Ara ens diuen sediciosos. Ens acusen, de fet, de ser sediciosos. A tots els qui hem anat a les manifestacions en defensa de les institucions catalanes. A desenes de milers de persones, a centenars de milers de persones. Tots som sediciosos. Ho diu el tinent fiscal Miguel Ángel Carballo Cuervo en un paper que passarà a la història de la infàmia jurídica. Ell no ho entendrà mai, això, però l’acusació, com a mínim per a mi, és un honor.

Perquè jo crec que és un honor ser acusat de sedició per un estat autoritari que viola les seues pròpies lleis per atacar els drets democràtics. És honorable ser acusat de sedició pels qui detenen polítics, amenacen mitjans, violen la correspondència, tanquen webs, assalten dependències del govern, entren sense ordre judicial a impremtes o amenacen directors d’institut. En aquestes circumstàncies i amb aquests comportaments, jo no vull estar entre els defensors del seu ordre: preferisc ser un sediciós.

Ser acusat de sedició és un privilegi quan qui ho és s’empara en l’obsessió d’enfrontar la llei a la democràcia. Quan es refugien en un article d’una constitució portat a mà dins un sobre pels militars de Franco. Quan ens diuen que, fem el que fem, el seu paper pot més que les nostres mans. Potser tots plegats hem trigat massa temps a enfrontar-nos-hi, però el tabú ja no s’aguanta: és el poble qui decideix, no les taules d’una llei vella i decrèpita que ja ni respectem ni reconeixem com a pròpia.

És més: formar part dels sediciosos avui és una presa de posició inexcusable. Perquè els qui ens acusen de sediciosos amb això, i fent això, només intenten mantenir els furs del seu règim corrupte que per primer vegada veuen amenaçat de manera seriosa. I jo no em posaré mai al costat de gent que és capaç de dir que qui la fa la paga, mentre dissimulen cínicament que el seu partit és el més corrupte d’Europa, mentre fan veure que no tenen centenars de militants que encara no han pagat pel que van fer, mentre trenquen impunement discos durs, mentre violen la separació de poders i posen les institucions de l’estat no només al servei de l’executiu sinó, encara més i pitjor, del partit.

Però per sobre de tot, deixeu-me dir que ser sediciós avui em sembla una necessitat moral imperativa. Jo sóc sediciós perquè prenc partit, perquè no em puc creure una equidistància que equipara butlletes amb policies armats, polítics elegits pel vot popular amb fiscals i tribunals d’excepció, el vot d’un poble pacífic amb la coerció d’un estat deslegitimat. Encara més: sóc sediciós, i amb molt d’orgull, perquè vaig aprendre de menut, i des d’aleshores ho he cregut sempre, que entre la llibertat i la tirania simplement no hi ha cap opció per a triar.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]