Plenari llei desconnexió

El vibrant discurs de Montse Bassa en què acabava confirmant que Esquerra avalaria la investidura després de desgranar, amb fibra i traça, una cadena impecable d’arguments contra Sánchez, semblava un acudit absurd. Però la paradoxa no il·luminava tant les contradiccions del nou discurs d’Esquerra com les dels comuns, a qui Junqueras ha pres el relat per engolir-los, potser sense adonar-se que, essent Podem un producte al servei de l’estat, és Espanya que es menja l’independentisme.

El raonament és el següent. Tota la repressió contra Catalunya pot anar a parar sota la catifa si el destí immediat és el diàleg, molt més important que no pas els greuges de cada bàndol: ‘Els socialistes espanyols també són botxins’, però ens estimem més parlar-hi que no actuar segons els seus crims. Enaltir el diàleg com si fos el cim, una finalitat en si mateixa, és una tradició que ve de lluny: durant el procés, la progressia que deia haver restat als llimbs del conflicte nacional només va prendre-hi partit un cop entre opressors i oprimits. I ho va fer en aquelles manifestacions blanques de l’octubre del 2017 perquè parlessin, hablasen, entre ells.

Així, gent que mai no havia dit ni ase ni bèstia sobre la repressió, i que havia respost a tots els atacs contra l’independentisme amb apatia o titllant el conflicte de ‘guerra de banderes’, sortien al carrer entonant que no volien ni la DUI ni el 155. Amb un discurs que tenia el suport de comuns i socialistes, amb qui compartien els propòsits de base, s’estrenaven en la protesta, fent veure que anaven contra tothom, victimitzant-se, infantilitzant convenientment els fets, com si el fenomen sociològic més important dels darrers anys hagués estat una topada entre dos presidents molt tossuts que havien arribat a aquell extrem perquè no s’havien assegut a una taula.

Com si el company de classe que ha contemplat un cas d’assetjament durant mesos hi intervingués només quan el maltractador estomaca l’altre nen per a dir ‘no us baralleu’. I com si gosés, encara, posar-se a plorar tot lamentant que no es mereix viure una hora del pati que és hostil perquè dos companys s’han discutit. Mentre la ferida del genoll de l’altre nen encara sagna i tot indica que, quan el professor es despisti, l’atonyinaran de tal manera que haurà de canviar d’escola.

Que després no tornessin a aparèixer ni amb la presó, ni amb l’exili, ni amb la sentència, ni amb les protestes, i tornessin a l’exclusiva crítica de l’independentisme és una prova flagrant del poc respecte que tenien, malgrat tot, pel diàleg. El buidaven de significat i el posaven al servei de l’estat per emblanquir el 155 i continuar bevent d’aquí i d’allà. Aquella performança tan cínica reflectia molt bé com els comuns han pervertit la idea del diàleg, però també el parany argumental que ha passat més desapercebut, potser el més greu, i que més resignadament ens hem empassat els independentistes.

El parany ha tornat a aflorar amb la polèmica recent sobre si els comuns han de seure a banda i banda de la taula de negociació ara que són al govern espanyol. Elisenda Paluzie va dir que no tenia gens de sentit, i de seguida la van titllar de sectària. A mi em sembla ben clar que Podem és l’interlocutor, i no pas un company que ens ajudarà a negociar la independència de Catalunya, però això ja és un altre assumpte. El cas és que l’argument de Paluzie ha rebut crítiques molt dures també entre les files pròpies.

La més significativa és la que defensa que els comuns s’han d’asseure a la nostra banda de la taula perquè sense ells no podem articular cap majoria i, mentre no la tinguem, ens haurem de doblegar a aquesta mena de renúncies, a cercar consensos més tènues i que aglutinin més. Té un problema i té un error de base. El problema, que la independència hi és o no hi és, no hi ha punt intermedi. I, per tant, acceptar que allò que Catalunya posa sobre la taula hagi estat pactat amb socialistes i comuns serà allò que vulgueu (un grapat d’engrunes, tinguin la mida que tinguin), però no serà el dret d’autodeterminació, i encara menys la independència. És a dir, serà allò que convingui a socialistes i comuns.

I l’error de base és la clau de tot, perquè és un problema de perspectiva. La mateixa veneració perversa del diàleg que els serveix per a boicotar-lo i imposar la seva opció l’apliquen, calcada, al consens. De fet, diàleg i consens són les dues armes amb què l’esquerra d’obediència espanyola, el company que plora perquè els altres dos es peguen i que, quan t’has aixecat de terra diu que va amb tu, han teixit una teranyina que és una presó quasi tan decisiva com l’ocupació, perquè aprofundeix entre independentistes la sensació no pas que la independència és impossible, sinó que no tenim legitimitat per a fer-la, que és més greu i més violent.

L’arma del consens afirma que la independència només és un projecte democràtic si s’assoleix perquè hi ha un consens per a fer-ho, i que a Catalunya no hi és perquè en cap elecció no hem superat el 50% dels vots. Diuen: les societats funcionen a còpia de consensos que es renoven: la constitució, després l’estatut i ara el dret de decidir, però la independència no ha tingut mai el consens de majories al país, i per això fer-la és il·lícit i antidemocràtic. Hi ha un patró que es repeteix en les dues idees (l’equidistància dialogant i la legitimitat consensuada) que consisteix a analitzar la realitat cenyint-la als fets com si fossin bolets i deixar de banda els condicionants, que són la part més important.

A Madrid feien servir la metàfora del suflé, i cada any presumien que es desinflava, perquè se la creien. No veien que el suport a la independència no fluctua segons si la gent hi combrega o no, sinó segons si la veuen factible. Només necessita un revulsiu de tant en tant. Per això la gent ‘es va fer’ independentista tan de pressa després de la sentència de l’estatut, perquè la correlació de forces i l’apropiació del projecte pels partits polítics va facilitar que es convertís, quasi d’avui per demà, d’una quimera a una possibilitat pràctica al cap de la gent.

La independència pot passar del 19% al 48,5% en poc més de tres anys en dues situacions. O bé en un país que no gira rodó, o bé en un país que, en condicions normals, rep una pressió fortíssima per canviar per força la seva voluntat política i adaptar-la a un context que no ha triat mai lliurement de viure. L’estat disposa de recursos molt poderosos per a impedir que la independència es pugui aconseguir sense riscs, i encara li’n vam regalar més amb la desfeta del 2017. Aquest és el punt de partida de totes les posicions. L’estat, amb la seva força, gradua a voluntat la violència a què els ciutadans catalans creuen que s’exposen quan pretenen complir el seu projecte polític. Per això no estarem mai en igualtat de condicions. Ni tan sols en un referèndum acordat. I per això és un parany deliberadament maliciós exigir a l’independentisme que presenti una majoria normal.

Prova que l’òrbita dels comuns és perfectament conscient d’aquesta realitat, i que sap que pot argumentar des de la força i contra el dèbil, és l’argument que un consens s’esdevé quan dos terços hi estan d’acord. Que no és més que una argúcia preparada perquè, si mai fóssim el 51% dels vots electoralment, poguessin dir que no n’hi ha prou, que és un canvi massa seriós per a ventilar-lo així. I si mai fóssim dos terços dirien que hem de ser cinc vuitens, perquè la seva missió no és una majoria nítida, sinó aconseguir que la voluntat democràtica topi amb tants entrebancs que es dissolgui.

Ara posem per cas que, per l’estat actual de les coses, no aconseguíssim mai la majoria que ens demanen. L’opressió continua existint realment i té efectes concrets i palpables sobre la vida de la gent. Si l’opressió existeix, no és de tota manera un dret alliberar-se’n? Què fas si ets una minoria demogràfica, oprimida i reprimida, sense força política per a representar-te i les amenaces de l’estat et desactiven? Juguen amb això. Ho supediten a la majoria o a una conjuntura beneficiosa, i ho fan perquè en el fons no creuen que estiguem oprimits, o no pensen que sigui tan important: queixes i laments de burgesos que tenen un plat a taula i que, ves, si no poden xerrar la seva llengua ni florir culturalment ni governar amb sobirania el seu país, ja s’ho faran.

El discurs dels comuns fa, sovint, més ràbia que el de l’espanyolisme perquè, nacionalment, no és sinó un intent encobert de defensar-ne els interessos. És cínic perquè menystenen elements crucials per al judici de la realitat, i així no n’han d’afrontar les conseqüències, ni les contradiccions que els implica. Qualsevol bocí de relat que l’independentisme els compri, a ells o als socialistes, sempre ens menarà al mateix punt. A defensar que no estem oprimits, que no som un país ocupat i, al final, que la independència potser no és tan important.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.