‘Vam ser molts, milers, que aquell 20 de setembre érem amb vosaltres’, carta de Xavier Antich a Jordi Sànchez

Estimat Jordi,

Torno a escriure’t, aquesta vegada de manera pública. I torno a dir-te que no deixem de pensar en tu, en vosaltres. Ni un dia. Ni una nit, que se’ns han fet malbé mentre sou a Soto del Real, Estremera i Alcalá Meco. Que no deixem de pensar i de desplegar-nos, en trinxeres fins i tot inversemblants, per treballar per la vostra llibertat, que és també la nostra. Des del 16 d’octubre, quan l’estat espanyol va decidir de provar d’eliminar el problema polític que té i les legítimes aspiracions de la majoria del poble de Catalunya per mitjà de la repressió, la persecució de la dissidència i l’empresonament. D’ençà d’aquell 16 d’octubre, quan l’estat espanyol va decidir de posar entre parèntesis la democràcia, els drets civils i les llibertats. Des d’aquell 16 d’octubre que som privats de vosaltres.

T’escric aquesta carta el matí de Sant Joan, la festa dels Països Catalans, l’endemà que pobles i ciutats han celebrat a les places i descampats, durant la revetlla, la cremada de rostolls i andròmines, i la renovació de la vida i el compromís pel país, per la seva llengua i cultura, i per la seva gent. Amb foc. I amb la ràbia de no tenir-vos amb nosaltres.

Ens coneixem de fa molt temps, Jordi. De manera personal, cara a cara, d’ençà de la teva època a la Crida, quan compartíem escala i ens passàvem pel costat sense saludar-nos i quan, després, vam començar a coincidir a molts llocs, reunions, debats i espais de treball. Després he seguit de prop i amb extrema atenció i complicitat els espais concrets en què has desenvolupat –sempre de manera discreta i sovint anònima, com la persona més aviat continguda i gens donada als escarafalls i excessos retòrics que ets– una feina pública immensa en llocs estratègics de construcció de futur: de primer a la Fundació Bofill, en un compromís insubornable en defensa de l’escola i l’educació com a motor social, per atacar i esmenar les desigualtats en la font on podrien, si no, esdevenir irreversibles; i, després, amb el Síndic de Greuges, en la lluita, no sempre fàcil, atès el seu caràcter no executiu, contra les violacions de drets de ciutadans i ciutadanes de Catalunya i els abusos, constants, de les institucions que haurien d’evitar-los. Conec el teu pacifisme militant, les teves conviccions contra la violència de tota mena, la teva pertinença conscient a la digníssima tradició de la defensa dels drets civils i les llibertats nacionals, el teu catalanisme independentista d’arrel social, popular, inclusiva i democràtica, les teves conviccions progressistes en favor d’una societat més lliure, justa i igualitària. I, per tot això, m’esfereeix llegir les aberracions i barbaritats que t’atribueixen els informes de la Guàrdia Civil i els documents de la fiscalia o dels jutges de l’Audiència espanyola, primer, i el Tribunal Suprem, per no referir-me als mitjans de comunicació que han fet de la intoxicació norma. Perquè hi ha falsedats per error, que són fàcilment esmenables, però aquestes altres d’ara són falsedats amb voluntat de tergiversar la realitat, les teves actuacions i les teves conviccions, inequívocament pacífiques i democràtiques. Per això, ser al teu costat és ser al costat de la justícia, contra l’oprobi, les manipulacions i la falsedat: ser al teu costat, en aquesta batalla, i al costat dels altres vuit presos polítics, és un imperatiu moral. Tan simple com això.

Ho saps. Vam ser molts, milers, que aquell 20 de setembre vam sortir al carrer, a primera hora del matí, de seguida que vam saber, escandalitzats, que la policia entrava a les seus de les conselleries per escorcollar els departaments i provar d’impedir el referèndum que el govern de la Generalitat, en compliment dels acords assumits pel Parlament de Catalunya, havia decidit d’impulsar, convocar i organitzar. Perquè ja aleshores sentíem que l’exercici democràtic de sotmetre a votació de la ciutadania una simple pregunta sobre el futur del país no podia avortar-se ni amb la violència ni amb la coerció de la llei. L’11 de setembre havíem sortit al carrer per dir que això era una qüestió de democràcia, i era la democràcia que aquell 20 de setembre volíem defensar, de manera absolutament pacífica, com hem fet sempre, i tu primer de tot. Vam ser molts, milers, que aquell 20 de setembre érem amb vosaltres a la seu d’Economia. Amb una irrenunciable voluntat, absolutament cívica i pacífica. I milers vam ser els qui hi vam passar el dia, fins a mitjanit. Cívicament, pacíficament.

Quan us acusen a vosaltres, a tu i a en Jordi Cuixart, de delictes imaginaris de sedició i rebel·lió, per aquell 20 de setembre, és a tots nosaltres, que hi érem, que ens acusen d’alguna cosa que no solament no va passar –i menteixen els informes de la Guàrdia Civil i menteix la Fiscalia–, sinó que és absolutament contrària a allò que ens movia i ens mou encara: la violència. No hi va haver violència, perquè la violència ens repugna. I ens repugna que ens acusin, i que us acusin a vosaltres i que, per això, us tinguin empresonats, d’una cosa que és als antípodes del que hem fet i heu fet, i fins i tot del que hem pensat i vau pensar sempre.

He repassat, aquests vuit mesos d’infàmia, les teves declaracions en entrevistes i els teus parlaments filmats. N’he repassat frases i paraules, propostes i crides. Enlloc, ni una sola vegada, no és possible de trobar ni una sola paraula que contingui una mera, remota, ni tan sols el·líptica, crida a la violència o a l’enfrontament. Al contrari: només hi ha paraules de pau, de no violència, de fraternitat, d’apel·lació als principis democràtics, d’exigència de cohesió social. Paraules de construcció de futur, d’horitzons de justícia i emancipació, d’alliberament nacional i social. Crides contínues a la responsabilitat, al civisme, a no deixar-se endur per la irracionalitat ni per la discòrdia.

He recordat, a més, alguns moments de les converses amb tu. Dues de manera molt especial. Una, quan, al cafè Schilling de Barcelona, em vas anunciar que volies presentar-te al secretariat nacional de l’ANC amb la voluntat de ser-ne, si comptaves amb prou suport, president, i em vas demanar que, amb més gent, t’hi acompanyés. I m’emociona recordar les raons que em vas donar per fer aquest pas, en coherència amb la teva trajectòria, que coneixia a bastament, de compromís amb el país des de la pertinença a les classes populars que sempre han aspirat a capgirar una societat desigual i, encara avui, injusta. L’altra, quan vas venir, amb en Jordi Cuixart, a la Fundació Tàpies, a presentar la convocatòria de l’11-S del 2017, que aquell any s’havia de fer setmanes abans del referèndum: vau venir amb en Borja de Riquer i el pare Joan Botam, una veu clau de la protesta a la Caputxinada en plena dictadura franquista, entre altres, i vau fer una defensa de la democràcia i de la llibertat que he tornat a escoltar sovint, perquè és impecable. M’emociona, impressiona i esfereeix tornar a aquestes escenes sabent que fa vuit mesos que ets, que sou, en una presó injusta i injustificable, que ens afecta perquè és a nosaltres que, en vosaltres, s’empresona. Potser no hem pensat encara prou això.

Acabo aquesta carta, Jordi, que no vull que s’allargui, i que ja continuaré en paper, amb aquests sobres que ens hem tornat a acostumar a fer servir, perquè continuaria explicant-te moltes coses. Però, aquí, Jordi, només te’n vull afegir una: que no defallim, que no callarem, que som al vostre costat, que no ens rendim i que no ens aturarem fins que no recupereu la vostra llibertat i que, així, recuperem la nostra i, amb la nostra, la del país. Perquè això que hem començat ja no hi ha qui ho aturi.

I amb l’esperança de veure’t aviat, i poder-te fer la immensa abraçada que aquí només pot ser escrita, t’envio el testimoni de la meva gratitud i admiració incondicionals, i, com saps, de la meva amistat sincera. Us pensem, Jordi, cada dia.

Xavier Antich

*Per un error de la redacció aquesta carta s’ha publicat en un primer moment amb un titular erroni. Disculpeu les molèsties.