Camions de l'exèrcit italià transportant taüts a Bèrgam, el març del 2020, en una de les imatges més esgarrifoses de la pandèmia

A poc a poc els governs van alçant les restriccions que la pandèmia va imposar sobre la nostra societat, ara ja fa un any i mig. Ahir fou el de la Generalitat de Catalunya, per exemple. I el cap de setmana passat, la Generalitat Valenciana.  És evident que la guàrdia es mantindrà alta durant anys i no es pot descartar de cap manera un altre rebrot. La pandèmia de la covid-19 no es pot acabar si no s’acaba mundialment. I en aquest terreny la desigualtat de les accions és esfereïdora, si mirem cap al sud, si mirem els indicadors de l’altra riba de la Mediterrània.

Siga com siga, els anuncis de tornar a una certa normalitat crec que són una bona avinentesa per a reflexionar. Segons les dades que apleguem al Report Diari sobre el Coronarivus, als Països Catalans la pandèmia ha causat 33.240 morts, una xifra que ens hauria d’esparverar i que, tanmateix, tinc la sensació que ja no fa cap efecte en ningú. L’altre dia les estatístiques municipals ens recordaven que el 2020 havia estat l’any amb més morts a Barcelona després del 1918, per la pandèmia de la grip que se’n va dir espanyola, i del 1938, per la guerra de Franco. I ningú no es va immutar.

Recorde avui aquesta xifra perquè recorde perfectament com m’esgarrifaren a final de març del 2020 les previsions que parlaven de vint mil morts possibles per aquesta pandèmia al nostre país. I em recorde a mi mateix dient que això no podia passar i que si passava no ho podíem prendre com una notícia més. Que originaria canvis enormes, de segur.

I no era una mania meua, això. Alguns lectors deuen recordar la sèrie d’entrevistes nacionals i internacionals que vam fer aquells mesos, per mirar d’entendre què passava, i que en vam dir “Entendre el nou món“. Vam cercar gent diversa, de tots els àmbits possibles, i si hi havia cap acord entre ells era que això canviaria el món. Francesc Cabana, un home d’ordre, savi i que no parla mai per parlar, ho va resumir així: “No pot ser que el capitalisme continuï.” Guy Standing va defensar que era la gran oportunitat d’implantar la renda bàsica universal. John Ralston Saul fou contundent: “El sistema ha fallat i això hauria de ser el final.” Yuval Noah Harari va profetitzar que en qüestió d’hores el món canviaria per sempre. Sebastià Perelló indicava que calia una profunda reflexió sobre què significa viure plegats. Simona Levi va dir que teníem pocs mesos per a posar les bases d’un futur que podia ser molt millor

Mirar avui aquelles reflexions i recordar què pensàvem molts de nosaltres fa mal. De sobte, ens vam trobar sense màscares i vam entendre que això de fer de la Xina l’única fàbrica del món era un perill immens. Quan van haver de tancar els bars i les rellotgeries i les òptiques i els cinemes i les llibreries i tot allò que conforma la nostra quotidianitat vam témer per ells, per la seua supervivència, i vam creure que no seria possible que el sistema els deixàs a l’estacada, com va fer. Quan vam comprovar de quina manera s’hi encaraven els sanitaris, a allò que no sabíem ni què caram era, vam veure clar que a partir d’aleshores la despesa pública en salut es dispararia de segur, vist que tots havíem entès fins a quin punt era bàsica. Però no ha passat. Ni en ciència tampoc. Recorde una nit que vaig escoltar, fascinat, com Juli Peretó m’explicava que desenes de milers de científics de tot el món treballaven junts i contra rellotge per a identificar “aquella bestiola” i trobar la manera de controlar-la. El relat em va emocionar, em retornà la confiança en la humanitat. Ells van fer la seua faena i no la podrem agrair mai. Però alguns l’han aprofitada per a guanyar sumes pornogràfiques de diners, sense pensar en el bé comú, com pensaven tots aquells investigadors reunits al voltant d’internet.

I estic convençut, veient com van les coses, que ara tornarem a la normalitat i tots aquells propòsits racionals, excel·lents, que llegíem el març de l’any passat s’esvairan molt i molt de pressa. Fins i tot serà pitjor, perquè tenim indicis més que suficients per a pensar que el sistema encara s’ha reforçat més aquest any i mig.

I és per això que voldria invocar la memòria com a necessitat. La memòria com a construcció social. I això ho dic malgrat que no hi confie molt, la veritat. Perquè recorde, per exemple, molt bé que després dels atemptats de les Torres Bessones ningú no volia pujar a un avió i que al cap de mig any tothom havia oblidat aquelles imatges esgarrifoses i ja ni pensava en què havia passat. No hi confie, perquè he vist que, en unes altres ocasions, passaven coses que a la primeria semblava que podien canviar el món per sempre, però que tot seguit eren diluïdes per la potència del dia a dia.

Ara, així i tot, sense confiar-hi massa ni fer-me massa il·lusions, crec que un dels deures i les obligacions del periodisme és precisament aquest: anar més enllà de les notícies del dia i contextualitzar-les, també històricament. Recordar i fer recordar. Intentant que la banalitat d’allò que és quotidià no se’ns menge vius. I per això, si més no, avui sent que estic obligat a escriure aquest editorial.

Fa uns quants anys, Barbie Zelizer es va encarar magníficament amb les responsabilitats del periodisme i va dir: “Mentre el periodisme continue funcionant com una de les principals institucions de registre i record de la societat contemporània”, cal fiscalitzar la manera com recorda i per què recorda i per què recorda d’aquesta manera. És a dir: la manera com el periodisme oblida, per què oblida, i per què oblida d’aquesta manera. I crec que d’això se n’ha de parlar avui, quan anem retornant a una normalitat que jo diria que no vol mirar a la cara totes les coses tan greus que han passat. Per no haver d’extreure’n cap lliçó.

 

PS1. El Report Diari sobre el Coronavirus ha estat un esforç titànic de la redacció de VilaWeb, que continuem actualitzant en vista del gran èxit que ha tingut, però també perquè fa part d’aquest treball de construcció de la memòria col·lectiva. Recordeu que el podeu rebre còmodament a la safata de correu, cada vespre, sols deixant la vostra adreça electrònica en aquest formulari.

PS2. Entre més informacions, avui us oferim un reportatge de Martxelo Otamendi, que ha anat a Trieste a cercar la gent que hi arriba després d’haver fet cinc mil quilòmetres a peu, fugint de l’Afganistan. És també una realitat esfereïdora, que el director de Berria retrata magníficament, tant en text com en vídeo.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.