No em direu que no n’esteu embafats. D’uns dies ençà sembla que tota l’atenció l’acapari la possibilitat que el govern espanyol es decideixi d’una vegada a concedir els indults als condemnats pels fets del 2017. Se succeeixen els passos del procés administratiu previ a l’anomenada mesura de gràcia i, ara que ja són coneguts l’informe de la fiscalia, el dels advocats d’aquell estat i, sobretot, el del seu tribunal suprem, el president espanyol i la seva corrua de ministres van deixant anar insinuacions per preparar-hi l’opinió pública. Insinuacions que són denunciades i contraatacades per totes les altres instàncies de l’estat i per una majoria de partits i de polítics, també del partit del president, liderats per un PP amb ànsies de treure la pols a aquelles meses petitòries amb què fa una dècada recollien signatures contra l’estatut de Maragall, ara per excitar novament l’anticatalanisme endèmic dels patriotes veïns.

Val més que no ens enganyem. Sempre he cregut que no hi hauria indults. O que, si finalment el govern espanyol els concedeix, el mateix Suprem els entrebancarà. O bé que seran tan parcials que en poca cosa es diferenciaran d’un tercer grau, si és que el dret penitenciari preveu una cosa així. I, en qualsevol cas, això tots ho sabem, no resoldran pràcticament res perquè no aturaran la causa general que tenen oberta contra, per ara, més de tres mil persones. Però potser sí que, per aquest camí, entre tots aconseguiran que sembli que el cínic Pedro Sánchez s’ho ha hagut de gruar tant, tant que serà difícil resistir l’impuls d’abraçar-lo i donar-li les gràcies pel seu esperit de sacrifici i per la seva generositat. Per la seva voluntat de concòrdia.

Té nassos en quin punt pretenen situar el debat sobre aquests hipotètics indults. La qüestió, segons els informes de les diverses instàncies judicials, és si hi ha hagut o no hi ha hagut penediment. Com si ens haguéssim de penedir d’alguna cosa, nosaltres. Com si haguéssim de demanar perdó per res. Que no fos, si de cas, no haver sabut arribar fins al final. Que no fos, doncs, esperar encara, a hores d’ara, alguna mena de magnanimitat d’un estat que s’ha construït contra nosaltres i que troba en el menyspreu, el maltractament, la persecució i la repressió especialment del fet català un dels seus principals factors de cohesió.

No, si de cas els indults arriben, no els hauríem de celebrar ni d’agrair. Perquè serien el colofó d’una perversa inversió de papers. Certament, després dels fets del 2017 hauria d’haver-hi hagut un judici. Però no contra el govern legítim de Catalunya ni contra la presidenta del parlament ni contra els líders dels principals moviments civils, no. Qui s’hauria hagut de jutjar és el rei dels espanyols, aquell carquinyoli per al qual nosaltres no som ni súbdits. I el president Rajoy i tots els seus sicaris, per haver desistit de seure i negociar políticament les nostres reivindicacions. I el tricorni de Pérez de los Cobos i tota aquella patuleia d’uniformats que van agredir-nos bestialment el Primer d’Octubre. I els jutges Llarena i Marchena i tota la resta de togats, per haver prevaricat en no aplicar la llei per fer justícia, que no ho fan, obsedits com estan per defensar la idea delirant que tenen de la seva Espanya.

Ja sé que no els veurem seure entre els acusats com es mereixen. Encarnen aquesta Espanya atrabiliària i casposa que ens expulsa i de la qual ja hem fugit. Nosaltres ja els hem condemnat. I poden estar ben segurs que no els indultarem.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any
Si encara vols ajudar-nos més, pots fer-te'n com a Protector.

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.