Les situacions d’emergència són una oportunitat d’or perquè la veritat aflori. Tot va en funció de la força que tingui cadascú i de les cartes que jugui per a poder escombrar cap a casa. L’emergència crea un relat que ho envia tot a redós seu, i que desbrossa el camí per a fer-ne dependre la llibertat i la seguretat, d’entrada per a aturar l’emergència, després per a conculcar drets, amb la maniobra d’aigualir tant el final de l’emergència que sembli que no s’acabi mai. Ara que aquesta pandèmia només és un preludi, això passarà més que mai. El revers, però, com en tot moment que les apostes s’apugen, és que això fa caure les caretes, i, si el relat grinyola, deixa al descobert totes les intencions que normalment són més subterrànies.

És el que passa a Espanya els darrers dies. Un estat que, com l’espanyol, neix de la tensió territorial, i que de fet no pot existir sense tensió territorial perquè es fonamenta en la tendència opressiva a homogeneïtzar nacionalment el territori, sempre va fent força contra la inèrcia. En moments com ara, quan una crisi sense precedents ho sobrepassa tot i amenaça de fer convulsionar el sistema, Espanya no pot deixar reposar les seves tensions nacionals, i per això les accentua. No és una tendència nova ni sorprenent. Espanya i Catalunya s’entesten una vegada i una altra, sense voler, a demostrar que el conflicte no és una desavinença puntual, sinó una incompatibilitat de base.

S’ha fet evident en la confrontació entre el govern català i l’espanyol sobre les mesures per la crisi de la Covid-19. La Xina va tancar Wuhan, Itàlia va tancar la Llombardia, Portugal ha tancat la frontera amb Espanya, nosaltres mateixos hem tancat la conca d’Òdena. Les veus dels experts demanen de tancar les regions epicèntriques de la pandèmia per a evitar una propagació massiva que faci col·lapsar-se els sistemes sanitaris. És l’estat espanyol que ho tradueix al llenguatge polític quan diu que ‘no hi ha territoris’. Si l’estat es nega a tancar els dos principals focus de propagació, Madrid i el Principat de Catalunya, no és només perquè això despullaria la gestió incompetent de la capital espanyola: també és perquè sap que l’única manera de contenir l’expansió del virus és limitant la llibertat, i que això li porta problemes a Catalunya.

Espanya és incapaç de cedir llibertat a Catalunya perquè sap que conferir llibertat a algú a qui la hi tens segrestada, encara que sigui per altres motius, no fa res més que alimentar tant la seva disposició com les seves probabilitats de conquerir-la tota. Per això, tot i que Catalunya es contraposi al model de resposta espanyol demanant de tancar ports, aeroports i fronteres, a Madrid no volen cedir perquè saben que la llibertat serà l’ordre del dia dels pròxims mesos, potser anys, i que gairebé l’únic paper de les nacions serà com administren la llibertat de la seva gent. Entenen que la paradoxa que Catalunya demani més restriccions és un desafiament per a la unitat d’Espanya perquè evidencia dues tendències a la llibertat distintes.

Per això Torra, contra tot pronòstic, contra tota normalitat, en una situació d’excepció gravíssima com aquesta, en què tothom pateix, s’erigeix com el líder, o el miratge de líder, que no havia sigut fins ara. Un polític plagat de mancances, sense cap projecte gaire definit, ni de futur, ni ambiciós, però que fins i tot en un cas d’emergència, opta per encarar-se a les negligències que posen en risc la seva gent i prova de protegir els ciutadans del país tot insistint a demanar el que li neguen. La cara que no ha plantat el president aquests darrers anys en l’eix nacional, amb el carrer fent pressió perquè vetllés la llibertat i la sobirania nacionals, ara la pot demostrar per un gir de guió imprevist que envernissa d’èpica de llibertat l’únic que li quedava, que és la gestió, i per això després de dos anys de renunciar-hi, ara sembla un heroi de la sobirania.

És una paràbola que, si la desviem només una mica, demostra molt bé per què és millor per a l’independentisme reforçar l’eix nacional que no pas esbandir-lo i castellanitzar-lo. I per què és millor confrontar-se amb l’estat, investir Puigdemont, desacatar el 155 i fer sisos i sets de setembre que no pas cercar diàleg amb qui t’oprimeix sense generar incentius que l’obliguin a fer cessions. Però això és una altra història, i potser quan sortim del son de la quarantena tot haurà canviat massa per a continuar fent càlculs amb les mateixes xifres. El que és segur és això. La relació entre Catalunya i Espanya, reduïda a la transparència, ho posa tot de cara a Catalunya per a construir un relat aglutinador, popular i guanyador. Els mecanismes d’opressió són evidents. L’amor de la gent per la llibertat és evident i emergirà encara més els anys que vénen.

Totes dues coses són puntals per a l’independentisme. L’únic que hem de fer és aprendre a perfilar-los. Els estralls d’aquesta pandèmia perduraran i el gir autoritari que ha dut amb si encara ho faran més. La conjunció dels efectes de la pandèmia, de la crisi econòmica i demogràfica que ha de venir i de l’impacte que el canvi climàtic començarà a tenir sobre les nostres vides, multiplicarà les experiències com aquesta i allargarà aquest combat per la llibertat. La gent cercarà espais de llibertat, però, almenys aquí, cercarà sobretot projectes polítics que l’abanderin i la protegeixin, tinguin la forma que tinguin. Aquests dies en són una avantsala. Mentre la gent confinada que no votaria mai Torra ara l’aplaudeixen perquè protegeix el que ha de protegir, la maquinària de la classe dominant d’opinió i intel·lectualitat defensora de l’estat ara s’acarnissa contra Torra i Oriol Mitjà.

Hem tingut la sort que, amb l’entrada al govern de la promesa de nyigui-nyogui de l’esquerra espanyola i dels comuns, s’ha precipitat el moment que havien de fer públic quin bàndol prefereixen, ara i sempre. La seva manera de convertir la pandèmia en una qüestió nacional, en el sentit d’aprofitar-la per a espanyolitzar, no és la mateixa que la dels socialistes, que són els qui hi posen el cos negant-se explícitament a tancar Madrid i Catalunya, contra la petició del mateix president Torra. No. Perquè els falsos fills del 15-M fan una feina molt més baixa, molt més bruta i molt més demagògica, encarregant-se de predicar la ‘despolitització’ de la pandèmia, com si la neutralitat no fos una arma a favor seu, com si l’autèntic desafiament a la vida i a la seguretat no fos negar-se a tancar Madrid i a ordenar un confinament absolut, sinó qüestionar-ho.

Les emergències són tràgiques però diuen la veritat. Segurament no sabrem aprofitar-la, perquè tots els condicionants que ja obstruïen l’alliberament del país encara són una àncora massa pesada. Potser ja vam fer tard i el moment de posicionar-nos en aquest combat futur que dèiem era la tardor del 2017. Potser sí. Però la inèrcia de la història del país encara no és prou moribunda per a deixar de donar-nos oportunitats. I això és una sort.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.