Per primera vegada en la història de la construcció de la Unió Europea, un estat membre ha emprès una acció de represàlia diplomàtica pública contra un altre estat membre. Ha estat el govern, teòricament progressista, espanyol, que ha retirat la condició diplomàtica al representant del govern de Flandes a Espanya.

En la diplomàcia, els gests són molt importants. Hi ha una escala que va pujant de baix cap amunt, de més lleu a més greu. Una protesta verbal és el mínim. Una protesta per escrit seria el segon estadi. Convocar un ambaixador seria el tercer esglaó. Cridar a consultes l’ambaixador propi en l’altre país, el quart. I retirar la condició diplomàtica a un diplomàtic estranger o tancar la seua delegació física ja és el pas previ a les dues situacions més greus, que són retirar l’ambaixador propi i deixar la delegació a les mans d’un encarregat de negocis i, directament, trencar les relacions diplomàtiques. El govern espanyol, ell tot sol, ha creat una crisi que ja passa pel nivell cinc de set. Una situació insòlita i única.

És certament insòlit, però també molt significatiu. El ministre Borrell ha adoptat aquesta mesura per castigar el president del Parlament de Flandes, arran de les declaracions que va fer en favor de la democràcia i els drets dels polítics catalans perseguits. I això no atempta solament contra la llibertat d’expressió, sinó que menysté la separació de poders. No és la primera vegada. El govern espanyol ja havia intentat que el govern belga frenàs el procés judicial que se segueix en aquell país contra el jutge que ha empresonat abusivament el govern català. Evidentment, la resposta del govern belga va ser de recordar a Madrid que l’executiu no pot ordenar res al poder judicial. Cosa que tots sabem que passa a Espanya, com és ben notori, però no fora d’Espanya, en les democràcies consolidades.

També és insòlit que el govern espanyol menystinga la delegació de Flandes pensant-se que és un simple ‘govern regional’. No acabe de saber si ignoren com funciona la diplomàcia de l’estat belga, però de segur que ignoren com funciona un autèntic estat federal i quines lleialtats manté. I en això Espanya n’ha d’aprendre molt, de Bèlgica.

Tal com explica Josep Casulleras en aquest article, la política exterior belga és exercida en peu d’igualtat pels tres governs regionals i pel govern federal, coordinadament, amb plena llibertat de moviments i sense que cap dels quatre puga imposar a la força res als altres tres. Ací, novament, Espanya, en els gests, deixa entreveure el caràcter autoritari i l’aversió al federalisme. Ja ho va fer, tots ho deveu recordar, quan s’indignava perquè un ‘tribunal regional’, la Cort Suprema de Slesvig-Holstein, considerava que el president Puigdemont no era culpable dels càrrecs que Espanya –amb l’ajut d’una farsa judicial– intenta imputar a ell i al seu govern. Igual que passa ara amb Bèlgica, Espanya aleshores no era conscient –o no volia entendre– que a Alemanya el Tribunal Constitucional no és una institució instal·lada en la capital, sinó el conjunt de les Bundesgerichte, que, tal com defineix l’article 92 de la llei bàsica, són tant el constitucional federal (instal·lat a Karlsruhe, diguem-ho tot, i no pas a Berlín) com els de cada territori, els tribunals constitucionals de cada land.

La crisi que Borrell ha desfermat té una lectura europea que cal emfasitzar també. Espanya és un estat excèntric en les pràctiques democràtiques europees i això no tan sols ens hauria de fer reflexionar a nosaltres, sinó al conjunt dels europeus. L’estat espanyol té presos polítics, criminalitza el dret de vot, menysté la separació de poders, fa servir la violència d’estat contra els seus ciutadans, manipula el mercat –com es demostra que va fer el 2 d’octubre, provant d’enfonsar els bancs catalans–, no s’ha desempallegat del franquisme ni respecta, en el context de la Unió Europea, les decisions que prenen les institucions dels altres estats.

En un moment en què Europa s’alarma amb raó pel creixement del feixisme i per l’emergència d’això que en diuen ‘democràcies il·liberals’, a Hongria, a Polònia, a Itàlia mateix, Espanya també ha de ser en el punt de mira. I potser la incompetència i la manca absoluta de sentit del ridícul del ministre Borrell, al final, ens farà un favor i tot. La decepció dels catalans amb les institucions europees és enorme, no pas per no haver defensat la independència de Catalunya, sinó per no haver defensat els drets civils de la població contra l’agressió del govern espanyol. De la UE, no n’esperem res. Però al costat d’això hem vist també com molts estats europeus s’han plantat davant les exigències desaforades de l’estat espanyol i han expressat preocupació per tot això que passa al nostre país. Bèlgica, per exemple. Josep Borrell, un polític nefast, més afeblit avui encara pel cas de corrupció que el vincula al seu pas per Abengoa, ara ha fet esclatar la crisi al cor de Brussel·les. Esperem que això ajude a fer entendre una mica més que l’estat espanyol és un perill, no únicament per als catalans, sinó per al conjunt dels ciutadans europeus.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb