01.11.2024 - 07:50
|
Actualització: 01.11.2024 - 10:14
Es miri com es miri, l’economia dels Estats Units va molt bé. Dos anys després d’enfilar-se al 9,1%, la xifra més alta d’aquestes darreres dècades, la inflació als Estats Units va baixar ahir al 2,1%, tan sols una dècima per sobre de l’objectiu de la Reserva Federal. Mentre moltes altres economies desenvolupades s’han d’acontentar amb taxes de creixement irrisòries, o fins i tot negatives, l’economia nord-americana ha crescut a un ritme excepcional –un 2,8% aquest darrer trimestre, segons les dades publicades ahir– aquests darrers divuit mesos, fins al punt de superar les previsions de creixement pre-pandèmia. La desocupació ha baixat al nivell més baix en mig segle sota l’administració Biden; aquest octubre, sense anar més lluny, les xifres de contractació de personal van tornar a superar les expectatives dels analistes.
En principi, aquestes dades haurien de ser motiu d’optimisme entre els nord-americans. Res més lluny de la realitat: l’economia s’ha mantingut com la preocupació més comuna dels votants durant tot l’any, segons un sondatge de The New York Times publicat fa poc; en un altre sondatge, un 52% dels electors citen l’economia com un factor “extremadament important” a l’hora de decidir el sentit del vot.
És la inflació, estúpid
És una de les incògnites més grans d’aquest cicle electoral: què explica aquesta divergència entre la trajectòria –eminentment positiva– de l’economia nord-americana aquesta legislatura, d’una banda, i la percepció –majoritàriament negativa– que en tenen els votants, d’una altra? La clau no és cap més que la inflació i tant Harris com Trump semblen ser-ne plenament conscients.
A priori, la resposta pot sorprendre: aquests darrers mesos, la taxa d’inflació als Estats Units ha anat baixant progressivament fins a vorejar els objectius de la Reserva Federal. Però, com a mesura estatística, la taxa d’inflació no mesura pas l’augment cumulatiu –absolut– de preus, sinó el nivell relatiu entre dos punts en el temps: generalment, entre un mes de l’any i el mateix mes de l’any anterior. Que la taxa d’inflació es redueixi, dit d’una altra manera, no vol dir pas que els preus baixin, sinó que simplement creixen menys. Si es miren de manera cumulativa, els preus als Estats Units han augmentat d’un quart d’ençà del 2019: de mitjana, al consumidor nord-americà li costa d’un 25% més la cistella de la compra setmanal que no pas l’any abans que Biden fos elegit president. En el cas dels lloguers, l’augment mitjà d’ençà del 2019 ha estat encara més pronunciat: d’un 30%, gairebé un terç més que no pas ara fa cinc anys.
És cert que, d’ençà del 2020, els salaris dels nord-americans han augmentat, de mitjana, a un ritme superior al de la inflació. A més, aquest creixement salarial ha estat més alt per als treballadors d’ingressos més baixos que no per als treballadors d’ingressos més elevats. Però les dades demostren que els treballadors solen veure els augments salarials com a producte directe dels seus propis esforços, no pas com a símptoma de la gestió del govern i les autoritats econòmiques i, en canvi, tendeixen a atribuir la inflació a les accions de l’executiu.
En certa manera, resulta irrellevant que el govern de Biden hagi aconseguit la fita difícil de reduir la inflació sense malmetre el creixement econòmic, ni tampoc importa que l’episodi inflacionari als Estats Units hagi estat menys pronunciat que no en la gran majoria d’economies desenvolupades: l’únic factor realment important és que, amb Biden de president, hi ha hagut inflació; amb Trump, en canvi, no n’hi va haver. Per tant, no és d’estranyar que els electors nord-americans considerin que les polítiques econòmiques de Biden els han perjudicat més que no pas les de Trump, per més que el rendiment de l’economia nord-americana hagi estat objectivament més bo durant la presidència de Biden que no la de Trump.
Aquest greuge comparatiu, afegit a la reputació –no especialment merescuda– de Trump com a home de negocis, ajuda a entendre per què els votants nord-americans confien més en el candidat republicà que no pas en Kamala Harris a l’hora de gestionar l’economia.
La diferència en aquest àmbit entre Trump i Harris és particularment alta –vint-i-tres punts– entre els votants indecisos, un dels grups que atribueix més importància a la inflació i la crisi del cost de vida, segons els sondatges. Aquesta tendència també s’observa en els estats en disputa que decidiran el resultat dels comicis: a l’estat clau de Pensilvània, que podria acabar decidint la presidència dels Estats Units, els enquestats afavoreixen Trump com a gestor econòmic per una diferència d’onze punts respecte de Harris.
El món al revés de Kamala Harris
En compte de reivindicar les fortaleses de l’economia nord-americana, aquests darrers mesos de campanya Harris ha optat pel contrari: centrar-se en les dificultats econòmiques que molts nord-americans continuen experimentant i presentar un ventall de propostes per a fer front a l’augment del preu del menjar, l’habitatge o bé la criança. “El nostre envit és fer baixar els preus. […] Ho entenc”, digué dimarts en un acte electoral multitudinari a Washington.
L’estratègia, en certa manera, ha funcionat. En qüestió d’un mes, Harris ha aconseguit de retallar a la meitat la distància que la separa de Trump en la qüestió de la gestió econòmica, de tretze punts a tan sols sis. Segons un sondatge recent, els votants confien més en Harris que no en Trump en qüestions com ara el preu de l’habitatge i dels medicaments, tot i que continuen afavorint Trump en la gestió de “l’economia en general”. És possible que sigui massa poc i que arribi massa tard: el tràngol de la inflació continua ben present a la imaginació de l’electorat i la campanya de Trump –conscient de l’avantatge que manté sobre Harris en aquest àmbit– ha explotat la qüestió fins a l’extenuació i ha promès en paral·lel una rebaixa generalitzada d’imposts per a alleugerir la càrrega financera de les famílies nord-americanes.
“M’agradaria començar amb una pregunta molt, molt simple”, digué Trump en saltar a l’escenari dimarts, precisament, a Pensilvània, en un acte electoral. “Aneu més bé de diners ara que no pas fa quatre anys?”
