Hi va haver un temps que, al cap de tres diades i cinc convocatòries electorals (2012-2015), ja s’havien desplegat tots els mapes de les relacions de força entre Espanya i Catalunya. Uns mapes que havien d’haver permès a l’independentisme de dissenyar una estratègia a mitjà termini i comptar els efectius distribuïts en els àmbits local, nacional i estatal. El tòpic diu que tot estava entrelligat, però la seva traducció política –la pulsió plebiscitària– va xocar amb la crua realitat que hi havia moltes consciències en dansa, difícils d’aplegar, tant des de les entitats civils com des de les institucions, en un sol feix de comprensió, acció i organització.

El fet primordial és que s’havia acabat la fase de la primera ofensiva sobiranista (2006-2014), a la qual l’estat va oposar una tàctica obstructiva, asfixiant i denigradora. El resultat d’aquella fase va ser ambivalent. Reflectia, d’una banda, una consciència d’al·luvió, feta de distintes capes cohesionades per una capacitat mobilitzadora i d’organització pròpia, constant i solvent –un dels fenòmens més notables de l’escena política europea de les últimes dècades–; d’una altra banda, però, no hi havia prou gruix d’experiència política, enfront de partits i institucions, per a sostenir la tensió necessària entre el paper directe del carrer i el paper intermediador de les institucions. Aquesta primera fase sobiranista es va tancar el 9 de novembre de 2014 amb un regust agredolç: resolia una incògnita sobre la força cívica independentista –demostració de la capacitat per a crear un espai de decisió propi, amb la complicitat matisada (i interessada) de les institucions–, però, a la vegada, en feia aparèixer una altra –la capacitat de fer cristal·litzar aquella força per deslligar-se d’Espanya i crear un nou poder. En termes de Foucault: un poder com a producte d’una relació de força, com a acció sobre l’acció d’un altre, com a efecte de la ‘lluita de classes’. Potser haurem pecat d’això, de poca lluita de classes. Potser, en el trànsit cap a la singularització de la multitud, com diu Negri, només haurem acomplert la part de la subjectivació democràtica, però hi haurem deixat la part de la producció de la cosa comuna. Massa expectatives de comunisme, per a una societat com la nostra. Potser serà això que ens haurà aturat, en última instància.

Alhora, la política defensiva de l’estat no solament va trobar el suport del seu pueblo llano, sinó el de les forces dites regeneradores en pugna amb els partits grossos del règim del 78. Una part d’aquelles forces –Podem–provenia de la capital de l’estat i comptava amb fortes complicitats dins el rang sobiranista-federalista a Catalunya; l’altra –Ciudadanos– havia nascut i s’havia fet a Catalunya amb una barreja de por, ressentiment i odi contra el catalanisme. Ambdues s’amalgamaven, tanmateix, amb la política unitària de l’estat.

Mentrestant, a casa nostra, on la dialèctica social és molt més explícita, fluida i crua que a l’estat, la feblesa del govern des del 2010, amb les retallades, incrementada el 2012, no li va permetre de mantenir la direcció ferma del pol institucions-carrer ni del pol Catalunya-estat. Ni tampoc li va permetre el que ha esdevingut un tòpic d’aquesta feblesa: eixamplar la base sobiranista. Una feblesa que té un pes decisiu en la pèssima imatge oferta després del 9-N, quan no es van saber pactar internament unes eleccions plebiscitàries correlatives a la prova de la consulta celebrada, però que alimentava, sobretot, la por i la desconfiança d’àmplies bosses de població expectants el 9-N i, seguidament, permetia el pas a l’ofensiva unionista de l’estat. Eren indicis que el mapa de la dialèctica social i el mapa de l’ofensiva sobiranista no eren –i encara no ho són avui– fàcilment superposables. Per dir-ho curt: la intromissió de Podem a Catalunya i l’auge de Ciutadans a l’estat dibuixava un escenari més complex, que havia d’afectar la segona fase de l’ofensiva sobiranista, traçada entre el 24 de maig (municipals) i el 27 de setembre (autonòmiques) del 2015. O, dit d’una altra manera, la conversió de cada contesa electoral en manifestació plebiscitària no era lineal en el pla social ni en el territorial. En aquest sentit, l’estat va actuar –com es va demostrar per enèsima vegada amb l’ofensiva contra la llengua— per crear incertesa, por i desànim en aquelles franges de població catalana abans esmentades, que, entre altres coses, no sabien del cert quin era el grau d’autoritat que eren capaces de desplegar les institucions pròpies de Catalunya. Per part dels nous partits espanyols, la posició d’Iglesias sobre la unitat de la llengua, per exemple, o el corredor mediterrani, demostraven que tot horitzó de pacte amb Espanya només podia consistir en una renovada submissió històrica.

El temps transcorregut des d’aleshores no ha fet sinó confirmar la feblesa del punt de partida de l’independentisme hegemònic. La dinàmica del carrer i la capacitat autoorganitzativa van forçar les institucions pròpies a fer l’1-O, però, de nou, es va produir el fiasco de la falta de cristal·lització en forma de poder territorial decisori. Les informacions homeopàtiques i esbiaixades, que el judici farsa fa surar –com les declaracions del major Trapero–, mostren els intersticis per on s’estava perdent la força guanyada al carrer: massa dispersió, massa improvisació, massa desunió, massa estovament. En l’interval que va del 27-S de 2015 a l’1-O de 2017, l’estat havia dissenyat secretament un tramat de defensa, des de les clavegueres de Fernández Díaz i la policia patriòtica de Villarejo (‘Marlaska dóna per desmantellades les “clavegueres” de la “policia patriòtica”‘, es podia llegir ahir als diaris), el torcebraç als Mossos per mitjà de l’atemptat mai esclarit de l’agost, la tàctica repressora-provocadora del 20-S o el frustrat intent d’infiltració a la direcció de la CUP (vegeu la Directa d’ahir, dimarts), que, si va trobar resposta davant la conselleria i els locals de la CUP el 20-S, no va ensopegar, en canvi, amb cap contrapoder que hi respongués des de la Generalitat, i en els mateixos termes de massivitat i coherència profunda d’objectius usats per l’estat. Constatada aquesta nova i definitiva feblesa, l’estat ja podia usar amb mà de ferro els seus aparells policial, judicial i mediàtic per atacar els punts sensibles de la direcció política independentista, menys pel que podien representar en termes de contrapoder que per l’efecte de debilitat i dispersió que mostraven a la vista de tothom. Però paral·lelament s’ha anat verificant la indiscutible fermesa del pols independentista civil, que, quan ha convingut, s’ha enfrontat a desafiaments electorals en condicions d’estat d’excepció com el del 21-D, que la disgregada classe dirigent independentista no va ser capaç de gestionar. I si, en els anys abans esmentats, no hi va haver una correlació directa entre moviment al carrer i poder propi, tampoc no cal esperar que la força que s’arreplegui al voltant del judici farsa tingui efectes immediats sobre el rearmament polític de l’independentisme. A fi d’anorrear la capacitat de resistència de l’independentisme, l’estat i els seus peons constitucionals (‘El PSOE rebutjarà qualsevol “xantatge” d’ERC o JxCat per a investir a Sánchez’, ‘Els comuns no condicionaran un govern del PSOE a la celebració d’un referèndum’, ‘Iglesias posa com a condició un govern de coalició per a investir Sánchez’, missatges oportunament emesos aquests dies) pretenen d’ocupar tots els espais de poder material –incloent-hi el carrer, amb comandos feixistes desfermats i Mossos portant antifeixistes davant els jutges– i simbòlic –com bé demostren les resolucions dictatorials de la JEC contra l’independentisme. En aquestes condicions, qualsevol contesa electoral ha d’esdevenir forçosament un terreny privilegiat per a exhibir la capacitat de cadascú en una guerra de desgast que durarà temps. Les forces que acuden a les eleccions espanyoles del 28-A farien santament, doncs, de no traduir mecànicament els resultats que n’obtinguin a un pretès reforçament de l’independentisme si no és en clau moral (‘guanyar en camp contrari’). Per bastir una nova estratègia política, caldran més proves resolutives –municipals de maig, autonòmiques de la tardor– i més elaboracions teòrico-polítiques que les de qualsevol fabriqueta de memoràndums a tant la pàgina. La mera pretensió de col·lapsar el Congreso, o d’obtenir-ne millores socials, o de fer-hi majories per a un referèndum pactat (‘ERC no posarà “línies vermelles” ni “xecs en blanc” a una possible investidura de Sánchez’; ‘JxCat es proposa de canviar el no a tot del PSOE al sobiranisme en un sí al referèndum’, diuen els portaveus de l’independentisme d’ocasió) poden acabar refermant únicament l’status quo. De fet, les eleccions del 28-A poden donar noves ales al bipartidisme, fórmula per excel·lència del disseny constitucional en defensa de la unitat territorial; la resta, en són satèl·lits més o menys lluminosos o eruptius, que no representen en cap cas forces històriques emergents, com sí que ho ha estat l’independentisme a Catalunya durant els tretze anys que fa que planta cara des de la històrica manifestació de la PDD el febrer del 2006. D’aquí vénen la por, el ressentiment i l’odi, ingredients sempre presents en la construcció de l’imaginari dominador espanyol.

Ens caldran nous estrategs.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb