El New York Times apunta Espanya com a culpable de la inestabilitat

«Només hi ha una cosa que a un estat li fa més por que un altre estat: l'opinió pública pròpia»

Vicent Partal
Vicent Partal
26.06.2017 - 05:29
Actualització: 26.06.2017 - 07:29
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

La publicació de l’editorial del New York Times sobre el referèndum d’independència ha caigut com una autèntica bomba entre l’unionisme, però faríem ben fet de contextualitzar-ho. L’anunci del dia i la pregunta del referèndum i la participació de Pep Guardiola en l’acte de Montjuïc van ser notícia a tot el món. I després han arribat pronunciaments com el del New York Times, però també el de l’Irish Times; o reportatges i informacions que miren amb molt bons ulls l’independentisme català, com ara el de l’influent Politico a Brussel·les o el del Clarín argentí; o que posen el debat sobre la taula amb neutralitat, cosa que ja és una derrota per a Rajoy, com és el cas del cara a cara recent a Le Monde entre Albert Boadella i Lluís Llach.

No cal entusiasmar-se més del compte: els diaris només informen, les decisions diplomàtiques van per un altre canal. Però, dit això, també cal entendre dos factors. El primer és que només hi ha una cosa que a un estat li fa més por que un altre estat: l’opinió pública pròpia. El segon és que en el món en què vivim ja no hi ha ‘afers interns’ i la comunitat internacional tendeix a defensar la seua estabilitat contra qui l’amenaça.

I aquesta és la qüestió clau: qui l’amenaça, l’estabilitat? És en aquest punt que l’editorial del New York Times tindrà una gran importància, perquè deixa clar que l’estat espanyol és l’obstacle per a resoldre el problema, el generador d’inestabilitat. El debat ha passat de demanar-se què volen aquests catalans revoltosos a qüestionar com és possible que la intransigència espanyola no permeta una solució raonable del conflicte. Males notícies per a Rajoy.

Males notícies perquè en tots els processos d’independència recents hi ha hagut un moment en què la comunitat internacional ha entès que era menys perillós donar suport al naixement del nou estat que no pas preservar el vell. Ho torne a dir: menys perillós. I aquest moment ho canvia tot. Hi va haver Brioni en el cas eslovè i croat. Hi va haver la presa de posició d’Islàndia durant el funeral dels quinze morts lituans en l’assalt de les tropes soviètiques. Hi va haver el canvi sobtat de política sobre Timor Oriental del primer ministre australià, Howard, ofegat precisament per la pressió de l’opinió pública.

Catalunya no ha arribat encara a aquest punt, però és evident que s’hi acosta com més va més, gràcies als errors espanyols. Espanya pot pensar que és un país únic, beneït per Déu, i que les regles de la política internacional no l’afecten, però això només reflecteix la seua ignorància. Obstruint la via de la reforma de l’estat, l’única cosa que aconsegueix Rajoy és que la solució s’haja de prendre en el terreny internacional, en el reconeixement diplomàtic. I això origina automàticament una inestabilitat que la comunitat internacional un dia resoldrà de colp, com ha passat sempre. Espanya creu que això l’afavorirà, però va ben equivocada: deixem que continue així.


[Bon Dia] –Perignano és una població menuda de la Toscana. Aquest cap de setmana ha obert la porta de l’església local als musulmans que hi viuen perquè celebrassen la cloenda del Ramadà. Cristians i musulmans han menjat junts, seguint la tradició islàmica, han pregat junts i han escoltat les explicacions sobre el sentit del Ramadà. Il Fatto Quotidiano n’ha fet un bon reportatge.

–Moviment de fons a l’independentisme quebequès. El Partit Quebequès és la força hegemònica entre els independentistes quebequesos, però aquests darrers anys han aparegut formacions noves, encara minoritàries, que criden molt l’atenció. Les dues més importants, Québec Solidaire i Option Nationale, han emprès un procés de converses que els podria menar a la fusió i a la creació d’un sol partit, que segurament faria molta ombra al PQ. Ho explica Le Devoir, el gran diari en francès de Mont-real, sobiranista.

–La Casa Blanca ha dit al congrés, de manera oficial, que les piulades del president Trump poden ser considerades pel parlament com a declaracions oficials. Ai, mare… (Reuters).

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
25.06.2017  ·  23:23

Segurament és ignorància. Però a mi ja fa anys que em sorprèn la seua tossuderia i immobilisme. Malgrat que tinc clares les meues preferències, no puc evitar pensar que la seua estratègia és nefasta. I no és la primera vegada que els passa. Pel què es veu, tota Amèrica del Sud ja va ser semblant; i Cuba i Filipines, segur. I repeteixen les mateixes jugades. En qualsevol cas, passada la revetlla de sant Joan, avui només queden 96 dies per al final de setembre. És curiós, com de pressa passa el temps.

jaume vall
jaume vall
26.06.2017  ·  00:13

Deixem-ho clar. La nostra victòria espabilarà la societat espanyola. També ells hi sortiran guanyant.
Ara bé. Poca empatia, cap pena, perquè TOTS “ells” han estat incompetents , arrogants , injustos.
L’estructura postfranquista, no cal ni recordar-ho.
Els partits polítics que havien de regenerar-ho, PSOE, Podemos, IU, C’s, mai , mai, han tingut un bri d’empatia per a la causa catalana. O bé menyspreu, o bé egoïsme, o bé animadversió.
La classe intel·lectual, tant els poders mediàtics com la comunitat artística, impermeables a la veritat del nostre país. Sempre en favor de les minories, sempre que estessin a 2.000 quilòmetres de Madrid.
La societat espanyola, en el seu 99%, ofegada en la seva porqueria tòxico-pornogràfica de programacions esbiaixades, des de La1, fins a la Sexta, passant per A3 , la 5 i Cuatro. Programes de sang i fetge, desgràcies, emparellaments de friquis, supervivències experimentals impostades i falta d’autocrítica, sempre falta d’autocrítica. Sempre tendenciosament espanyolistes.
Doncs mira, tu, tota conseqüència té una causa.
Pobres espanyols de classe mitjana empobrida, amb ànima de súbdits vasalls, devoradors de televisió infame, i votants del PP, “muy españoles y mucho español”.
Quines ganes de f.tre el camp i respirar.

Jordi Serramià
Jordi Serramià
26.06.2017  ·  01:48

Tal com afirmà Sun Tzu ja fa molts segles “Si l’enemic s’equivoca, no el distreguis”

Roger Civera
Roger Civera
26.06.2017  ·  01:48

Tothom es mou, les opinions públiques internacionals, ho faran els governs internacionals, ho hem fet els independentistes (deu ni do si ho hem fet des del 2010), tots no!!! El govern espanyol ni un petit canvi… doncs res, que continuen així, ho tindrem més sencill per previsibles.

Soledat Balaguer
Soledat Balaguer
26.06.2017  ·  01:49

Un apunt al meu bloc,per si és del vostre interès.

“Vostè és catalana? Guanyareu el referèndum?”

Víctor Serra
Víctor Serra
26.06.2017  ·  01:52

El que diu el NY Times, és claríssim. L’únic escenari en què Espanya pot guanyar és permetre el referèndum i que guanyi el no. Perquè això passi ha d’oferir una tercera via que convenci a molts catalans. Es la sol.lució intel.ligent per a ells. Crec que quan més s’acosti el 9-N sortiran més unionistes espanyols intel.ligents que entendran aquesta situació i veuran que la política de Rajoy és tremendament perjudicial pels seus interessos. Esperem que facin tard, però aquest també és un altre gran perill per Rajoy i el PP.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
26.06.2017  ·  01:52

El que està clar és que el NYT no té tota la informació. Jo els he escrit una carta (falta que la publiquin). Us convido a fer el mateix en altres casos semblants. Informar, informar, informar!

Ramon Perera
Ramon Perera
26.06.2017  ·  01:53

Cada dia que passa, demanar lo mateix de sempre – un referèndum i un tracte més just – és més difícil d’acceptar pel govern espanyol, i més tenint en compte que és un govern que ha demostrat tenir una capacitat de fer política que està sota mínims. I no em sembla que el seu èxit al poder tirar endavant el pressupost de 2017 contradigui aquesta valoració.

Normalment les accions reexides – en política o en la vida personal – no responen a la inspiració d’un moment sinó a una preparació prèvia més o menys directa o indirecta, més o menys coneguda o desconeguda. No sé veure cap indici que anuncïi un canvi d’actitud del govern espanyol, i podríem dir que se li ha acabat el temps de reacció. És com quan ni frenant amb totes les forces no podem evitar una topada catastròfica.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
26.06.2017  ·  01:53

Sembla lògic pensar que un estat estigui més pendent de l’opinió pública pròpia que de la de fora però el que és indubtable és que aquesta última afecta la primera sense que això vulgui dir que la imita en tot i per tot. Quan veus editorials com el del New York Times és indubtable que genera una crítica ferotge contra el govern espanyol perquè veuen, ells també, que encara que voldria que no es produís la secessió, l’independentisme català continua endavant i va creixent i el americans ho atribueixen a l’actitud de Rajoy. Això fa molt mal a l’unionisme del PP i també al de les altres formacions del mateix pal. Per això no és d’estranyar que la portaveu de Ciutadans, fent seu el mateix discurs dels seus mentors, diu que amb articles com aquest es demostra que el procés internacional està mort i dóna a entendre que ja seria hora d’abandonar-lo. Doncs no senyora Arrimadas, aquestes afirmacions són falses del tot i demostren que a falta d’arguments bones són les mentides. En definitiva, ve a expressar el mateix que diuen i repeteixen que el procés s’ha acabat, quan això ja no s’ho creu ningú amb dos dits de front. Per acabar d’entendre què diu exactament aquest editorial, llegui el comentari que aquí mateix fan Xavier Sala-Martín i Liz Castro: ‘Què diu realment l’editorial de The New York Times sobre el referèndum d’independència de Catalunya?’.

Dissortadament per a ells, l’independentisme català és un tema central de molts mitjan s de comunicació europeus i a molts dels seus governs. Com ja hem dit altres vegades, ara no poden dir res perquè encara és un afer interns espanyol però quan hi hagi la proclamació, sí que s’hauran de mullar i quan es doni que hi hagi un sol estat que ens reconegui, ja haurem guanyat, perquè altres estats aniran venint sense cap mena de dubte.

Endavant doncs quan queden menys de cents dies.

Andreu Fàbregas
Andreu Fàbregas
26.06.2017  ·  09:07

Consideracions a l’editorial d’avui:

1 – Sí, hem guanyat l’opinió pública del mon i prou be que ens va. Ens ajuda molt. Malgrat que només és una peça més del tauler d’escacs.

2 – Tenim clar la molta por que lo internacional (per lo que te de bastant imprevisible) li fa a l’estat espanyol: molt probablement ha sigut el dic de contenció que els ha impedir fer-nos o intentar contra nosaltres una de grossa.

3 – Aquesta inestabilitat la comunitat internacional no tindrà mes remei que, més aviat o mes tard, resoldre-la. Jo, fa temps que estic amb la idea, gairebé constant, de que hi haurà una mena d’arbitratge de resultat d’entremig, partint de la base ferma de la independència de la República de Catalunya, acceptada per la U.E. i la comunitat internacional. Amb subsegüents tractats d’unitat d’acció de Espanya/Catalunya vers la U.E. i altres organismes. Tractats de validesa nomes mentre a les dues parts ens interessi. Encara que se li estableixi una oportuna penalització a la part que vulgui després desfer els pactes, però sense perdre la condició de que ja son dos estats independents apart. Vista la fàbrica d’incompliments que es Espanya, nosaltres ja no en podem conformar amb menys.

No em puc estar de senyalar la jugada mestra que els han fet els nostres en anunciar amb tota solemnitat la data del primer d’octubre pel referèndum, però sense signar-hi la convocatòria de manera oficial ni ser publicada en el B.O.G. Requisits que al que es veu li son imprescindibles a l’estat per a poder impugnar res ni perseguir a ningú judicialment. Potser també serà aquesta la bona manera de ‘col•locar’ la propera llei de transitorietat amb resultats ‘de facto’.

P.S.
A veure si en algun d’aquest dies els director ens obsequia amb un editorial sobre els ajuntaments que no donaran facilitats a la participació en el referèndum, i el be que en pot a anar a nosaltres que no es voti ens els municipis en que no hi tenim majoria (no crec que la molt ‘avispada’ Colau caigui en aquesta ingenuïtat, però, ves a saber…)

Josep Salart
Josep Salart
26.06.2017  ·  09:36

Rès em treu l’il.lusió, rés em distreu, rés em farà canviar. Ara be, hi ha una cosa que m’amoïna i es que, amb la quantitat de catalans mal informats a travès de La Vanguardia, El Periodico, 8TV i tantes altres missèries, si l’estat espanyol s’aplana i entén que ha d’anar de xai degollat i comença a fer campanya pel “no”, ja veurem que passarà.
Ens cal més contundència i no tanta diplomacia al parlar dels greuges que sofrim com esclaus d’una colónia i explicar molt millor la qualitat de vida i estat del benestar que gaudirem en un estat modern..

Vicent-Miquel Sansano
Vicent-Miquel Sansano
26.06.2017  ·  16:24

Penseu que finals de juliol Rajoy haurà d’anar a declarar davant un tribunal per la corrupció del PP. Voldrà preparar-se una bona cortina de fum per a que no se’l vegi declarant. Estiguem preparats perquè l’excusa eixa cortina de fum potser ben bé la “crisi catalana”.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies