On són les economistes?

Entre notícia i notícia sobre les eleccions d’Andalusia, els grans mitjans de Catalunya van trobar una escletxa per a parlar d’un paper, l’informe Fènix, que cartografia el pedregar per on s’ha despenjat l’economia catalana des que s’ha tornat dropa, turística i porcina. Com que segur que ja ho sabeu, també deveu haver sentit elogiar l’elenc d’especialistes que l’ha elaborat, des de l’enginyer coordinador fins als economistes redactors i l’equip assessor format per tres noms de prestigi. Diguem-los tots seguits, amb aquell ué dels estadis esportius, i que ens perdonin si fem que els tornin a xiular les orelles: Xavier Roig, Xavier Cuadras Morató, Modest Guinjoan, Miquel Puig, Jordi Galí, Guillem López-Casasnovas i Jaume Ventura. Ué.

I ara li xiularan a la periodista d’economia del diari Ara, Núria Rius Montaner, perquè l’altre dia encadenava unes reflexions a la xarxa X que també faig meues, començant per la sorpresa que no figurés cap economista dona entre les participants: “S’han buscat? S’han buscat, però no s’han trobat? […] M’ha impactat perquè en el poc temps que fa que escric d’economia si una cosa he après és que la perspectiva femenina sempre suma realitat i complexitat a l’hora d’interpretar la vida: el mercat laboral, la pobresa, les polítiques fiscals… La poca diversitat, en canvi, resta.”

Com era d’esperar, la xarxa de Musk li va dedicar la simpatia que reserva el patriarcat a les senyores que es fiquen on no les demanen: “Hi ha cap negre? I musulmà? Jueu? Homosexual?”; “Reduir un informe tan impactant a una qüestió feminista diu poc de qui ho esmenta”; “Si es coneixen aquest grup d’economistes entre ells i decideixen fer aquest informe, per què han de buscar algú altre de sexe diferent?”; “Que un periodista econòmic (home o dona), davant de l’armaggedon que exposa l’informe Fènix subratlli aquesta monumental parida, és símptoma de la indigència intel·lectual d’alguns”; “Que per què ens anem enfonsant a Catalunya? Doncs en part per estupideses com aquesta”. I així uns quants més; casualment, una aclaparadora majoria masculina, no sé si gaire negra, musulmana, jueva o gai.

Per alguna raó l’ordre establert de les coses es diu ordre establert i no patates. En aquest sentit, com a dona de nació oprimida, puc dir que aquest ordre establert em toca la pera des que tinc consciència del món; i també com a independentista, i com a feminista, i com a antifeixista, i animalista, però no és pas per acumulació: amb un sol atribut ja en tindria prou. Només com a catalanòfona, per exemple, ja em té distreta per a tota una vida. I, interseccionalment, em sento més pròxima a un senyor de la ceba que no pas a cap senyora que em discuteixi la discriminació que m’afecta. I anava aquí perquè, com moltes catalanes tenim observat, l’argumentari que ens hem de sentir contra les reivindicacions de gènere segueix la mateixa plantilla que el que hom fa servir contra les reivindicacions de llengua.

Un exemple clàssic és el de l’atenció sanitària en català, que ens permet d’aprofitar qualsevol dels arguments que hem sentit abans: reduir-ho a una qüestió independentista diu poc de qui ho esmenta; que un periodista (home o dona), davant de l’armaggedon que viu la sanitat catalana, subratlli aquesta monumental parida, és símptoma d’indigència intel·lectual; per què s’està enfonsant el català a Catalunya? Doncs en part per estupideses com aquesta. També ens sonarà el fals dilema sobre què ens estimem més, un metge que sigui bon metge o que ens atengui en català, havent-hi com hi ha el castellà que ens hem donat entre tots i que és universal.

No cal ser a les dues bandes per a percebre-ho, tot i que hi ajuda: el castellà se’ns fa passar per neutre igual com la mirada de l’home se’ns fa passar per neutral i universal, mentre que la de les dones, com la llengua catalana, és marcada i de part. Per descomptat, hi ha molts hòmens catalans que no necessiten que els expliquin l’obvietat, i també hi ha moltes catalanes que no tenen pas la sensació que la llengua –o la presència de dones– falti enlloc. Les vegades que ens ho hem sentit a dir en el nostre idioma: com ha d’estar discriminat el català si no ha tingut mai tanta difusió? De què us queixeu, si el català no s’havia parlat mai tant com ara? I l’altra: amb aquesta dèria de voler imposar el català, que no us estranyi si la gent el troba antipàtic, antipàtiques. 

Per tant, per què hauríem de trobar a faltar cap dona en un informe d’economia, si ja ens l’ha fet un equip d’entesos de primera, la crema de la crema? Que tot són hòmens, d’acord, però això és secundari. Com quan a tevetrés els cauen les crítiques perquè conviden experts que s’expressen en castellà, que se’ns justifiquen que ells han anat a buscar els millors en aquell camp, que ells treballen amb criteris periodístics i no polítics, mira que som busca-raons i desagraïts. Què volem, que entrevistin bons professionals o que parlin català? Ja ho va dir un presentador estrella del país: s’ha de prioritzar els convidats i no la llengua. Com a defensora que sóc de les quotes i les discriminacions positives, tot això em sona a excusa de mal buscador: en un àmbit lingüístic d’uns –tiro curt– cinc milions d’adults alfabetitzats, és d’una probabilitat mínima que no n’hi hagi cap que excel·leixi en qualsevol expertesa a l’atzar, fins i tot dones. 

S’ho demanava Rius Montaner, no sé fins a quin punt retòricament, si els promotors de l’informe Fènix havien buscat cap economista dona i no l’havien trobada. I aquí aprofito per saludar les reines de l’observatori #Onsonlesdones, que va posar a disposició dels mitjans un cercador d’expertes perquè les excuses fossin unes altres. El tema ja donaria per a un altre article, però, efectivament, les especialistes en camps on estan infrarepresentades d’entrada costen més de trobar: no només a les hores que les servituds extralaborals les esborren del mapa –hores invisibles que les grans tesis econòmiques donen per descomptades–, sinó també a les xarxes de contactes dels circuits habituals: departaments, tertúlies, càtedres, columnisme econòmic, grans consultores, pistes de pàdel. Ho apuntava sense voler un dels replicants de la periodista a les xarxes: oh, ves, “si es coneixen aquest grup d’economistes entre ells i decideixen fer aquest informe…” I és que, en el fons, ho saben.