La nostra història encara no està escrita…

  • Qualsevol intent de canviar el sistema des de dintre està destinat a la seva dilució dins el magma autonomista: el futur embat serà insurreccional o no serà

VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

“La paradoxa principal del procés a la catalana manera haurà estat que, cercant la creació d’un estat propi, el Principat hagi esdevingut el laboratori on s’experimenta la recomposició a mitjà termini de l’estat espanyol dins la regió europea, que té l’encàrrec de controlar-lo per garantir la reproducció del domini del sistema capitalista mundial. En aquest sentit, la subordinació de la política catalana a l’evolució de la política espanyola n’és la conseqüència geopolítica, que, aquests dies, com fa quatre anys, ha reprès el vol estimulada per les investidures municipals, per les investidures estatals i àdhuc per les investidures europees. Arribats on som, i atès el fracàs de l’independentisme per a fer la independència, les forces estatals tenen totes les cartes a la mà per a fer evolucionar les coses al seu aire, i no sembla pas que hagin d’anar pel camí de concessions democràtiques ni a individus ni a pobles, sinó tot el contrari. Pax tibi, o Catalonia!”.

Són transcorreguts gairebé quatre anys des que vaig publicar l’article que contenia aquest paràgraf (“D’on, els explotadors?”) i sap greu constatar, sense pretensions de cap mena, que, en línies generals, les coses han pres el biaix que s’hi preveia, i encara l’han decantat més en favor dels interessos espanyols. Totes les trampes dialèctiques sobre continguts de classe, populismes i confraternitats hispanòfiles tenien la intenció de distreure’ns per fer de Catalunya una provincia pacata.

L’aliança conjuntural entre la gent mobilitzada i les institucions autonòmiques va fer figa per una incapacitat mútua d’aconseguir el poder i, eventualment, conservar-lo per a canviar les línies de força de la geopolítica europea a la península. La gent mobilitzada no estava preparada per capgirar el poder constituït ni aquest estava disposat a renunciar a la seva preeminència sobre la gent. I els intermediaris –els líders de les entitats– van saltar massa d’hora damunt les trampes immobilitzades i paralitzadores de la Guàrdia Civil davant la Conselleria d’Economia. (Molt se n’ha parlat, dels pecats de la CUP, excepte de la virtut d’haver defensat la seva seu un 20 de setembre donant un exemple fefaent que, quan l’estat pretén d’assaltar els teus bastions, cal arribar sense manies al frec a frec.)

Els interessos de les institucions eren unitaris, cohesionats materialment per l’administració del poder autonòmic dependent i una burocràcia passiva, però amb uns continguts simbòlics, o ideari, de segona mà, manipulables a conveniència; els seus representants públics es van dividir formalment davant l’arremesa de l’estat per falta d’una estratègia comuna per capgirar el poder i crear-ne un de propi; eren susceptibles, doncs, de deixar la gent a mercè de la desorientació, la divisió i la repressió, abans de tornar a recuperar el poder autonòmic dependent bo i convertint els símbols defensats per la gent mobilitzada en mercaderia electoralista de signe corporatiu. Aquestes institucions autonòmiques i els seus engranatges, politges i lubricants de transmissió ja estan cosificades dins l’ordre constitucional espanyol: es limiten a l’economicisme banal (pressupostos), a la participació en les institucions estatals a canvi d’engrunes del BOE, a l’escenificació de desacords puntuals, i a l’engany consegüent i sistemàtic dels seus votants, cada vegada més captius del sistema tancat politico-parlamentari-periodístic. En definitiva, un epifenomen democràtic espanyol amb espinacs i pinyons a la catalana. Com sol passar quan les ombres de la gent es projecten dins els seus espais tancats, les institucions i els seus mecanismes pretendran de colonitzar qualsevol moviment que torni a posar en perill el poder dependent per a desorientar-lo, descompondre’l i dissoldre’l en els pantans electorals que coneixen a bastament.

Els interessos de la gent mobilitzada eren diversos, cohesionats simbòlicament, però no materialment; obligats per les circumstàncies de la repressió a fer pinya, però sense una estratègia de presa del poder; susceptible, doncs, de patir divisions i de cedir el lideratge per no haver format dirigents propis, per haver-los perdut prematurament, o perquè feien de submarins de partits. Una part important de la gent abandonada, desorientada i dividida pel col·lapse institucional no es va rendir i ha mantingut distintes vies actives: contra l’estat, la seva repressió i les seves manipulacions, via partits sucursalistes; contra la desídia i la mentida reinstal·lades en el poder autonòmic; contra la propaganda exterior i interior per a imposar i dissimular el sotmetiment al nou ordre de les elits propietàries; contra el desànim, la desmobilització i la dependència al nou ordre autonomista sota direcció estratègica espanyola.

La nova tasca de la gent haurà de ser, en primer lloc, calibrar bé la força de l’enemic, que no és poca, com ha demostrat, i no tindrà empatx a utilitzar-la a sang i foc; en segon lloc, mantenir l’autonomia política, organitzativa i lluitadora al marge de les institucions rendides a l’estat, via autonomisme ressuscitat, en forma de coalicions parlamentàries tan puntuals com oportunistes i vergonyants; en tercer lloc, crear una manera distinta d’entendre la representativitat democràtica, que no es pot limitar a entrar en la cleda constitucional espanyola pretenent de col·lapsar les institucions autonòmiques. Qualsevol intent de canviar el sistema des de dintre està destinat a la seva dilució dins el magma autonomista: el futur embat serà insurreccional o no serà.

Si se segueixen rigorosament els tres punts esmentats, hauran de nàixer entitats de nova planta: decidides a enfrontar-se a un enemic no compassiu, a mobilitzar grans masses per al control directe del poder a tot el país, i a promoure un ordre constitucional propi, amb la participació directa de la gent. I no n’hi haurà prou, de reunificar l’independentisme mobilitzable, sinó que haurà d’ampliar-se’n la direcció al conjunt del país tot defensant-lo de l’enemic exterior i aïllant l’enemic interior.

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes