Pactes de la Moncloa? Seria greu que ens tornassen a enganyar

Vicent Partal
04.04.2020 - 22:00
Actualització: 05.04.2020 - 04:20
VilaWeb

Després d’uns quants dies de campanya dels partits i els mitjans de la dreta dura espanyola, avui Pedro Sánchez ha acceptat la convocatòria d’uns ‘nous Pactes de la Moncloa’. El concepte fa referència als acords que el 1977 van enterrar definitivament la possibilitat de ruptura amb el règim i van deixar pas a la cooptació del Partit Socialista i Convergència Democràtica, entre més grups polítics i sindicals. I amb això a la perpetuació, consentida i acceptada, de les prebendes del nucli dur, econòmic i polític del franquisme, començant per la corrupta institució monàrquica.

Els Pactes de la Moncloa són un dels mites fundacionals de la democràcia postfranquista. I dic ‘mites’ en el ple sentit del terme. Que ara com ara, enmig d’aquesta devastació humana, a Madrid invoquen de manera gairebé homogènia aquests pactes com a model de res és un senyal terrible. Tant la manca de visió autocrítica com la capacitat col·lectiva que sembla que tenim, com a societat, de continuar-nos creient les versions més delirants i incoherents de la nostra història és literalment esfereïdora.

Els Pactes de la Moncloa van consistir en un seguit d’acords signats el 1977, tot just mort Franco, entre el govern d’Adolfo Suárez, els partits principals, la patronal i el sindicat Comissions Obreres. Van arreglar les arestes més aspres del franquisme, sí ‒i només faltaria, caldria afegir, però el propòsit no era aquest, sinó un altre. Per dir-ho seguint la terminologia de Marc Bloch, d’allò de què es tractava, i que va aconseguir el franquisme, era d’evitar una ‘ruptura fundadora’. Fundadora d’una nova legalitat, però sobretot fundadora d’una nova societat, d’un nou model de societat. L’oposició democràtica, més fluixa que no volem acceptar però ansiosa d’entrar com fos a les institucions, es va apuntar entusiasmada al marc polític i econòmic que proposava el reformisme franquista i en canvi es va comprometre a tancar el període de lluita per la ruptura que fins aquell moment s’havia portat a terme.

Els Pactes de la Moncloa són el pilar sobre el qual es redacta la posterior constitució, una constitució que molt significativament tindrà només tres redactors demòcrates, Gregorio Peces-Barba, Miquel Roca i Jordi Solé-Tura, però quatre de franquistes: Gabriel Cisneros, que entre més càrrecs havia estat Delegat Nacional de Joventut el 1969; Manuel Fraga; Miguel Herrero, lletrat del consell d’estat franquista des del 1966; i José Pedro Pérez-Llorca, conegut diplomàtic del règim i lletrat de les corts franquistes. Proveu de preguntar a qualsevol alemany si trobaria acceptable que la constitució alemanya, la Llei Fonamental del 1949, hagués estat redactada per quatre nazis i tres demòcrates i en la seua resposta tindrà la mida exacta de l’engany espanyol, de la gran aixecada de camisa que van ser tals acords i la constitució aprovada l’any següent.

Els Pactes de la Moncloa, aquests que ara ens pretenen de vendre com un exemple a seguir, van ser bàsicament la rendició organitzada del moviment democràtic davant els renovadors del règim franquista. I això volen que tornen a ser ara, en un moment de gairebé tanta excepcionalitat històrica com aquell. I pràcticament amb els mateixos protagonistes, amb els mateixos temes centrals: una crisi econòmica colossal, el qüestionament de l’autoritarisme per una part de la població, la ineficàcia d’una administració resclosida, la reivindicació de les nacions, sobretot de la catalana, i l’esgotament de la fórmula de govern i de control social.

Llavors, al marge va quedar molt poca gent, però gent que va pagar molt cara la insubmissió. L’escàs independentisme de l’època i una part del moviment sindical, sobretot. La CNT, en particular, va rebre de valent després d’haver-se oposat a la creació dels comitès d’empresa, un instrument avalat pels pactes que considerava que fraccionarien la lluita obrera i generarien una burocràcia sindical que progressivament aniria essent integrada. El, lògicament, mai resolt Cas Scala es va organitzar per liquidar-la quan els altres sindicats ja havien acceptat el nou marc.

El mite interessat sobre els Pactes de la Moncloa, el mite que ara Sánchez vol recuperar, afirma que varen ser molt eficaços per a assentar la democràcia i estabilitzar la societat enmig de la crisi. Però no hauríem d’oblidar que la democràcia que van assentar en realitat és aquesta que patim cada dia. Amb presos polítics, amb l’exèrcit patrullant el carrer, amb l’autonomia catalana confiscada per una ‘autoritat competent’, amb un poder judicial retrògrad i repressor, amb la monarquia robant sense fre. Tot allò que es pot fer avui gràcies a la constitució espanyola no es podria fer si el 1977 el moviment democràtic els hagués rebutjat i hagués optat, i hagués pogut aconseguir, la proclamació de la III República i el judici al franquisme. Els errors tenen preu, com tots vosaltres podeu comprovar, i per això em sembla excessiu que ens demanen que els repetim ara.

Entre més, perquè si es miren de manera crítica aquells anys, cap de les fantasies justificatives sobre la modèlica transició espanyola no s’aguanta dempeus. Fins i tot l’argument de l’estabilitat econòmica i la prosperitat aconseguides aleshores gràcies als pactes és fals. D’existir aquesta prosperitat, ha existit, temporalment, però no gràcies a les rebaixes de l’oposició antifranquista, transformades per la literatura hagiogràfica en la ‘capacitat de forjar grans pactes d’estat’, sinó gràcies a aquest enorme Pla Marshall que han estat els fons europeus i l’espoli de Catalunya. Només els fons europeus rebuts per l’estat espanyol entre el 1985 i el 2010 deixen un benefici net de 80.000 milions d’euros, mentre que el Pla Marshall complet en va aportar a tot Europa 58.000. Només faltaria que no s’hagués notat en res aquesta pluja de milions, malgrat la dimensió enorme de la corrupció, herència històrica del règim a la qual, com sabem, els cooptats es van apuntar amb entusiasme.

Però fixeu-vos on hem anat a parar. Abans invocava Marc Bloch. L’historiador alsacià que tant admire ens va ensenyar que, si només mirem el present, no l’entendrem mai. La gestió horrible de la crisi sanitària, aquesta manera suïcida de deixar completament abandonades a la seua sort econòmica la gent, les famílies i les empreses, la reafirmació castrense i autoritària, el gust pels uniformes i la violència oficial, el No-Do en què s’ha convertit la majoria de la premsa, l’antieuropeisme que s’escampa, l’odi envers la diferència, envers les dones, els homosexuals, els catalans, envers la diferència que siga, la normalització dels estats d’excepció, tot això que avui ens angoixa i horroritza en mirar la societat espanyola ‒però també la catalana‒ no existiria, si més no, segur que no existiria així si a final dels anys setanta els demòcrates no s’haguessen deixat atrapar dolçament pel poder. O si l’octubre del 2017 els nostres polítics no s’haguessen fet enrere.

Viviu dies angoixats? Si és així, i crec que tots en vivim, sigueu conscients que la pitjor cosa que ens pot passar és que ens tornen a enganyar amb un Pacte de la Moncloa i evitassen la ‘ruptura fundadora’ que el moviment independentista català i els altres moviments rupturistes de la resta de l’estat espanyol cerquem fa ja deu anys llargs. Que ens enganyassen una segona vegada no tindria perdó.

PS1. Posant els llums curts, després de conduir tanta estona amb els llargs, tot aquest enrenou sobre la necessitat d’un pacte ample i global és una forma més d’ajudar Sánchez a trencar el govern de coalició entre el PSOE i Podem. També.

PS2. I és clar que hi havia tot un altre món possible, una democràcia factible malgrat l’amenaça militar, una manera digna d’entendre’ns i relacionar-nos. Ho dic avui, especialment, per a mostrar el meu respecte a un home que no es va rendir, que sempre va saber ser on calia i que ens ha faltat just ara: Luís Eduardo Aute.

Us proposem un tracte just

Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixés llegir aquest article? No és l’estil de VilaWeb.

La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom.

Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors.

Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguin a l’abast de tothom.

I tots hi sortirem guanyant.

per 75 € l'any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.

Si ets subscriptor de VilaWeb no hauries de veure ni aquest anunci ni cap. T’expliquem com fer-ho

Recomanem