Gola d’Oriol Pla (i de bon teatre)

De les moltes coses que faré avui sense saber-ne, escriure aquest article només en serà una. Per tant, ja d’entrada vull demanar perdó als lectors que tinguin la paciència de llegir-lo per ocupar aquest espai del diari. També vull demanar perdó als escriptors, perquè mai no sabré escriure tan bé com ells. Vull demanar perdó als correctors de VilaWeb, perquè no recordo mai si els títols de les obres els hem d’escriure en cursiva o entre cometes. Vull demanar perdó als afeccionats al teatre, perquè opinaré sobre un actor i sobre una obra sense ser crític de teatre. Vull demanar perdó als qui no els agrada el teatre, perquè l’article d’avui va sobre teatre. I vull demanar perdó a l’Oriol Pla, perquè aquest article serà com una declaració d’amor i tot el contacte que hem tingut fins ara és que l’altre dia em va llançar un bocí de síndria.

Això de la síndria va passar al Teatre Principal de Terrassa, on vam anar a veure Gola. De fet, vam tornar a veure Gola, perquè ja l’havíem vist al TNC a final de l’any passat i ens havíem quedat amb ganes de repetir. Dir que ens havíem quedat amb gana de Gola potser és un joc de paraules massa barat, deixem-ho amb ganes. En tot cas, vist el que passa dalt l’escenari, que un tros de síndria et vagi a parar als peus es pot considerar un efecte col·lateral menor i una contrapartida més que assumible en canvi del luxe de seure a primera fila. M’agrada seure davant de tot al teatre i poder sentir la respiració dels actors, veure’ls l’expressió de la cara i poder-los fitar als ulls quan miren cap al públic. Sang, suor i llàgrimes. I a vegades una mica de saliva. O un bocí de síndria.

De què tracta Gola? No és fàcil d’explicar. Diuen que l’obra parteix del pecat de la gola per retratar la societat moderna, sempre àvida de més, insaciable i obsessionada en el consum compulsiu, sense veure-hi més enllà. Dalt l’escenari, immens i buit, només hi ha una màquina expenedora en una cantonada, d’aquestes que t’ofereixen bosses de patates, xocolatines i llaunes de Coca-Cola. Aquesta, dònuts també. Una màquina expenedora és l’exponent perfecte de la societat del consum moderna: aparador, desig, intercanvi comercial fàcil i directe, tecnologia que fa prescindible el contacte humà, satisfacció automàtica. Satisfacció o frustració, que les màquines expenedores, com totes les màquines, com els mòbils o Netflix, no sempre satisfan els nostres desitjos ni ens alimenten l’esperit.

Més enllà de la temàtica, però, allò que passa dalt de l’escenari amb Gola és un autèntic terratrèmol. Oriol Pla és un volcà en erupció, un tsunami que durant dues hores captiva el públic amb la seva energia desbordant, el fa riure a cor què vols i li ofereix una mostra de virtuosisme extraordinària. Oriol Pla surt tot sol a l’escenari, però amb ell surten el bufó, el pallasso, el mim, el monologuista, l’acròbata, l’animal, l’actor, el xòuman, el provocador… És una actuació magistral, incommensurable, fantàstica. Larger than life, com diuen els anglesos. A estones em recordava Charlot, a estones Charlie Rivel i a estones Tortell Poltrona, però crec que només recordo Jango Edwards, mestre de mestres, buidar-se com ell a l’escenari. Buidar-se i omplir-se, i els que heu vist l’obra ja m’enteneu. Quan a Pla li diuen que és un actor físic, se’n riu. Tots els actors ho són si actuen amb el cos! Ara, segurament no tots són tan apassionats com ell. Ja sabem que la feina dels actors és enganyar-nos, però n’hi ha pocs que ho facin d’una manera tan honesta.

En una entrevista a VilaWeb de fa uns anys, que us recomano, Oriol Pla explica com entén ell la feina d’actor i diu que hi ha dues maneres de fer-la. Per una banda, hi ha els actors-creadors, que formen part de la creació que ofereixen al públic. A l’altre extrem hi ha els actors-mercenaris, que es limiten a obeir les ordres del director. No cal aclarir quin és el seu model. Els seus projectes tenen una motivació al darrere, ja sigui provar alguna cosa nova, ja sigui gaudir d’una feina d’equip. En canvi, fuig de l’èxit i de la fama, o ho intenta. “Ara hi ha una nova feina que és ser famós. La gent vol ser famosa, és igual el motiu. Ser famós abans era una conseqüència, ara sembla que és un objectiu. Per això, és important de saber quin és realment el teu objectiu”, deia a l’entrevista.

Abans he dit que Oriol Pla sortia tot sol a l’escenari amb Gola i és mentida. Pau Matas toca la guitarra des d’un carro que sembla sortit d’un film del far west i és el contrapunt perfecte als excessos de Pla. Pau Matas, artista inclassificable a qui vaig dedicar aquest article, no tan sols signa la música de l’espectacle, sinó que l’ha escrit i dirigit conjuntament amb Pla. Matas i Pla ja havien col·laborat anteriorment a Travy, una obra deliciosament autobiogràfica basada en la família d’artistes formada pels seus pares, Quimet Pla i Núria Solina, i la seva germana Diana.

En temps de descreença i incultura religiosa, segurament hi ha poca gent que sigui capaç d’enumerar els set pecats capitals. Són aquests: luxúria, gola, avarícia, peresa, ira, enveja i supèrbia. Doncs bé, n’hi ha un que no és capital però que faríeu bé de no cometre: deixar-vos perdre Gola. Si encara no l’heu vist, no us serà pas fàcil. Queden molt poques funcions i les entrades s’exhaureixen. Però per a aquest cap de setmana a València encara n’hi ha, per exemple. I a principi de desembre a Ciutadella i a Manacor, també. Després de fer temporada en castellà a Madrid els mesos de gener i febrer s’haurà acabat. O no. Potser tindrem sort i passarà com amb l’Acorar de Toni Gomila o el Non solum de Sergi López, que de tant en tant ressusciten per fer-nos feliços.

Perquè sí, Oriol Pla, ja que ho preguntes al final de Gola: en volem més. Més d’això mateix i més de nou. Més que sàpigues fer i més que no sàpigues fer. Més que faci riure i més que no faci riure. Més de tot. Més i millor. Som insaciables. Et deixem triar, ja t’ho vam dir. Això podria ser senyal de desorientació, de menfotisme, de no saber què volem, que tot ens està bé. Però pren-t’ho com una mostra de confiança. Confiem en tu. Cegament. I t’estem agraïts. Per Gola, per tota la resta i pel que vindrà! Si el dia 24 et donen el premi a millor actor als International Emmy Awards pel teu paper protagonista a la sèrie Yo, adicto ho celebrarem amb tu. I si no, també, Podem fer un dònut plegats, si vols.