Ja han passat més de dos anys del Primer d’Octubre, una data que va marcar un abans i un després. Tots tenim assimilat que res no tornarà a ser igual i que no hi ha marxa enrere.

Des d’aleshores s’han succeït centenars de mobilitzacions a tot arreu dels Països Catalans i de diferent caire: culturals, de recaptació, antirepressives, vagues, però sobretot concentracions i manifestacions.

A l’hora de mobilitzar-nos sempre hi havia una agenda política (i els partits i els seus satèl·lits en contra) que marcava els tempos al carrer: eleccions, judici, sentències, resolucions europees… I sempre s’ha tractat que res no hi pogués interferir amb el famós ‘Europa ens mira’ o ‘que no puguin relacionar-nos amb res violent’.

I ja veieu que en el sentit estricte de la paraula ‘violència’, no tenia gaire sentit, car sempre venia del mateix bàndol i els muntatges de la caverna anaven caient un rere l’altre.

Hem superat el debat de portar cares tapades o no, de protegir contenidors a utilitzar-los com a barricades, que tan bé ha anat als uns i als altres mentre anaven criminalitzant la protesta. Donar altaveu a segons quins personatges sense gens de formació antirepressiva ha fet mal al carrer, massa.

Hem tingut diferents agents mobilitzadors, de les entitats al CDR Nacional i al Tsunami, amb més encert o menys, amb uns motius o uns altres que no entraré a valorar. Perquè, com es diu a la meva feina, qui s’equivoca és perquè que treballa.

Aquesta agenda política s’ha acabat o bé no hi ha cap data per endavant. Hem passat dies en família (no tots) celebrant Nadal, molts sense ganes. Amb un escenari de fons: el tall de la Meridiana que continua cada dia i centenars d’activitats i festes grogues arreu del territori, com l’últim alè d’un esperit lluitador, que es resisteix a morir.

Estem en un punt en què no podem permetre que la mobilització es mori ni que ningú intenti dominar els tempos. Els partits tenen els seus objectius a curt i llarg termini, i molt sovint són contraposats als del carrer.

Dèiem que el Primer d’Octubre tornaria cada vegada que fes falta. Doncs ara en fa, no ens podem quedar a les portes de què podria ser. Deixar 2.500 cadàvers polítics a la memòria per sempre com màrtirs.

Tots recordem amb orgull l’aturada de l’aeroport, però sobretot la batalla d’Urquinaona i les mobilitzacions posteriors (hi haguéssim participat o no). Es va patir una violència immensurable, detencions, lesions, policia infiltrada. I de nou una onada de persones que van entrar a la presó preventiva.

En certa manera, ha estat de les poques vegades que la iniciativa era absolutament de la gent del carrer. Fins que van sortir com bolets cordons sanitaris i polítics a dir una altra vegada ‘així no’.

Un cordó sanitari no és això, no ho és. En un cordó mires directament a la policia, no als manifestants criminalitzant-los indirectament. I si hi ha càrregues, no ets el primer a córrer, ets el primer a rebre. I precisament això han estat fent els nostres estimats bombers tot aquest temps: protegir la ciutadania de la violència policíaca i assegurar el dret de protestar pacíficament.

Sóc conscient que en la majoria de casos es fa de bona fe, però prou de paternalismes, si us plau.

Som a portes de la inhabilitació del president de la Generalitat Quim Torra i de la convocatòria de noves eleccions. Els uns i els altres intentaran marcar de nou l’agenda política, però jo em faig diverses preguntes: I nosaltres? Què volem, el poble? Deixarem que inhabilitin el nostre president per desobediència? Volem eleccions una altra vegada? Volem que juguin als cromos a Madrid amb la investidura del president espanyol?

La meva resposta és que cal que torni l’Octubre i el seu esperit. Com, no ho sé, però si hi ha alguna cosa de què anem sobrats és d’imaginació i de múscul social. Avancem l’octubre del 2020?

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.