D’ençà de l’eclosió de les noves tecnologies, qui no aprèn un bon català és perquè no vol. Més ben dit, ara la feina és destriar el gra de la palla, perquè l’oceà de recursos lingüístics en línia és inabastable (ves que el desconcert que ens aclapara com a comunitat parlant no tingui alguna cosa a veure amb aquest excés). Aquest dia vaig confessar quins eren els meus preferits en l’àmbit del voluntariat piulaire; si hagués tingut esma de completar-ho amb els oficials, l’Optimot hi hauria sortit un dels primers. I quan dic ‘oficials’ no em refereixo solament al ‘qui té la sanció de l’autoritat constituïda’ sinó a l’ús popular del terme: els considerats fiables per part de la comunitat d’usuaris. El DIEC és institucional i el GDLC no, però són diccionaris validats per l’ús universal (a pesar de les badades del primer); el TERMCAT o els recursos de la UB i la UIB són més o menys institucionals, l’Alcover Moll no, però ídem.

L’Optimot és un servei de la Direcció General de Política Lingüística, i com a tal és oficialista. Pura administració pública. Les excel·lències que sens dubte l’adornen, els deixo que se les cantin ells mateixos. A mi la que m’interessa destacar és que, justament per aquesta condició d’institucional, encara trobo més lloable que apliqui al seu objecte de treball una mirada desimbolta.

Entenguem-nos. No és que a les consultes lingüístiques bàsiques (‘cerca bàsica’, ‘frase exacta’, ‘castellà-català’, ‘fitxes’ i ‘verbs conjugats’) acompanyin els resultats amb acudits o ocurrències. En això funciona com qualsevol altre recurs lingüístic. Però vet aquí que, per no perdre pistonada en la dispersió creixent de la digitalització, han estat prou vius per incorporar dues eines que s’han acabat convertint en el segell distintiu de la casa: el bloc (a partir del 2012) i el compte de Twitter (del 2015) (més avall us els enllaço, no patiu).

L’aprenentatge/correcció lingüístics són un assumpte seriós. No pas per transcendent, ans perquè sembla que hagi quedat empeltat d’aquella enravenamenta que gastaven els il·lustres membres de la Filològica els anys de plom aramonians. En el cas de la consulta ràpida, del dubte a resoldre amb urgència, el cicle de l’aigua funciona així: el profà, insegur, demana; el savi, imbuït del seu saber, respon; i el profà, ara ja una mica menys profà però igual d’insegur, abaixa el cap en senyal d’agraïment. Sempre que el dictamen el satisfaci, és clar; si no, llavors replica amb agror i menyspreu (‘doncsalmeucarreresdiuaixins!’), actitud freqüent entre cunyats saberuts i redactors de diari calcadors de llengües veïnes.

A la linguosfera passa una mica a l’inrevés. Aquí els mensypreadors més aviat es troben entre els presumptes experts. Hi ha tres modalitats d’assessor lingüístic: els comptes de Twitter o Instagram que miren de donar consells, normes o recomanacions amb més o menys gràcia i oportunitat (tal com vam veure a l’article que he enllaçat al principi); els filòlegs amb més o menys autoritat, que imparteixen doctrina segons la tradicional fórmula això-és-així-i-s’ha-acabat; i finalment els hooligans del verb, una espècie nova formada bàsicament per aimadors de la llengua tan entusiastes com indoctes que, ocults rere l’anonimat, es dediquen a esbroncar, malmenar i sovint vexar els qui discrepen del dogma llur. En general, doncs, poca mà esquerra i molta mala jeia. L’única cosa en què coincideixen les tres formes d’assessoria, ves per on, és en la falta de sentit de l’humor (amb l’honrosa excepció de les ja esmentades i mai prou lloades @barbarissimes). Seguint el precepte inquisitorial segons el qual la lletra ha d’entrar amb sang, no hi trobareu mai ni la més remota ombra de res que sembli un acudit, una facècia o una sortida mínimament simpàtica. Certament, no són ‘capteniments’, per dir-ho a la moda restitutiva, que afavoreixin l’adhesió a la llengua.

Doncs les optimotes no; elles, tot el contrari. Redacten les piulades amb gràcia infreqüent, i sovint les il·lustren amb guifs d’allò més eixerits, que ajuden a mirar-se això de la correcció/incorrecció amb ulls menys hecatòmbics. I dic elles perquè les cinc lingüistes que s’ocupen del servei són això, lingüistesses. Encara més: es podria dir que es tracta de les primeres filòlogues catalanes dotades de superpoders, perquè d’ençà de l’afer dels diacrítics han esdevingut superoptimotes. Tenint en compte quantes butllofes ha encès la crisi diacrítica en la comunitat catalanoparlant, i amb quines males cares es continua afrontant, la pensada és digna d’aplaudiment. Respondre a la revolta popular contra l’escabetxinada accentual de l’IEC bo i inventant-se aquesta superheroïna és una sortida insòlita en aquest meu àrid gremi. Un d’aquests superpoders, per cert, és el de capgirar el flux informatiu, és a dir, aprofitar les facilitats de la xarxa per difondre tantes varietats com els seguidors coneguin. Demanen expressions sinònimes de mots com ara ensopegar, per exemple, o expressions com ‘anar a pas de tortuga’, i en qüestió de minuts t’omplen el TL de versions procedents de tots els racons del domini.

L’única cosa amb què heu d’anar amb compte, això sí, és el vici, perquè el saber administrat amb simpatia enganxa. Si voleu una primera dosi, podeu començar per un repàs dels Grans Èxits d’aquests deu anys tan optimistes. La sobredosi ja és cosa vostra.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb