Parlar català sense rebre català a canvi és parlar català?

Hi va haver un temps, abans dels capuccinos, els macchiatos i els lattes, que els catalans van començar a compartir la queixa que quan demanaven un cafè amb llet els portaven un cafè amb gel (i viceversa). L’experiència, amb totes les seues variants –el tallat, el suc de préssec, la camamilla–, de seguida va esdevindre un tòpic, un acudit intern entre connacionals que no ens el calia explicar sencer: “allò del cafè amb gel”. La distància entre els nostres monosíl·labs i la “leche” castellana podia fer pensar en una confusió entre el cop de veu de “llet” i el de “gel”, coses de la fonètica, ens passa a tots quan aprenem un idioma nou, que ens pot sonar igual “world” i “work”, o “mer” i “mère”, o “eixerido” i “esfereído”, nusos que vas desfent amb la pràctica, i bé, que aquell cafè amb gel que ningú no havia demanat, i que en qualsevol altre país hauria quedat com una anècdota transitòria, a casa nostra acabaria essent el símbol fossilitzat d’una realitat creixent: que ser català i client –o pacient, o impacient–, d’entrada i tot alhora, no pot ser.

“Com?”, “què?”, “no t’entenc”: així s’esvaeixen els somriures als taulells, a les barres, als passadissos comercials. Salta un clic i en sec ja no ets client, ets català. Segur que valtros també l’heu reconegut quan us ha passat. S’ha acabat la simpatia, les complicitats, el pim-pam de la conversa en castellà que has presenciat amb el comprador que t’anava a davant. Si insisteixes a ser català, pot ser que et trobis amb l’exigència, amb l’amonestació, la rectificació: “Català, no”, o més directament: “En espanyol”. La violència d’aquestes situacions –la que la submissió lingüística ens intenta d’estalviar– fa que molts simpatitzants de la llengua hagin acollit amb complaença un nou pacte pacificador: que tu puguis parlar català tranquil·lament, això vol dir sense contratemps, a canvi de simplement ser entès. Que ens deixin parlar això nostre, si ens fa il·lusió, a canvi de ser una petita disrupció en la plàcida jornada castellana dels nostres interlocutors.

D’aquí la qüestió que ja m’he demanat en altres ocasions i que avui l’elevo a títol d’aquesta peça: parlar català sense obtindre català a canvi és parlar català? Per als qui es pensen que les llengües només serveixen per a comunicar-se, la resposta és una, però per als qui ja saben que són alguna cosa més, un món més, una galàxia, un univers, hi ha tanta diferència com demanar un cafè amb llet i que et portin un cafè amb gel. Donar una llengua i que te’n tornin una altra, així de tant en tant, no és pas cap drama, allò de la riquesa que també ens han fet empassar, però quan sempre et tornen la mateixa, un dia darrere l’altre i darrere l’altre, i a més a més una que no és qualsevol, sinó la que “no va ser mai d’imposició”, comptar aquest intercanvi com parlar català és una estafa. Què té d’intercanvi, el fet d’escoltar-se el català d’un mateix com l’eco d’una muntanya? Quina mena de reciprocitat representa, sentir-se unilateralment el propi accent, les mateixes maneres de dir, al CAP, al gimnàs, a la terrassa d’un bar? Com voleu que no ens afecti el tupí, a les capitals i àrees metropolitanes del país, arribar cada dia a casa i comptar que, de català, n’has sentit més de teu que de ningú més, com un guillat que parla davant del mirall o de cara a la paret?

Aquella pau que evocaven els equidistants quan afirmaven que a Catalunya no hi havia cap problema amb la llengua, que cadascú parlava com volia i tots contents, ara ens la volen tornar a encolomar: arran de l’evidència de l’enquesta d’usos lingüístics a Catalunya, les tribunes del bilingüisme comencen a concedir-nos que ja no és de tan mala educació mantindre el català davant qui no ens el torna –quan fou moribund el combregaren–, però això d’esperar que a més a més ens responguin en la llengua del país, a quin nazi se li pot acudir. Llavors et surten a parlar de cursets i de falta de mestres i de llistes d’espera –a l’era del Duolingo: toc, toc, Política Lingüística, que hi ha algú?–, com si els nostres padrins murcians haguessin après el català a l’escola oficial d’idiomes quan plegaven de la fàbrica. Una llengua que la regalen de franc al Bonpreu, i tan cara que va al Consum o al Mercadona, no sé si se m’entén.

Tot això, per una banda. Mentrestant, per l’altra, sento amb estupefacció alguns sociolingüistes que expliquen que no estem pas tan malament, home, que hi ha un fet que desmenteix el procés de substitució del català pel castellà, a diferència de Catalunya Nord i el País Valencià: la tendència “positiva” en la transmissió intergeneracinal de la llengua. Si ho donem per bo –això de la Catalunya de baix–, el misteri és saber què en faran els nostres descendents, d’aquesta llengua tan ben transmesa, quan naltros no hi siguem per veure-ho. Perquè, de moment, mentre encara hi som, veiem amb aquests ulls que arriba una edat que comencen a deixar-se-la a la porta de casa, a l’estoreta de l’entrada on hom hi refrega els peus, en definitiva: que els envies metafòricament a buscar un cafè amb llet i et tornen amb un cafè amb gel. Servidora sóc de ciències i Déu me’n guard de contradir els experts, però tinc orelles i l’antena parada al carrer, i tot el que m’arriba em porta a entendre que el futur del català ja no és en mans dels jóvens, sinó que es juga al camp dels vells.

Dic vells com una contraposició coqueta i exagerada, però em refereixo a les generacions prèvies a la desimmersió escolar, les que vam viure la primera onada de normalització dels noranta; aquells xiquets que, sense que fóssim més llestos i més bonics que els que avui se senten de la Roja i canten “Sorry papi, yo no soy tu mami”, ens intuíem units pel fil d’una cultura i unes tradicions comunes, i que ens en sabíem continuadors com se’n sabien els castellans o els danesos o els navahos de les seues cultures i tradicions. Parlo d’aquesta generació en amunt, i poso la ratlla en els qui ho vam poder veure, viure i palpar com una cosa real, com una història que rebrotava d’una altra de més antiga i tot quadrava; quadrava l’“Anem-la a buscar, la bola de drac” i les cançons de la plaça; quadrava la padrina analfabeta que quan enraonava tenia girs de Rodoreda; quadrava quan a l’institut et plantaven un Tirant lo Blanc i sense entendre’n mig borrall sabies que era allà, la línia seguida, a vegades soterrada a vegades vista, que tot encaixava com un trencaclosques, això vull dir, aquesta identitat intuïda que avui amb prou feines queda cap canalla que la pugui deduir, perquè el món que els hem donat ja és un altre i és el seu, com nostre va ser el del nostre temps.

És antinatural això que diré, i també una mica bèstia, però si volem fer viure la llengua, els vells no tenim més remei que sobreviure a aquesta canalla. Durar deu o dotze vides cadascun, ser així de pesats, perquè som els únics que queden que sabem què ens hi juguem. Som un país fet de vells i futurs vells caparruts –us en faríeu creus, quanta gent manté com més va més el català a la Barcelona dels brunch i dels expats– i ho hem d’aprofitar. La piràmide poblacional del Principat, que fa panxa, està prou dominada pels qui encara tenim memòria –pròpia o traspassada– de la llengua viva que va donar nom als pobles, els cims i els camins que trepitgem. Els qui hem pogut viure l’experiència de demanar un cafè amb llet i que ens responguessin si amb sucre o sacarina, com aquell “bon dia” que d’un cap a l’altre dels Països Catalans donava un altre “bon dia”, sabem molt bé la diferència entre parlar i parlar català, que no és altra cosa que seguir el fil d’una mateixa conversa que fa que dura més de mil anys, per tot seguit continuar amb els nostres pensaments i cabòries sense més entrebancs, tranquils i serens, com si res no hagués passat.