava els sondatges. La candidatura del senador provà ser especialment reeixida entre tres grups que, en les eleccions d’enguany, han eludit Harris: els hispanoamericans, els homes joves i els treballadors de menys ingressos. Sanders fins i tot va aconseguir el suport de Joe Rogan, un conductor de pòdcast altament influent associat a la dreta nord-americana que, enguany, s’ha decantat per Donald Trump. Un altre avantatge de Sanders era que els votants no l’associaven als demòcrates, cosa que l’ajudava a atraure el suport de votants independents que generalment no donarien suport al partit.
Però tan bon punt la victòria de Sanders en les primàries va començar a semblar inevitable, les elits demòcrates va maniobrar per aconseguir que dos dels principals candidats es retiressin i donessin suport a un candidat que, fins aleshores, havia obtingut un èxit escàs a les primàries: Joe Biden, antic vice-president d’Obama i pes pesant de l’establishment demòcrata a Washington, que acabaria guanyant les eleccions presidencials amb un programa econòmic més pròxim al de Sanders que no pas al de Clinton. Kamala Harris, la candidata que el partit ha considerat que més opcions tenia de guanyar la presidència enguany, també va presentar-se a aquelles primàries, però va veure’s obligada a retirar-se’n abans d’hora per manca de perspectives electorals i recursos financers.
Les maquinacions de l’elit demòcrata contra Sanders il·lustren la tensió fonamental que explica per què, aquests darrers quinze anys, el partit ha deixat de ser el representant dels treballadors amb menys ingressos i menys formació per esdevenir el representant de les classes altes i més educades: la incompatibilitat entre el populisme econòmic que promet de reconnectar el partit amb les seves bases, d’una banda, i els interessos de les grans elits que cada any donen centenars de milions de dòlars als demòcrates, d’una altra. És la clau que explica per què Harris ha vacil·lat tant a l’hora d’explicar i defensar el seu programa econòmic, incapaç d’articular la seva visió en uns termes que els electors puguin entendre i relacionar amb les seves preocupacions materials.
Mark Cuban, el multimilionari que ha acompanyat Harris aquestes darreres setmanes de campanya, exemplificà a la perfecció aquesta tensió quan admeté que deixaria de donar suport a la vice-presidenta en funcions si tirés endavant una proposta per a gravar els guanys no realitzats sobre el capital dels milionaris. “No li agradarà sentir això, però treballaré perquè no torni a ser elegida [si l’impost s’aprova]”, reconegué, deixant per un moment de banda l’afinitat que havia adoptat durant la campanya.
No tot vira cap a la dreta
Parlar de preocupacions materials pot semblar excessivament idealista, si no directament utòpic, després d’unes eleccions en què l’electorat nord-americà ha virat clarament cap a la dreta. Però en les eleccions de dimarts no tan sols hi havia en joc la presidència i la composició del Congrés dels Estats Units: els electors també eren cridats a votar per tota mena d’iniciatives legislatives d’àmbit estatal, i els resultats de moltes d’aquestes votacions semblen contravenir la idea que el públic nord-americà té com més va menys interès per les polítiques progressistes.
Els estats d’Arkansas, Missouri, Nebraska i Arizona, van votar a favor d’augmentar el salari mínim, una mesura que va formar part del programa electoral de Biden el 2020, però que Harris ha evitat de mencionar en aquesta campanya. Kentucky i Nebraska van rebutjar una llei que hauria permès que les escoles privades poguessin rebre recursos públics. Arizona, Missouri, Montana, Nebraska i Nevada van votar a favor d’iniciatives per a protegir el dret de l’avortament, precisament un dels grans eixos de la campanya de Harris (la iniciativa pro-avortista a Florida també va rebre la majoria dels vots, però no va ser aprovada perquè va acabar lleugerament per sota del llindar del 60% que cal a l’estat perquè el resultat d’un referèndum sigui vinculant). Aquests estats tenen un element en comú: tots van decantar-se per Trump; generalment, per un marge aclaparador. La dissonància entre els resultats d’aquests referèndums estatals i els de les eleccions presidencials suggereix que els electors nord-americans no necessàriament són contraris a les demandes d’un programa polític progressista, sinó que simplement no confien que els demòcrates puguin aplicar-les.
No té per què ser així. A Pensilvània, l’estat que va certificar la victòria de Trump la nit electoral, el congressista demòcrata Chris Deluzio s’ha imposat per comoditat després d’una campanya en què ha connectat l’èmfasi d’Harris en el dret l’avortament a una defensa més àmplia de la llibertat econòmica. “Llibertat dels monopolis, de les restriccions a l’avortament. Llibertat de saber que el tenim un govern fort, que no hem de patir aquests atacs al nostre estil de vida”, resumí en una entrevista. Lluny de defugir la qüestió de la inflació, Deluzio ha insistit durant la campanya a vincular l’augment del preu del menjar i els béns bàsics al poder de mercat dels grans monopolis, i ha lloat la feina de les autoritats a l’hora de perseguir comportaments anti-competitius. El congressista ha estat elegit per més de set punts de diferència en un districte que, abans de les eleccions, es considerava altament competitiu.
Durant la darrera dècada de desconcert trumpista, els demòcrates sovint han enfocat les eleccions presidencials d’una postura eminentment defensiva. Les campanyes del partit han estat sempre prudents, anodines –el resultat d’una mescla insostenible de manca d’imaginació i de coratge polític, d’una por existencial a la possibilitat que tot s’esfondri en cas de moure’s un mil·límetre a l’esquerra del centre. L’estratègia no ha funcionat: Trump ha guanyat dues de les tres eleccions presidencials que ha disputat com a candidat; en les del 2020, que perdé, la seva desastrosa gestió de la covid-19 segurament contribuí més a la victòria de Biden que no pas res d’allò que van fer els demòcrates.
Els demòcrates no poden continuar apel·lant a milions de nord-americans descontents amb un sistema disfuncional amb clixés sobre les virtuts del consens polític o els valors democràtics. Els problemes que han nodrit el trumpisme tenen responsables directes; algú, en algun moment haurà de retre comptes. No pot ser que els empresaris que van externalitzar milions de feines a l’estranger siguin, ara, els beneficiaris de les rebaixes fiscals amb què el govern de Biden ha provat d’estimular l’ocupació en els antics centres industrials del país. Trump ha promès de tornar a fer gran Amèrica; Harris, bàsicament, ha promès no ser Trump. Amb això no n’hi ha prou: sense una visió constructiva de futur capaç d’injectar esperança als electors nord-americans, sense un pla concret per a adreçar-ne els greuges dels electors i perseguir-ne els responsables, els demòcrates difícilment podran tornar a aspirar a les majories del passat. Algú haurà de pagar els plats trencats, tant sí com no, i Trump té clar qui vol que els pagui.
Les majories, en política, no es troben; es construeixen. Trump –que va començar la seva carrera política apel·lant als votants blancs de més de cinquanta anys i ha acabat construint la coalició de votants més diversa d’un candidat republicà, en termes de raça i edat, d’aquests darrers seixanta anys– segurament entén això més bé que ningú. Els demòcrates potser n’haurien d’aprendre alguna cosa.
