Una moratòria urgent d’arrancada és necessària mentre es tramita la llei de protecció de l’olivera. Fotografia: Salvem lo Montsià

Aquell hivern dels meus onze o dotze anys sentia el iaio de casa exclamar-se amb un tro de veu més fort que de costum. Era un home escandalós, una mica teatral, bonàs com el tros de pa que es menjava al terme estalviant-se el pernil que brandava com una bandereta quan tornava a casa, volia que tots veiéssim la seva economia, era presumit en això. Però aquell dia la cosa pareixia seriosa. ‘Les oliveres han vist passar Cristo!’

El iaio ho deia i ho repetia, amb veu trencada. Son fill, mon pare, li havia acabat de dir que arrancaria les oliveres d’unes quantes faixes del Plantiu, no donaven gaire i hi volia sembrar cereal. El iaio no l’escoltava, gairebé no li va sentir dir res més que això de les oliveres. ‘Les oliveres han vist passar Cristo!’. El bram es va sentir per casa durant una setmana o més. Un vespre vaig ensopegar amb els pares i mon germà sols a la cuina que el pare deia: ‘No l’hi direm més al iaio, les arrancarem i prou, no cal que ho sàbie cada volta, ja veieu com s’ho pren.’

Es van quedar unes quantes oliveres per fer l’oli de casa. A Barcelona, i mira que fa anys que hi sóc, no n’he pres cap altre, sempre he tingut oli de Saidí. L’amor per aquest arbre resistent ha continuat en mi, i en els homes de la família també, en forma de respecte. Ja de gran, no fa gaire en realitat, potser quinze anys, vaig voler tenir una olivereta de planter en un dels balcons de la casa de Saidí, quan acompanyàvem el pare que no es trobava bé. La vaig comprar al mercadillo del poble, ja dic que era de planter. El pare i el tio em van mirar com si estigués sonada, a qui se li acudia de tenir una olivera a casa, en un test, per més gran que fos. No espero pas que faci olives, els deia. Per a què la vols, si no?, feien ells, l’un rere l’altre. Per veure-la cada dia, rematava jo. I em miraven movent el cap i els ulls burletes.

L’olivera del balcó va viure uns quants anyets i si l’hagués pogut acompanyar més segurament encara hi seria, però no hi visc gaires dies l’any, allà, i ves, ja no hi és. No n’he tornat a posar cap altra.

Sento i dic el mateix que el iaio quan veig per la tele i llegeixo que pel Montsià s’arranquen oliveres i no pas per les raons dels pagesos fa cinquanta anys, millorar el producte del treball, canviar-les per sembrats de cereal. Ara no, ara les arranquen viveristes espavilats i especuladors que les venen arreu del món. No venen oliveres de planter, no. Arranquen les plantades. Com més velles, millor. Com més monumentals, més antigues: aquestes són les més espoliades.

Més de deu mil euros per una olivera centenària, fins a quaranta mil per una de mil·lenària, explica Anna Rodríguez Picas. El país de l’olivera s’estén per les Terres de l’Ebre i el nord de Castelló, és un paisatge perquè ha estat una forma de vida mil·lenària, diria el iaio. ‘Les oliveres han vist passar Cristo!’

Ara són arrancades i venudes com a béns de luxe. Per a jardins particulars i també per a jardins d’hotels i d’altres instal·lacions turístiques, de bancs, d’urbanitzacions de preu alt… Segons que diu Guillem Riba, de la plataforma Salvem lo Montsià, fins ara el negoci dels viveristes especuladors se centrava en les terres ibèriques però també han detectat fa poc exportacions cap a la Xina i el Japó. ‘Fa anys que funciona aquest negoci especulatiu. Bàsicament, els viveristes compren a preu de saldo finques abandonades o propietat de pagesos molt vells que no saben el valor econòmic de les seves oliveres’, explica. ‘De fet, el desequilibri entre el preu de les terres i el de les oliveres és tan gran que sovint n’hi ha prou de vendre’n una o dues per a cobrir totalment la inversió.’

El paisatge no és una pintura que fa bonic, és una forma de vida. Salvar les oliveres només pot voler dir recuperar una vida possible en aquestes terres. Si no s’hi queda la gent, si no s’hi pot quedar per falta de feina i de futur agrícola, l’especulació del paisatge continuarà.

Aquest març el parlament –que fa poca cosa, però alguna n’ha feta aquesta legislatura– va aprovar la tramitació d’una llei de protecció de l’olivera. I des de l’endemà mateix el Montsià ha vist com se n’accelerava l’espoliació. És desesperant: quan el legislador reacciona, l’especulador s’activa més.

Les oliveres han vist passar Crist, ni que les arranquin moriran. No les arranquen per matar-les, precisament. Les arranquen per a lluir-les. Les converteixen en objectes. Elles resistiran. La gent i les terres del Montsià, no se sap.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb