L’orgull de ser un sediciós

Cent per cent d’acord. Jo també sóc un sediciós.

Som una bona gentada de sediciosos. Gràcies

Gràcies Vicent per les teves paraules.

Vull una samarreta amb aquest lema. “Jo també sóc un sediciós”

Jo també sóc un sediciós. Un sediciós amb una necessitat imperiosa de ser lliure en la nova república catalana que aviat crearem.
Per molts motius però, senzillament, perquè ja no suporto que em facin la vida impossible contínuament, aquí, a casa nostra.
El dia 1 d’octubre, votem i que se’n tornin per on han vingut!

Jo com milers, com el Vicent, només vull votar per decidir el futur. Si això ho qualifiquen de sedició, llavors qui queda qualificat és la seva legislació que ens vol fer passar per l’adreçador. Si fFins i tot aquestes normes seves se les salten quan volen. Quin sarcasme més absolut.
Sí, avui som sediciosos de les seves imposicions, però demà serem lliures.

Hauríem de fer com després del 9N i bloquejar el palau de justícia anant massivament a inculpar-nos com a sediciosos per haver-nos manifestat pacíficament per la democràcia i contra la violació de drets civils el 20-S.

I per si no havien fet prou el ridícul, mireu el port: el Moby Dada està entrant en la llegenda. De veritat es creuen que un vaixell pintat amb personatges de la Warner ens provocarà res que no sigui un munt de rialles? En fi, ells sabran. Suposo que la resposta està escrita a l’àngel Marcelo. Signat: Piolín.

Negue la major… per ara. No hem obstaculitzat (encara) les seues lleis, ni la seua autoritat, per tant és absolutament fals que hagem comés aquest delicte. De moment, per al meu gust, hem anat massa amb el lliri a la ma… Ghandi al nostre costat era un principiant.

Jo vull la llibertat del meu poble per tal que es pugui expressar democràticament en un referèndum aprovat pel meu Parlament i al qual el meu Govern li dóna suport i que el vol més d’un 80 % de la població. Si voler això és ser sediciós, jo també me’n declaro.

Però tenir aquests desitjos no hauria de ser cap delicte, ans al contrari, totes les lleis internacionals proclamen que els pobles tenen dret a exercir l’autodeterminació i això el govern espanyol ho ha signat. Llavors la pregunta lògica és, per què no vol que un poble les pugui aplicar? Per donar una aparença de falsa legalitat el govern espanyol s’inventa lleis que donen més poders als jutges espanyols que executen el que el mana el govern espanyol, amb la qual cosa l’estat de dret ja ha desaparegut, que és qui els hi ha posat, a més, existeix un a fiscalia com a corretja de transmissió de la voluntat del govern que està obsessionada per complir tots els desitjos d’aquest govern i hi ha una guàrdia civil que executa les decisions dels jutges. I, especialment, tenen la constitució espanyola feta sota la pressió dels sabres militats franquistes de l’any 1978, entesa com si fos la sagrada bíblia baixada del Sinaí, davant la qual els catalans l’hem de respectar obligatòriament i ni la podem qüestionar ni modificar perquè els espanyols sempre són més. Davant d’aquest cul de sac, la ciutadania catalana té tot el dret de obeir les lleis aplicant la legislació internacional que està per sobre d’aquesta constitució i que Espanya va signar, si vol sobreviure com a poble lliure tot fent un referèndum d’autodeterminació. Per tant , si hi ha algú que ha desobeït la llei més important ha estat el govern espanyol i per tant se l’hauria de portar al Tribunal del Drets Humans i denunciar les agressions que per totes bandes està fent contra drets legítims del poble català i fins i tot es podria demanar que se la tregui de la UE, pel fet que Espanya ha tornat a ser una dictadura, tot esclafant amb tot el seu arsenal estatal, els drets de les minories.

Jo també formo part dels sediciosos amb orgull davant l’escalada repressiva de l’Estat del reino de españa que ha deixat en suspens al meu país drets i llibertats fonamentals: la llibertat d’expressió i d’informació, la llibertat d’expressió de la publicitat i la llibertat de premsa, el dret de reunió, el dret al secret de la correspondència, la llibertat d’empresa. On hi ha violència, i ells la practiquen, el poder ja no existeix, i només es queda la força.
El nostre poder, sense violència, és als carrers i a les places, que mai ens podran prendre.
I sí som sediciosos i la lluita continúa. Votarem l’1 d’octubre 2017. I ho saben.
Tots hem de prendre partit.

Jo no sé si ho sóc o no, però com supose que m’acabaran considerant, també m’hauré de proclamar com a sediciós. Al capdavall, veien els personatges que acusen i els qui són acusats, el partit a prendre està més que clar. Amb els meus. En qualsevol cas, ha passat un altre dia. I no és poca cosa, tal i com estan les coses. Ara, per al final de setembre només en resten set. Set dies. Una setmaneta i prou. I comença l’octubre amb el referèndum. Set.

Jo sóc com en Partal i com el meu pare, 12 anys i 1 dia de presó per “auxilio a la rebelión”. I els documents encara són a Salamanca. Mai tindran vergonya.

Jo també sóc sediciosa. I també amb molt d’orgull!

Jo també sóc sediciosa. Paciíficament sediciosa.
Gràcies,Vicent

Crec que vivim presoners de la mentalitat política espanyola. Al món anglosaxó es considera llegítim combatre un governant injust. És clar que ells han conformat la democràcia occidental actual. Al món hispànic, mentrestant, anàvem suportant els tribunals inquisitorials. Els TOP i l’actual TC són hereus d’aquesta mentalitat inquisitorial, que persegueix la disidència fins a l’extermini. L’actual govern de Rajoy és manifestament injust. Per tant, l’oposició al govern de Madrid és llegítima. Sense complexos. La paraula “sedició” forma part del seu vocabulari repressiu i arnat. El règim del 78, les seves institucions, el seu llenguatge, són morts. Tot això, en poques setmanes, quedarà ben clar.

A part d’inculpar-nos hauriem de defensar-nos d’una manera efectiva. Sino ens esclafaran. Es molt important que la setmana vinent vinguin molts observadors i periodistes internacionals per veure i deixar constància del que està fent l’Estat espanyol i de que en realitat estem parlantb de franquisme ( o feixisme si voleu) del segle XXI. I un toc d’atenció al PNB, si se’n surten a Catalunya i amb el catalanisme, no s’aturaran aquí. Quan no els necessitin poden provar el mateix al País Basc, per increïble que ara sembli. Que recordin com els van fer fora dela Democràcia Cristiana. Ens hem de mentalitzar que hem de vèncer un Estat on el franquisme ha ocupat totes les seves institucions, amb la col.laboració del PSOE i el PSC (Ciudadanos sempre han sigut més franquistes que el PP). I això serà una lluita llarga i patirem molta repressió amb repercussions personals. Només units i determinats podrem vèncer. I potser faltarà cntundència amb el que ara ja en podem dir enemic.

Diu el diccionari que sedició és “l’alçament contra l’autoritat establerta”, Sobre l’autoritat diu: Poder d’imposar-se a l’opinió dels altres per mèrits, per la superioritat i per una bona reputació.
La pregunta davant d’això és clara: Algun sediciós entre nosaltres identifica la opinió d’un tirà com a quelcom respectable, que és meritòria d’alguna cosa més que el menyspreu més absolut? El tirà pot tenir entre les seves víctimes una bona reputació? Qui l’ha establert l’autoritat d’una sèrie de mafiosos sobre el seu propi poble? Algun governant elegit per el mateix poble? No! La va establir un dictador colpista i assassí, que aquest sí que era sediciós i que es va alçar contra l’autoritat legítima establerta legalment en unes eleccions obertes i democràtiques. I ara, com pot ser que els fills i nets d’aquella vergonya feixista ens acusin de sediciosos a nosaltres? Potser perquè els estem descobrint davant del Món? Perquè no estem disposats a assumir ni un dia més que simulin una autoritat que mai els hem donat?
Com volen ser la nostra autoritat si defensen el que ens van arrabassar per la força bruta i la plena il·legalitat com tornen a fer ara, mentre nosaltres tant sols defensem poder reconstruir el que en va quedar del nostre país?
Qui té com a únic projecte un de tan negatiu com per anomenar-lo “Operación Anúbis” (Déu de la mort pels egipcis), o és que esta malament del cap, és que no sap res d’història o és que ha decidit suïcidar-se. És impossible que una idea tant negativa pugui triomfar.

Gràcies Vicent Partal per aquest preciós escrit. Jo tampoc soc equidistant.

Tenim el deure d’enderrocar el mal govern. Un deure que està admès en la declaració de drets humans que feien a la revolució francesa. I sortir amb això és una mostra tan clara de posicionament antiliberal, que de fet col.loca l’estat espanyol en un espai diferent al del seus socis comunitaris d’aquesta UE. Està clar com l’aigua que l’estat espanyol s’endinsa en la il.legalitat irreversible.

Ja sé que no ho hauria ni de pensar, però cada dia em sembla més necessari parar-los els peus a aquests energúmens i fer-los pensar encara que només sigui per un moment, que segons la legislació catalana que també ens van arrabassar però que tornarà a ser vigent d’aquí a poc temps, ells també poden ser greument castigats per la persecució a que ens estan sotmetent amb l’unic ànim de continuar amb l’espoli més sagnant d’Europa en ple segle XXI.

Em sembla que amb els moviments que hi ha hagut aquesta setmana ha augmentat considerablement tant la quantitat de gent amb ganes de votar com la de gent amb ganes de votar si.

Ara l’únic recurs que li queda a Rajoy és que aquesta gent no hi vagi per por i/o que molts colegis quedin anulats per aldarulls provocats per la guardiacivil.

Estic convençut que la setmana vinenet faran mans i mànigues per aconseguir imatges d’antidisturbis apallissant a manifestants a veure si molta gent no va a votar per por de rebre. Si seguim com fins ara ho tenen magre.

Però també crec que el dia 1 d’octubre muntaran desenes de combois de vehicles de la guardiacivil passejant-se de colegi electoral en colegi electoral a requisar urnes i a provocar aldarulls a gener imatges de votants rebent garrotades i axí atemorir als que encara no hagin anat a votar.

Espero que el govern català hagi preparat alguna jugada per impedir-ho. Potser convindria recordar que l’obstrucció d’un acte electoral és un delicte i que si el comet un funcionari públic com es el cas d’un policia aquest delicte és agreujat. Podria ser el moment adequat per a fer servir la clàusula de que la llei del referèndum preval sobre totes les lleis que s’hi oposin i anar portant cap als calabossos als guardiacivils que delinqueixin.

La millor garantia de l’èxit del referendum seria que a les 13h el govern català poguès anunciar que la jornada es desenvolupa sense incidents remarcables i que tots els intents de provocar alteracions de l’ordre han estat controlats.

Crec també que ara que Europa s’haurà de fixar en nosaltres, hauriem de començar a parlar de desobediència fiscal contra la repressió. Una de les poques amenaces que els pot fer actuar.

No me’n sé avenir. Qui m’ho havia de dir, que després de tants anys hauria de tornar a lluitar contra el franquisme i per la democràcia. Déu n’hi doret!

Gràcies Sr.Partal els seus Articles m’ajuden a començar el dia amb optimisme.

Aquella gent feixista ‘estan perden llençols a cada bugada’. I potser ja no els queden mes llençols sinó quatre mocadors per a eixugar-se les llàgrimes de ràbia i l’escuma de la boca.

Encara està vigent un nou Decret de Nova Planta.
He de ser sediciós !!

Gràcies, Partal. També sóc sediciós.

Diu el DIEC: “Alçament contra l’autoritat establerta. “.

Diu la RAE: Alzamiento colectivo y violento contra la autoridad, el orden público o la disciplina militar, sin llegar a la gravedad de la rebelión.

Heus aquí la qüestió, l’anima lingüística.

IBAN Alonso m’ha fet la introducció. Sediciós és un mot acunyat pels opresors. En la meva època de militància m’haguessin dit terrorista, ara em considero un resistent contra la barbàrie. No vul penjar-me l’adjectiu ni que sigui perquè els demòcrates van anomenar sediciosos als franquistes alçats contra la repùblica. Ara el cop d’estat contra la voluntat majoritària per votar. Ells són sediciosos perquè són demofòbics. Estarè al costat del inculpats de sedició.

George Steiner va explicar els fonaments socio-culturals d’Europa. Els cafès contra la barbàrie de la violència. Hem de continuar PACÍFICS, RESISTENTS I VIGILANTS, SENSE ATENDRE LES MÚLTIPLES PROVOCACIONS QUE NOMÉS ESPEREN CARREGAR -LLURS ARMES REALS- DE RAÓ.

AGITACIÓ-PROPAGANDA DE PROVOCACIÓ.

Aquests dies s’assemblen massa al que conten els llibres des d’Almansa ençà. Allò semblava una ficció, però ja podem constartar-ho amb el que es viu.

Jo aniria a reclamar:

“Quan comencem a exigir -urbe et orbe- que el regne d’España siga expulsat de la Unió Europea per violació continuada dels seus principis fundacionals?”

Perquè si aquesta Europa no intercedeix pels seus propis principis en protecció nostra tampoc es mereix que nosaltres advoquem per ella.

Recordem Voltaire: “Catalunya pot prescindir d’Europa, però Europa no por prescindir de Catalunya”

No. Jo no soc un sediciós. Jo no he comés delicte de sedició (alçament col·lectiu i violent contra l’autoritat, l’ordre públic o la disciplina militar). Jo no he estat ni violent ni m’he alçat contra cap autoritat ni he alterat l’ordre públic. No. No diem les coses que no son ni ens auto-acusem del que no hem fet. Jo sols he manifestat la meva protesta i la meva indignació davant d’uns fets injustos. I aixó no sols no és un delicte sinó que és una obligació.

Que la prudència no ens faci traïdors. Inclús amb les paraules. Si ens ofereixen policia, no diguem que no volem policia. Perquè, a sobre quedarem com a desagraïts. Hem de dir clarament que no volem ni forces d’ocupació ni agents d’agitació que intentin trencar el nostre tarannà pacific. La ironia deixem-la pels actes festius. Siguem seriosos amb les coses serioses. Perquè, sinó podem donar una imatge totalment contraria a la real. Encara que els fets ho desmenteixin.

No ens auto-acusem d’allò del que en som innocents. No sols podem falsejar la nostra imatge sinó que, a sobre els donem ales per a fer-nos acusacions cada cop més greus i sembla que els donem la raó.

Em declaro resistent contra el “estado” opresor!!!

Un escrit per emmarcar. Jo també sóc sediciós i n’estic molt orgullós.

Jo com tans d’altres vaig tenir de fer la mili i jurar la bandera espanyola, ” por cojones “, sino ja sabem el que pasaba, en plena dictadura franquista, allá pels anys seixante setante, del pasat segle. Mai m’he sentit espanyol, només en la mida que hem reconeixien com a catalá, que per sert era ben poc. Ara soc independentista a mort i renego de lo que representa aquella bandera infame. Per desgracia amb la seudo-democracia espanyola actual poc o molt poc han cambiat les coses, que afecten a Catalunya. Per tant ni un pas enrera, a lluitar fins que aconseguim deslliurarnos de la tiranía espanyola.

Una versió en anglès d’aquesta editorial seria una bona cosa.
Ens hem de fer escoltar molt més encara, sobretot a fora.
Salutacions.