El problema i la solució, mig any després del referèndum

«Les setmanes vinents, de nou, ens hi anirà tot. La resolució de les demandes d'extradició i la formació d'un govern al parlament, o unes noves eleccions si això no s'aconsegueix, posaran noves oportunitats damunt la taula.»

Vicent Partal
01.04.2018 - 02:32
Actualització: 01.04.2018 - 04:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Avui fa mig any del dia que ho va canviar tot, d’aquell primer d’octubre que mai no s’esborrarà de la nostra memòria. La brutalitat que va exercir l’estat espanyol amb la intenció de frenar la voluntat democràtica dels catalans va significar un abans i un després, com es veu més clar cada dia que passa. El govern de la Generalitat va ser capaç de proclamar la república el 27 d’octubre, però no va arribar a defensar-la ni a deixar-la defensar. Aleshores vàrem perdre una gran ocasió, però la resistència al cop d’estat, la victòria del 21-D i la internacionalització galopant del procés d’independència fa que aquest mig any siga dolorós, molt dolorós, però també que el puguem entendre com a molt fructífer.

És dolorós a causa de la repressió que el país ha d’endurar cada dia. És dolorós sobretot a causa de la injustícia que suporten Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Raül Romeva, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Jordi Turull i Josep Rull. És dolorós a causa de la difícil situació de Carles Puigdemont, en l’exili i detingut ara en una presó alemanya. És dolorós perquè Clara Ponsatí, Lluís Puig, Meritxell Serret, Toni Comín, Anna Gabriel i Marta Rovira han hagut d’abandonar sa casa per a poder continuar essent lliures. Aquests setze noms són avui la bandera de la llibertat, i la seua defensa la nostra obligació més gran. Són en la situació que són perquè el govern espanyol ha renunciat a fer política, com la faria qualsevol estat democràtic, i perquè la justícia espanyola ha fabricat una causa escandalosa que no té cap base factual i que respon només a la venjança política del nacionalisme més excloent i extrem.

El sacrifici d’aquests setze homes i dones, i el de tota la resta de processats i el del miler llarg de persones que van rebre els cops i les agressions de la policia espanyola el primer d’octubre no són endebades, però. A dins del país han consolidat una força favorable a la independència com mai abans no s’havia vist. A escala internacional han estat els artífexs del més gran dels canvis possibles: han posat al descobert el caràcter repressiu i antidemocràtic de l’ordenament constitucional espanyol. I això serà determinant en les setmanes i mesos vinents. Mig any després del referèndum que ho va canviar tot, a Europa s’està imposant la percepció que Espanya és un estat autoritari, incapaç d’acomodar la pluralitat i d’acceptar un debat polític normal, com fan les democràcies avançades. La bogeria repressiva en què s’ha instal·lat el govern espanyol l’enfonsa una mica més cada dia que passa i fa inviable la normalització de la vida pública catalana que Rajoy va prometre al PSOE i a la Comissió Europea, els dos aliats indispensables i necessaris per a poder donar el cop d’estat disfressat d’aplicació de l’article 155 que va seguir a la proclamació de l’estat independent.

De manera molt particular, la internacionalització del procés català posa damunt la taula la dimensió europea del procés, una dimensió que l’independentisme sempre havia remarcat com a imprescindible. El govern espanyol i la Comissió Europea maldaven per fer de la qüestió catalana un ‘afer intern’ en el qual Rajoy tingués les mans lliures per a fer i desfer. I, en això, el fracàs ja és total i complet, en bona part gràcies al treball dels polítics exiliats i, molt en particular, del president de la Generalitat. La Comissió Europea segueix tancant els ulls a la realitat però avui, vist el Selmayrgate, resulta evident que la causa no cal cercar-la en nosaltres sinó en la seua estructura mafiosa. En canvi els estats, alguns estats europeus, ens han demostrat amb fets durant aquest mig any el seu respecte, el respecte a la democràcia i al dret d’autodeterminació. Perquè qui fora capaç avui de dir que Bèlgica està en contra de Catalunya? Que Suïssa està en contra de Catalunya? Que Portugal, Irlanda, Eslovènia o Dinamarca estan en contra de Catalunya? Que Finlàndia està en contra de Catalunya?

Mig any després, però, és sobretot al nostre país que els canvis van prenent cos. L’autonomia ha desaparegut i la república es percep com a l’única oportunitat d’autogovern possible per al Principat. L’ofensiva espanyolista, que va arribar el novembre al cim, és clarament dividida i el trencament del bloc del 155 es fa evident. I la resistència de la gent al carrer ha impedit que la violència de l’espanyolisme es puga imposar. Cada llaç groc, cada bandera, cada cartell, cada concentració, cada manifestació, cada debat, cada acte públic, cada sessió del parlament, cada moció municipal, cada article, cada publicació, cada llibre, cada cançó, cada tallada de carreteres, cada reunió, cada replegada de signatures, cada bitllet deixat a la caixa de solidaritat, cada pintada, cada carta enviada a les presons, cada vot, han servit i han estat una barrera contra el feixisme i la imposició antidemocràtica que els hereus del franquisme somiaven d’aconseguir. Cal donar, per això, les gràcies a moltíssima gent, a milions de persones, de fet, que no han deixat d’empènyer el país ni en el moment que el desànim semblava que s’hi imposava. Quan els altaveus mediàtics més cridaven, amb més ànsia i menysteniment cap a la realitat.

Les setmanes vinents, de nou, ens hi anirà tot. La resolució de les demandes d’extradició i la formació d’un govern al parlament, o unes noves eleccions si això no s’aconsegueix, posaran noves oportunitats damunt la taula. I caldrà saber aprofitar-les, millor de com es va fer a l’octubre. Especialment ara que Europa ja comença a ser conscient que amb el 155 no s’aconseguirà doblegar els catalans, que això de la derrota de l’independentisme és una fantasia voluntariosa, ara que comprova cada dia amb més sorpresa la naturalesa real del règim del 1978.

És ara, per això, en les mans de l’independentisme demostrar que només la democràcia pot resoldre un conflicte polític que els catalans sempre hem volgut que ho siga i que Espanya ha rebutjat sempre encarar com a tal, cosa que ha creat el problema que tenim. Que tenim tots: els catalans, els espanyols i, ara sí i finalment, tots els europeus. A l’octubre Europa es va mantenir al marge, en tensió però al marge. Ara, però, ja no pot i és un actor fonamental perquè el conflicte definitivament l’involucra i involucra els seus estats. Hi haurà, per això i molt segurament, un pacte polític, un acord per a resoldre allò que no es pot resoldre de cap altra manera que amb la democràcia. I hi haurà de ser perquè, si no, l’estabilitat d’Espanya i ara ja la de l’Unió Europea correran també un perill greu.

El dia que arribe, però, quan arribe el pacte polític i la proposta de negociació, els ciutadans del Principat haurien de ser conscients que és el poble qui governa i decideix en última instància, i no els partits ni les institucions tan sols. Però també que hi ha setze persones que s’ho han jugat tot per nosaltres i que mereixen tot el nostre suport i reconeixement. I haurà de posar en valor el fet que si a l’octubre l’independentisme no hagués defensat les urnes i proclamat la república, res no s’hauria mogut mai.

No seria raonable, per tant, acceptar ara un pacte a la baixa, quan ja hem demostrat de sobres que el problema és Espanya i el seu règim tirànic, que nostra derrota és una quimera insensata i que la república que el parlament va proclamar el vint-i-set d’octubre és l’única solució possible que tenim per a viure en un país digne, just i millor per a tots. Absolutament per a tots.

 

PD. Veig de matinada que la portada de La Vanguardia (qui sinó?) afirma que hi ha una nova estratègia d’ERC que consistiria en seure a parlar amb Rajoy. No és nova: l’independentisme sempre ha volgut negociar amb el govern espanyol i ha estat el govern espanyol el que no ha volgut negociar res. Per això vàrem arribar a l’octubre. I en qualsevol cas, i en la línia del que he explicat, el tema no seria seure a parlar, que en això estaríem tots d’acord, sinó saber de què parlem. I encara més saber, sobretot, què és vol aconseguir.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
31.03.2018  ·  22:25

A hores d’ara, quan arribes ‘hora de negociar, que arribarà més prompte que tard, serà igual de difícil aconseguir la independència que qualsevol altra cosa. A més a més, una vegada aconseguida, la relació amb el que reste d’Espanya no serà fàcil. Cal, això sí, agraïr a tots els qui han treballat fins ara per arribar on som.

Danny Norton
Danny Norton
31.03.2018  ·  23:01

El PROBLEMA és que Espanya pretén tractar dos milions de catalans com a delinqüents comuns.
La SOLUCIÓ consisteix en seure a la taula de negociació dos estats veïns amb l’ànim de signar acords. Ni més ni menys que això.

Sí, sempre recordarem el dia 01-10-2017 com aquell de les no-urnes del no-referèndum, quan la policia no-ocupant no-assaltava els no-col•legis electorals i no-copejaven iaies en cadires de rodes. (Quan siguem lliures podrem treure aquests vergonyosos “no”)

Avui fa mig any d’allò. I en Vicent ens en fa cinc cèntims d’alguns disbarats on hem caigut (sobre tot alguns líders) i dels encerts i genialitats dels nostres setze herois i d’un bon grapat de republicans que, com el president, “no claudicarem, no renunciarem, no ens retirarem”.

La Monarquia ens ha pervertit i trinxat l’autonomia.
Adéu-siau colònia de l’Imperi!
Benvingut el nou estat lliure, civilitzat i democràtic!

Visca la República!

Ramon Peiron
Ramon Peiron
31.03.2018  ·  23:34

He vist en alguna banda que algú parlava d’un referèndum acordat com a punt final i irrenunciable per part nostra de la negociació. Si hi ha garanties que no ens estafaran ni un sol vot ni d’aquí ni de l’estranger, que els missatges de les dues bandes podran arribar per igual a tota la població, que hi haurà observadors internacionals fiables que vetllaran per la netedat de tot el procés i tant Espanya com Europa es comprometen a acceptar i implementar el resultat, seria una prou bona sortida.
Que abans s’haurien hagut de deixat lliures presos i exiliats i s’haurien d’haver aturat i desctivat totes les causes judicials, no cal ni dir-ho.
I si les coses han d’anar per aquí, jo evitaria ja des d’ara referir-nos-hi com a referèndum d’independència i n’aniria dient Referèndum de Ratificació de la República.

Rosa Gispert
Rosa Gispert
31.03.2018  ·  23:36

La condició per començar a negociar ha de ser el tancament de la causa general, l’alliberament de presoners i el retorn dels exiliats. Però per poder negociar alguna cosa necessitem una posició de força (es a dir, mantenir-nos forts en reclamar i exercir els nostres drets) i sobre tot, unitat.
No pot ser que presentem cinquanta veus diferents a l’hora de negociar!.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
01.04.2018  ·  00:38

El problema per a negociar és que ho han de voler les dues parts. I nosaltres volem negociar, però Espanya no: Espanya és la Legión, el feixisme, l’agressió supremacista, el maltractador. Crec que farem millor posant a Espanya en evidència a cada error que cometin. Perquè on no n’hi ha, no n’hi ha. I si Espanya implosiona, mirem que no ens enganxi a nosaltres, i aprofitem per marxar discretament i respectuosa.
I sí, encara no entenc què punyetes va passar el 27 d’octubre de 2017, quan al carrer tots estàvem a punt per a defensar, de manera tan pacífica com fós possible, la República nounada.

Ricardo Juanola
Ricardo Juanola
01.04.2018  ·  02:05

Ni un pas enrere!

Jordi T.
Jordi T.
01.04.2018  ·  02:05

La única manera de resoldre-ho es tornant a fer el referèndum, aquesta vegada acordat o tutelat.
Com espot forçar a Espanya a acceptar-ho? La UE ha de tenir una excusa molt gran per forçar-ho: o be la prima de risc s’eleva molt i el referèndum formes part del MOU del rescat, o be les accions autoritàries de l’estat esdevenen insuportables i la UE amenaça amb l’article 7.
Pero Espanya sempre ho veurà com una humiliació. Com es podria ajudar a Espanya a acceptar-ho i a vendre-ho a la opinió publica com una bona solució? Aquest punt es absolutament necessari: si es vol guanyar, cal donar-li a l’adversari una sortida honrosa.

Josep i Antònia Viñas-Ciurana
Josep i Antònia Viñas-Ciurana
01.04.2018  ·  02:05

Un pacte a la baixa no seria raonablement acceptable. Totalment d’acord. Ara, és que els polítics de PDeCAT i ERC ho han entès, això?
Els continus canvis d’estratègia, les renúncies als escons democràticament guanyats, la reticència a nomenar el president Carles Puigdemont com candidat a la presidència i moltes altres mostres de feblesa, apunten la trista realitat que molts independentistes al Parlament es conformen tornar a un règim autonòmic restringit, sota la tutela de Madrid, amb l’esperança de despertar la clemència dels tribunals que, abaixant el cap, mai arribarà.
Si s’accepta tornar a una ínfima part del que teníem, llavors tots els sacrificis esmentats en l’editorial hauran estat en va.

Joan F Ruiz
Joan F Ruiz
01.04.2018  ·  03:59

Espero que la notícia de La Vanguardia de que ERC vol seure a parlar amb M.Rajoy sigui una contaminació informativa.

Ho dic perquè parlar de que M.Rajoy seurà a dialogar sense més és una broma pesada, ja que ell sempre ha dit per la galeria que oferia diàleg mentre feia el cop d’estat contra Catalunya i els seus ministres empraven la força policial i judicial.

Ho dic perquè els dirigents d’ERC no em mereixen confiança, tal com han actuat i declarat en els farrers mesos. Han faltat a la promesa electoral de restablir el President legítim. Només existeix tirar endavant, l’autonomisme ja no tornarà ni el poble vol que torni.

Ho dic perquè no és un partit que ha de seure a parlar amb M.Rajoy, si no que ha de ser Catalunya a parlar amb espanya. De igual a igual.

Albert Miret
Albert Miret
01.04.2018  ·  08:46

Ningú ha de negociar res si no és amb un acord previ, en representació de tots, i amb un intermediari que hagi demostrat la seva imparcialitat i la seva capacitat intel·lectual. Si algú ho fa per la seva banda, i/o en secret, ens estarà traint a tots els altres, i hi ha coses que no es perdonen. Encara recordem les anades per sorpresa a Madrid a fer el botifler d’alguns polítics catalans. No els vam perdonar, ni els perdonarem ara. Comencem a estar tips d’aguantar polítics mediocres i cagadubtes, que sense cap reconeixement ni aval del poble sobre la seva autoritat, s’erigeixen en “Presidents del país” i decideixen arbitràriament portar a terme els seus experiments, normalment tendenciosos.

Gemma R.
Gemma R.
01.04.2018  ·  08:55

No a cap negociació que no comenci amb l’ indult de tots els processats i la retirada d’ acusació als imputats, acompanyat d’ un referèndum pactat. Si no passa per aquí, res de res. ERC no pot anar a pactar sense haver prèviament pactat minims amb la resta de partits independentistes, que últimament se’ ls veu parlar més amb comuns i PSC que amb els del seu bloc.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
01.04.2018  ·  09:55

Negociar? El PP ara està massa debilitat com per permetre-s’ho i amb municipals a les portes i C,s anant de més pepistes que el pp, seria del tot suïcida per a ells. I passades les municipals ja començarà la cursa de noves generals. Això va per llarg a menys que es forci un gran daltabaix.

D’altra banda l’independentisme de reculada autonomista ha quedat del tot desautoritzat per representar ningú. Negociar amb hostatges, 155, imputacions sobre la taula, pressupostos segrestats… seria equivalent a vendre’s la causa a canvi d’un retorn a la “normalitat” autonomista. Encara cal fer molta feina amb els CDR, d’aturades i desobediència a tot el territori per desestabilitzar l’estat i aconseguir una posició de força en una potencial negociació.

D’altra banda caldrà estar amatents i no permetre que per guardar l’estètica en una rendició camuflada, algú pretengui acordar un referèndum amb unes condicions que facin impossible guanyar-lo. S’ha de defensar la legitimitat de l’1O davant dels que el volen simbòlic. De referèndum ja n’hem fet, l’únic a negociar el dia que es negociï hauria de ser com es fa la separació.

Jaume Calsapeu
Jaume Calsapeu
01.04.2018  ·  09:55

Encara que Cs sigui el partit que ha tret més vots no pot formar govern perquè no té prou majoria al Parlament.
Dintre dels partits independentistes, JxCat, encara que hagi tret el major número de vots tampoc pot imposar la seva voluntat si la ERC o la CUP no accepten el candidat per formar govern, per tant haurien de saber negociar molt bé el candidat i no entestar-se en que sigui un de JxCat.
Si no pot ser Puigdemont, s’ha de consensuar forçosament també amb la CUP, sinò han de buscar el recolçament dels Comuns i llavors han d’acceptar que no el poden imposar sense consens com van fer amb Turull o Sánchez, (si es que interessa formar govern i no forçar la situació fins al límit del col.lapse del govern espanyol). Jo no veuria malament com a President transitori l’Ernest Maragall, és una figura emblemàtica, té prou edat i experiència com perquè no el facin callar i no el puguin empresonar sense encara més repercusió internacional.

Andreu Sancho
Andreu Sancho
01.04.2018  ·  10:02

L’únic legitimat pel poble per negociar res, és el Molt Honorable President Carles Puigdemont.
Prou de jugar a la puta-i-la-Ramoneta, ERC, Pdcat i cia!

Pep Agulló
Pep Agulló
01.04.2018  ·  10:14

ALGUNS APUNTS A L’EDITORIAL (D’acord amb matisos)

ELECCIONS.– Vicent: “… o unes noves eleccions si això no s’aconsegueix, posaran noves oportunitats damunt la taula”. Compte amb això d’unes noves eleccions.

1/ L’estratègia repressiva d’Espanya contra Catalunya com a única resposta, en absència de política, té un problema quan se li fa front i s’aguanta l’embat, només li queda accentuar la violència. Però ara té un altre problema: Europa se la mira estupefacte i amb preocupació. Creix dintre la ciutadania europea l’animadversió contra el régim neofranquista. Com resoldre l’atzucac?

2/ En lògica, doncs, l’Estat pot intentar construir una excusa en què pugui aplicar la seva violència amb el visiplau d’Europa. Com? Doncs, fabricant-se violència en les files republicanes, terrorisme, atemptats que justifiquen la resposta… però sobretot els obri la porta a l’il·legalització de partits republicans. Ja ho van fer amb l’ETA, Europa mai va entrar en les barbaritats comeses pels governs de Madrid (GAL, tortures, assassinats, il·legalitzacions de partits, etc…).

3/ Per tant, si caiem en la trampa d’unes noves eleccions on encara seríem més, anem equivocats. L’Estat no repeteix els errors. No les guanyaríem. De cap manera. I no perquè segurament treuríem més vots, sinó perquè hi haurien vots republicans il·legalitzats. Ens cal excloure del tot noves eleccions.

DIÀLEG.—La gran jugada dels republicans de portar a jutjar (pel que fa a extradicions) els fets de la nostra lluita no-violenta davant dels tribunals en països d’una certa solvència democràtica, ha desenmascarat, airejant la bestialitat dels tribunals feixistes espanyols. Però aquest fet tant important no ens ha de fer pensar que el diàleg forçat és a la porta. Que aquesta idea no contamini els fronts de lluita. Únicament seguint ferms amb la idea de fer república la seva estratègia pot esdevenir insoportable per l’Estat i per Europa.

…” I és només tenint conviccions com a fonament que creix l’esperit de sacrifici, que és el sine qua non de tot moviment social insurgent que canviarà realment la societat.” Thomas Harrington

L l i b e r t a t p r e s o s p o l í t i c s !!! L l i b e r t a t e x i l i a t s !!!

Judith Albertí
Judith Albertí
01.04.2018  ·  10:21

Absolutament d’acord amb en Víctor Gonçal. No hi ha més a negociar que la retirada de la causa general i de quina manera partim peres.

Jaume Bosch
Jaume Bosch
01.04.2018  ·  10:28

Primer han d’alliberar els ostatges.

Després negociar la sortida, i xerrar de números, després d’acords entre iguals, dins la UE o no, tanseval, EFTA és molt bona opció també.

Hem de marxar, nosaltres no oblidarem, no podem, encara que només sigui per supervivència. I ells tard o d’hora voldran revenja perquè es sentiran humiliats, mireu quina relació tenen amb les seves excolònies, de total menyspreu i supèrbia.

La cosa ja està trencada, no s’enganxa ni amb superglue.

Visca la República independent de Catalunya.

Fent sal.

Antoni Oller
Antoni Oller
01.04.2018  ·  11:07

Si l’editorial d’avui és així d’optimista, no vull, pensar com serà si la judicatura alemanya posa pegues a l’extradició!☺

Àngels Folch
Àngels Folch
01.04.2018  ·  11:25

Una observació al comentaria d’en Pep Agulló:

Dius que “hi haurien vots republicans il·legalitzats”. No, això és impossible. Es poden il·legalitzar partits, però no vots! Els dos milions i escaig de vots republicans del 21D seguirien sent-hi. Hi ha moltes maneres de garantir que vagin a para tots a una mateixa cistella. Ara ja sabem de quin peu calcen i com hem d’actuar per no perdre llençols. La força la tenim els votants no els partits.
Amb la resta del comentaria molt d’acord.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
01.04.2018  ·  11:38

Parlant només de democràcia no anem bé.
L’estat segueix creient que té tots els drets per anar-nos destruint Catalunya.

Tot seguirà igual si no parlem i denunciem el genocidi sistemàtic de segles i del vigent Decreto de Nueva Planta.

Encara no actuem amb astúcia.. i sembla que ningú ho vol fer.. malauradament no anem bé.

Oriol Ribera
Oriol Ribera
01.04.2018  ·  11:51

El primer que ha de fer ERC es parlar i arribar a acords amb els partits independentistes catalans, que i de que vol parlar amb Ñ?
🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗🎗

Àngels Folch
Àngels Folch
01.04.2018  ·  11:54

Molt d’acord amb l’editorial i amb la majoria de comentaris.

Em sembla o molt ingenu o un gran error parlar ara de negociar. Sortosament aquests anys tots hem fet un curs accelerat de política i ara no ens deixarem engatussar com ens van engatussar al 76. Ara no ens vendran motos ni cortines de fum. Com ha comentat algú aquí, per negociar cal tenir força i per tenir força cal anar units. No es pot anar a una negociació en situació de debilitat. Si no som capaços d’investir el President legítim, si no som capaços d’exercir la sobirania que ens donen les urnes, vol dir que tampoc som capaços d’iniciar una negociació. Per tant seguim resistint, seguim posant pedres a les sabates de l’estat, seguim defensant els vots de l’1d’octubre i del 21D i preocupem-nos més de mantenir units els vots republicans que no pas de sumar vots unionistes. Alerta que a veure si amb la dèria d’eixamplar la base el que resultarà que estem fent és reduir-la.
Si no hem aconseguit que el parlament faci el que s’havia d’haver fet el 30 de gener i finalment hem d’anar a eleccions, espero que siguem tots plegats més intel·ligents i trobem la manera d’anar-hi junts tots els republicans catalans i no cometem noslatres els errors que hem comès en les altres comteses. O és que demanarem als partits que siguin capaços d’unir-se i que passin de les sigles, però els dos milions de votans no serem capaos de passar-ne i d’unir-nos? No ens autoenganyem més! Tenim davant un estat poderós i pervers. Nosaltres som demòcrates però per vèncer la força i el poder d’aquest estat no tenim altra possibilitat que la unitat. De la mateixa manera que vam defensar les urnes amb els nostres cossos, agafant-nos fortament de bracet, haurem de defensar els vots agafant-nos fortament i posant-los tots dins de la mateixa cistella: la cistella de la república catalana, de la democràcia i de la llibertat.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  12:21

He escoltat a Rac1 a de Zayas:

https://audioserver.rac1.cat/download/b912da90-f996-4b67-9eab-1339e611b577/1/-/2018-04-01-via-lliure-11h.mp3

on diu que no ha entret cap demanda ni petició per a la reclamació del dret legítim d’autodeterminació dels pobles, a la cort de Luxemburg i segons el tractat de Lisboa que el recull. I que també s’hauria de reclamar a Estrasburg a la seu dels Drets Humans. Escolteu l’entrevista (comença l’àudio amb un senyor que no és de Zayas però en acabar comença l’entrevista que us dic). Em pregunto a què carai juguen el sr. Cuevillas i els altres advocats dels nostres dirigents.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  12:34

És aquí:

https://www.rac1.cat/a-la-carta/cerca?text=&programId=el-mon&sectionId=&from=01%2F04%2F2018&to=01%2F04%2F2018

l’àudio anterior es talla no sè perquè.

També hi escoltareu a Artur Mas que té la mateixa posició d’ERC, el que demostra que quan Puigdemont és sent traït en aquells missatges de mòbil a,b tota probabilitat es refereix tant a uns com als altres. Molt més valenta és Elisenda Paluzie que afirma que qualsevol govern que no sigui Puigdemont és el mateix pràcticament que el 155. I que estar sense govern és la millor alternativa perquè posa el govern de Rajoy contra les cordes. I visibilitza la repressió de l’Estat.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  13:03

Aquesta vegada no estic d’acord amb el Victor Gonçal: els CDR estàn fastiguejant molts dels nostres i no ens ho podem permetre. Tallem carreteres a Madrit, fastiguegem-los allà. Em resulta tan absurd i idiota fer més difícil la vida als nostres conciutadans, amb perdó…!

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
01.04.2018  ·  13:43

Eva, el control del territori s’exerceix en el territori. Si això fastigueja algú “dels nostres”, doncs mira, l’alternativa és no molestar i quedar-nos com estem. Posats a no ser molestos ens podríem haver estalviat uns quants anys i moltes conseqüències del que ara patim.
La meva confiança (que ara ho desenvoluparé) és en la gent, únicament i exclusiva, i especialment en la gent disposada a plantar cara a l’estat demostrant que, efectivament, els carrers mai no seran seus. Cap revolució tira endavant sense sacrificis, i si el petit sacrifici de que algunes accions ens fastiguegin ja ens sembla excessiu potser que ens ho replantegem tot plegat.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
01.04.2018  ·  13:44

Volia dir “que ara no desenvoluparé”.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  14:11

Entenc molt bé el que dius. Venia jo d’una “noticia” a ElMón que exposava el perjudici a Girona (el “sector turístic”) que està sofrint. I bé, la setmana vinent en reemprendre la feina els talls de les comunicaciins (tren en el meu cas) em posaran a prova, si es dónen, encara que no tant, en el meu cas; clar que jo sóc nacionalista independentista catalanista sobiranista i patriota. Però tothom ho som totes aquestes coses? Al final el propi independentisme ens depurarem i si arriba un referèndum tutelat i vinculant veurem finalment quants som.
Gràcies per la teva explicació, V.Gonçal.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  14:13

Vull afegir que en la meva opinió téns tota la raó.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  14:18

Rectifico: en la noticia es parla en futur: no qe està sofrint sinó que sofrirà.
Havia llegit la noricia en diagonal i m’havia quedat amb el títol.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  14:25

I de tota manera vull oposar una cosa al que dius Víctor: el control del territori s’hauria de fer en el moment (moments) clau, i en el (els) lloc (llocs) estratègic (estratègics). Em demano si és clau i estratègica cada actuació que avui es du a terme des dels CDR.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
01.04.2018  ·  14:36

Segur que no totes les accions seran igual d’encertades ni estratègiques. Les coordinacions de caire popular sempre són força més complexes, no s’articulen d’un dia per l’altre i també es van aprenent i millorant. Però estic convençut que si hem pogut disculpar errors greus a polítics professionals amb tota mena de gabinets i assessors ben pagats, sabrem disculpar possibles errors de lluitadors anònims que no tenen res a guanyar a títol individual i sí molt a perdre.

eva salas
eva salas
01.04.2018  ·  15:15

Gràcies.

Proposo un article a Vilaweb que permeti, als subscriptors que vulguin dir la seva, parlar dels CDR; no sé si un editorial en què els comentaris es poden llegir en obert, o precisament un editorial en què els comentaris es poden llegir en obert. El sr. Partal hauria de decidir-ho, un cop estimés que la iniciativa seria positiva.

A mi de vegades em fa mania dir segons què tenint en cmpte que en l’editorial tothom que obra el digital ens llegeix.

Josep Maria Martín
Josep Maria Martín
01.04.2018  ·  15:56

Puigdemont sap que no té, en absolut, el recolzament de l’entorn de Mas ni d’ERC. Ho sap i ho pateix.

Aquestes gents volen diluir tots els avanços aconseguits amb valentia i dignitat pel poble que s’ha jugat la integritat física i jurídica.

Sergi Guitart
Sergi Guitart
01.04.2018  ·  16:46

El que calia fer després del 27S i encara no s’ha fet es aclarir quants dels 367.613 vots dels Comuns eren independientes i quants no, i el mateix amb els 320.360 que van treure el 21D. O acceptar d’una vegada que NO són independientes que és el més lògic ja que sinó haguessin votat un dels altres dos partits d’esquerres no?. (són agents dobles en llenguatge dels espies, ho diu el seu nom, comuns)

En tot cas i si ho aclarisim tindriem una xifra estimada més propera a la realitat en cas de referèndum (acordat o no) i no una xifra “a gust del cinsumidor”, i ens estalviaríem fer 9Ns i 1Os per pendre la “temperatura independentista” que el pitjor que generen és bronka, confrontació, embat, i radicalització de les posicions (i llavors passa que Cs guanya les eleccions i PSC-PSOE puja gairebé 100.000, i alguns comencen a tenir por de les urnes -la clatellada si ha de caure caurà, ara o d’aquí x anys o sigui que potser l’error és el full de ruta que genera l’efecte contrari al desitjat-).

No es pot anar amb tant poc marge de seguretat per la vida.. Hem d’arribar als 2,5 milions de vots, després als 2,75 i quan siguem tants com (cens/2)+1 ja no caldrà ni fer referèndum perque encara que sortissin tots a votar, perdrien!!!

I la comunitat internacional que és qui tindrà l’ultima paraula d’acceptar-nos o no al món ara mateix només veu un 47,5% a favor de l’independència, ens agradi o no, o sigui que no podem anar dient (com diu la nova presidenta de l’ANC) que som un 90% perque a fora no entenen res, ens veuen com uns faroleros i llavors hem d’anar buscant mil excuses i explicant “pero es que això” “però es que allò”, i això no és manera d’anar pel món (és el ridícul que li van fer fer al Romeva durant dos anys si us mireu algunes de les seves entrevistes a mitjams internacionals entre el 27S i el 1O).

Resultat, hem fet cabrejar a tot deu enlloc d’atrapar-los per sorpresa (+50%) i guanyar-nos netament el clam de la victòria senss fer soroll ni trencar un plat.. I a partir d’aquí actuar com a vencedors ampliant respectant i consolidant la resta de la societat catalana (tranquils que la repressió hi seria igual, clavegueres, etc)..

Ah! i 16 empresonats/exiliats i 20 milions d’euros de fiances i millonada en advocats per a res (bé per fer un favor a l’esquerra espanyola que no mou el cul), i això acaba de començar..

Això sí, visca la República!!!.. La mare que els va matricular!!!.. Però sóc optimista i si ho fem bé i sóm honestos en en sortirem, d’aconseguir l’independència, sinó no, almenys per ara..

Antoni Elias
Antoni Elias
01.04.2018  ·  16:48

No entenc la insistència en dir que l’estat español es veurà obligat a negociar … !
500 anys ens contemplen.

Primer amb un estira i arronsa constant per carregar-nos amb més impostos.
Després amb l’ocupació del 1714.

No els veig negociant per molt que la UE pressioni (si ho fa …)

Gerber van
Gerber van
01.04.2018  ·  17:33

Si en l’article es parla de negociar i gaunyar a través de democràcia i negociar, estic ben d’acord. Peró espero que l’article d’en Vicent no ens vol dirigir cap a un altre referendum sobre l’indepéndencia, com va sugerir Clara Ponsati. Repetir el referendum de 1-O trobo injust en tota la regla. Perque aquest referendum va ser complertament legal, amb suficient de participació i amb resultat contudent. Els qui no van anar votar, no seran comptat. Tornar a votar sobre la independéncia de Catalunya és acceptar la trampa de Ñ que el de 1-O va ser ilegal i ilegitim, només perque Ñ no va agradar el resultat. Així es pot repetir el referendum fins que gaunyi els que vol Ñ i la EU. Ni un pas enrera!

Agència del Cens Nacional del Poble Català Albert
Agència del Cens Nacional del Poble Català Albert
01.04.2018  ·  17:36

Sis mesos després de l’inoblidable 1er d’Octubre de 2017, aquest Editoral de Vicent Partal ens dóna l’ocasió de fer-hi comentaris, veure on som i que podem fer com a poble.

Quasi tots els comentaris esperen o demanen accions a càrrec del Parlament de Catalunya i del futur govern de la Generalitat (institucions que formen part del sistema polític de l’Estat espanyol, i en depenen) o del Govern a l’exili. Ja veuran, i veurem, que faran i que aconsegueixen.
Per la meva part, després de rellegir-lo, em remeto al meu article publicat a VilaWeb (Opinió contundent) el 15 de novembre passat, i als efectes pràctics que n’han començat à sorgir.
Efectivament, les institucions de la Generalitat representen i administren tota la població de Catalunya Principat amb DI espanyol, i les persones que les dirigeixen substitueixen sovint el mot “població” per dir-ne “el poble de Catalunya”, el qual inclou el poble català i també la part de població que se sent, de cor, formar part del conjunt del poble espanyol, un altre poble. Les ciències polítiques, i en alguns casos el Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU (TIJ), fan una distinció categòrica entre les nocions de població i de poble en relació al dret dels pobles a l’autodeterminació; la noció de població es refereix a una realitat administrativa, demogràfica i fins i tot sociològica, mentre que, per altra banda, la noció de poble és concebuda en termes polítics i de titularitat del dret a l’autodeterminació en el sentit de l’Article 1.2 de la Carta de l’ONU.

Amb aquests condicionants (durant anys ho he tit i he fet propostes conseqüents), les institucions de la Generalitat no podien ser reconegudes per la comunitat internacional (alguns estats sobirans) per tractar bilateralment de l’autodeterminació del poble català, en tant que són organismes de l’Estat espanyol se’ls demana l’acord d’aquell estat. I, a més, en tant que representen i administren tota la població de Catalunya, difícilment poden obtenir de l’Estat espanyol un referèndum d’autodeterminació de tota la població; atès que la part de població que se sent poble espanyol ja té el seu estat espanyol independent i reconegut. Això ha arraconat a les institucions catalanes, i amb elles al poble català fins ara, a la unilateralitat, la nefasta DUI que desqualifica davant de la comunitat internacional a qui la practica. Permeteu-me recordar breument que al Dictamen del TIJ de 22.07.2010 sobre la declaració de independència de Kosovo, hi podeu llegir que aquella declaració no va ser unilateral, ni la va fer l’Assemblea (Parlament) de Kosovo, ni era contraria a la Constitució provisional de Kosovo posada per l’ONU; aquests fets recollits al Dictamen li permeten al TIJ acabar dient que va ser feta en conformitat amb el Dret internacional.

I ara què? Que li queda al poble català? Li queda intacte el seu dret a l’autodeterminació (Art. 1.2 citat de la Carta de l’ONU) si es presenta ell mateix per ser reconegut com poble diferenciat i per ser reconegut com poble titular d’aquest dret.

Ni un pas enrere! Sí, però ara eixamplant la vista. Obrint l’ull i tocant de peus a terra.

Arribats a l’actual cruïlla, emprendre un altre camí, paral·lelament i simultània amb el que puguin fer les institucions de la Generalitat.
Adoptar una altra estratègia proposada de fa anys i encara no adoptada massivament: Sembla que ara sí, ara es creen amb efecte multiplicador “Comitès Poble Català” locals o sectorials, per engruixir el Cens Nacional del Poble Català (de inscripció lliure i voluntària, independentment del lloc de naixement o llengua habitual), per exercir l’autodeterminació; però havent elegit abans una cambra de representants del poble català no regida per la Constitució espanyola, i havent assolit bilateralment el reconeixement de la comunitat internacional com poble i com subjecte de Dret internacional i dels drets que se’n deriven en termes d’autodeterminació efectiva per a l’eventual creació d’un estat català.

Procedint així, no està involucrada en aquest procés la part esmentada de població de Catalunya que se senti formar part del poble espanyol. I serà respectada com a poble diferenciat, en bon veïnatge i respectant els seus drets d’acord amb les convencions i tractats internacionals i els que s’estableixin amb l’estat espanyol, si el poble català assoleix el seu estat sobirà i reconegut. Com han anhelat durant segles tantes i tantes generacions de catalanes i catalans d’origen i d’adopció.

Albert Bertrana i Bernaus

Gerber van
Gerber van
01.04.2018  ·  17:57

A Josep Maria Martín: en el diari ARA l’Artur Mas diu: ‘que “valgui la pena” investir Puigdemont perquè suposaria més causes penals’. Probablement el Mas va canviar d’opinió.

Víctor Gonçal
Víctor Gonçal
01.04.2018  ·  18:28

Albert Bertrana, aquesta és una via que mai s’hauria d”haver deixat de banda. En el vostre escrit del 15 de novembre passat (https://www.vilaweb.cat/noticies/el-poble-catala-ara-ja-no-pot-renunciar-al-seu-dret-a-lautodeterminacio/) parla de “la tasca imprescindible d’enfortir la nació catalana (nation building)”, que és exactament l’estratègia contrària (i entenc que equivocada) que s’ha seguit per “ampliar” l’independentisme, sempre amb la mirada posada en fer el pas des de les institucions autonòmiques, que és allò que amb molt d’encert es proposa superar. La via de la desnacionalització del procés i l’èmfasi en la seva desidentització com a fórmula aglutinadora de diverses identitats nacionals, ens allunya del dret a l’autodeterminació reconegut als ‘pobles’ en el sentit de realitats nacionals diferenciades.

Com bé escriu al seu article: “Arran d’aquest marc jurídic que incorpora els pobles com a subjectes de dret internacional, si el catalans renunciem al nostre dret d’autodeterminació, voldria dir que no ens considerem un poble o nació o que renunciem a aquesta condició i als drets internacionals que ens dóna.” També es pot formular a l’inrevés: En la mesura que els catalans renunciem a la condició de poble o nació estarem renunciant a ser subjectes de dret internacional i al dret a l’autodeterminació.

Gerber van
Gerber van
01.04.2018  ·  18:55

Albert Bertrana i Bernaus: Molt interessant article.

Scotland va fer un referendum amb el govern i administració de Scotlandia, que forma part de Gran Brittannia. Aquest referendum va ser acordat, perqué el govern de Scotland era a punt de fer un referendum unilateral. Si no s’hauria produit un referendum acordat, el TIJ hauria condemnat el referendum de Scotland perque hi ha un (només un) precedent de Kosovo, o el TIJ, o un altre tribunal, hauria canviat el seu discurs?

Segona cosa: el consult del 9N 2014 va ser semblant que van fer en Kosovo (apart del fet que no va ser un referendum amb consquencies). Encara el consult va ser organitzat per la Generalitat, va ser el poble que el va produir

Tercer, no acabo d’entedre el discurs del TIJ que un govern autonomic no pot organitzar un referendum sobre autodeterminació només perqué forma part de l’estructura de l’estat Espanyol. No entén perque la Generalitat representa tota la població en Catalunya i va ser triat en una manera democràtic. I aquesta Generalitat va donar la possibilitat a votar el 1-O a tota la població en Catalunya, cosa que disminueix drasticament la probabilitat de gaunyar el referendum. Peró si és aixó, també ja el tindrem guanyat segons aquest relat, perqué al final va anar a votar en el referéndum 1-O el poble Català, la majoria que se senten Català, i no la població.

El que vull dir es que un tribunal fa un discurs sobre els fets passats. I qualsovol circumstancia es diferent. El de Catalunya molt probablement no es pot comparar amb el de Kosovo. I no fer res hauria sigut el més nefast per la independéncia de Catalunya. Després ja veurem el que diuen tots aquests tribunals.

Pep Agulló
Pep Agulló
01.04.2018  ·  21:10

Resposta a Àngesl Folch (11,25). Potser és molt tard per contestar. Tens raó, és una expressió que no és certa. Els vots no es poden il.legalitzar No volia que s’entengués en la seva literalitat, sinó en sentit figurat de vots avortats de partits il.legalitzats…

jordi moncosí
jordi moncosí
02.04.2018  ·  21:39

Prou d’acord amb el que diu el Sergi Guitart. No podem oblidar l’estratègia- Ens hem de reforçar, No podem fer accions contraproduents, No estema sols.

Ramon Vilardell
Ramon Vilardell
03.04.2018  ·  08:56

Els catalans, més que mai, hem de fer allò que propugna Podemos: ens hem d'”empoderar” de la nostra realitat, de casa nostra, del lloc on vivim (de fa una, dues o deu generacions).

Més notícies

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €