Omplir el paisatge

«Il·luminats només per les llumetes de dins del cotxe i pels fanals ataronjats que ens fan una reverència eterna a banda i banda de l'autopista»

Tina Vallès
18.01.2018 - 21:01
Actualització: 18.01.2018 - 22:01
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

«Molt poc basta per a una finestra. Veiem o creiem que veiem. Potser la llum exterior encega, potser omplim el paisatge amb el nostre reflex.»
L. Badal
Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents

El cotxe de nit per l’autopista com una cremallera que es tanca i s’endú tota la llum. Quatre persones i quatre silencis, dos davant i dos darrere. El silenci del conductor és de concentració. La copilot fa estona que dorm. Al darrere hi ha dos adolescents, l’un amb auriculars i l’altre sense. M’ho invento tot perquè sentiu aquest silenci de la cremallera que es tanca, d’aquesta foscor de diumenge al vespre, de tornar de passar el cap de setmana fora, d’estar il·luminats només per les llumetes de dins del cotxe i pels fanals ataronjats que ens fan una reverència eterna a banda i banda de l’autopista.

Des del seient de darrere, la mirada cap enfora és per no veure el paisatge, només per deixar-lo passar per les ninetes com qui s’esbandeix les mans amb aigua. Estem en una edat que tot el que ens interessa és dins nostre. Passats els anys, sempre que seiem al seient del darrere d’un cotxe i hi ha foscor i silenci recuperem aquella edat i aquella introspecció. Quilòmetres i quilòmetres d’autopista, de tant en tant un rètol blau que ens diu amb lletres blanques quant falta per arribar a casa. El de fora és fosc i no ens interessa, però mirar-ho sense veure-ho ens serveix per observar-nos per dins. Fins que la cremallera s’atura. Arriba la llum. El conductor desperta la copilot. Un peatge. Encén el llum i busca la targeta, reina. Ai, que m’he adormit, on som?

El llum de dins del cotxe s’encén i ara som el paisatge. La nostra cara de no mirar reflectida a la finestra ho envaeix tot. Acostem el nas al vidre, el toquem, és fred, potser fins i tot humit. Volem deixar de veure’ns per poder mirar-nos. Però ara som al quadrat fins que la cremallera torni a avançar per tancar-se. La nostra cara ataronjada per la llum dels fanals en reverència, aquells sorolls metàl·lics d’obrir finestra, pagar amb targeta, recollir tiquet, tancar finestra i reprendre la marxa.

Apaga el llum, pare. Apaga’ns. I encara que ara hi hagi conversa als seients de davant, aconseguirem trobar el nostre silenci, difuminar els sons que ens n’arribin gràcies a la cortina de sorolls del vehicle anant a cent vint. Deixarem d’omplir el paisatge, ens negarem en la foscor i tornarem a no veure el que hi ha fora d’aquest cotxe que ens porta a casa. I arribarem canviats, convençuts que el que hem pensat durant l’hora i mitja de trajecte era nou. Fins que vingui un altre diumenge al vespre de tornar a casa des de quatre comarques més enllà d’on tenim l’institut, els amics i els maldecaps.

Hi ha dies que tornem a ser aquell adolescent quan seiem al darrere d’un cotxe que ens ha de tornar a casa en plena nit. Si no hi ha conversa que lligui davant i darrere, si hi ha cansament, ganes d’arribar i tants badalls com quilòmetres, tornem a aquell jo que només ens surt a l’autopista, amb aquella llum ataronjada que fa que els arbres tristos de vora l’asfalt cremin per sempre sense ser mai cendra. Tornem a aquell trànsit interior que ens fa fugir del cotxe amb l’únic que tenim a l’abast que és la ment. El soroll blanc i no mirar el rellotge seran els nostres aliats fins que el paisatge es torni el nostre carrer i correm a tocar les claus de casa amb la punta dels dits abans de posar els peus a terra, tancar amb un cop que mai és prou fort la porta del vehicle i acomiadar-nos del conductor, que ja no és el pare ni la mare, sinó algú com nosaltres, que ens ha fet el favor de tancar la cremallera en silenci, a les fosques, perquè dins d’un cotxe, de nit, cadascú té el seu paisatge.

M’ho he inventat tot perquè veiéssiu el silenci, perquè escoltéssiu la foscor, perquè us vinguessin al cap aquells vespres vostres. Volia que tornéssiu a la sensació de ser el vostre únic paisatge, perquè us mireu endins o perquè l’ompliu amb el vostre reflex arran de peatge. M’ho he inventat perquè volia que sentíssiu, una mica, el que he sentit jo llegint el llibre de Badal, un llibre autopista, un llibre cremallera, un llibre seient de darrere per mirar-se endins mentre davant dels ulls llisca el paisatge d’un escriptor que fa el que fan els escriptors: escriure. Tot el que podria dir d’aquest llibre serviria per esguerrar-vos-en la lectura. Badal ha escrit un llibre que no es pot explicar si no l’explica ell, l’escriptor que t’omple el paisatge, que t’escriu les ganes de llegir.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes