Els Nobel de literatura van a teatre

El TNC presenta 'Assaig sobre la ceguesa' de José Saramago, Nobel de literatura del 1998, mentre la Sala Beckett proposa el 'Viatge d'hivern' de Elfriede Jelinek, premiada amb el mateix guardó l'any 2004

VilaWeb
Joan Safont Plumed
06.10.2022 - 21:40

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’atzar ha fet que coincidissin a la cartellera teatral dues obres ben diferents de sengles premis Nobel de literatura. Just aquesta setmana, en què dijous tots els periodistes culturals d’arreu del món ens hem aturat un moment per connectar-nos en directe a l’anunci de l’Acadèmia Sueca, aquell en què es revela públicament el guanyador del guardó. Deixem enrere travesses, hipòtesis i especulacions, i cuitem a refregir el que diu la Viquipèdia sobre aquell autor a voltes desconegut. Corren també els llibreters a posar a l’aparador els llibres de l’escriptor premiat i els editors a revisar contractes, a reeditar títols o a estirar-se els cabells per l’oportunitat perduda. Enguany la premiada ha estat Annie Ernaux, que en català ha editat Angle Editorial, i que és abastament coneguda a casa nostra.

Tornant al teatre, com dèiem, el Teatre Nacional va estrenar la temporada de la sala gran amb l’Assaig sobre la ceguesa, de José Saramago, premi Nobel de literatura del 1998. És la novel·la més coneguda de l’escriptor, publicada només tres anys abans del premi, i centrada en una estranya malaltia que causa una epidèmia de ceguesa. Una distopia esdevinguda paràbola d’una societat egoista i amoral, que, sense referències temporals ni espacials, es podia correspondre amb l’Occident de final del segle XX. Els protagonistes –la dona del metge, el seu marit, el primer cec, la dona de les ulleres negres, el nen estràbic, l’home de la bena, etc.– sense nom, afectats per “la ceguesa blanca” són tancats en un manicomi abandonat per complir una quarantena estricta, ordenada per un govern cada vegada més repressor que usa l’exèrcit per vigilar els malalts. Aviat, aquell espai es convertirà en un infern dominat per la llei del més fort i l’instint de supervivència que durà els internats a situacions límit…

Una ceguesa poc distòpica

Publicada l’any 1995, quan el món semblava caminar cap al final de la història –eufòricament oblidada la tensió de la guerra freda, el pànic nuclear i el perill de la fi del món–, la comparació de les misèries humanes amb un mal que ens feia veure que “tots érem cecs”, tenia un impacte ben diferent del que pot tenir avui dia. Perquè, després de passar una pandèmia de covid-19 amb milers de morts, una malaltia planetària que va fer que els governs d’arreu del món decretessin estats d’alarma, confinaments domiciliaris i el tancament de tota mena d’espais –laborals, culturals, socials, esportius, d’oci…–, que va fer desbordar hospitals i deixar abandonats els usuaris de les residències geriàtriques, al públic que omplia la sala gran del TNC tot allò li era força familiar. Massa familiar.

Imatge de l’espectacle ‘Assaig sobre la ceguesa’, que es pot veure al TNC.

És evident que Saramago no podia preveure que la seva novel·la es convertiria gairebé en relat periodístic –l’anunci de la ministra sobre les mesures draconianes aprovades arran de l’extensió de la pandèmia podia semblar copiat fil per randa del que vam viure el 2020–, però potser l’oportunitat de dur-la a l’escenari –al capdavall, una decisió presa ja en la realitat postcovid– no li va especialment a favor, al muntatge de Nuno Cardoso. L’adaptació de Claudia Cedó, a més, vol ser tan fidel a la novel·la que allarga l’obra més de tres hores, amb un interminable primer acte, després del qual una part considerable de la platea –que la nit de l’estrena era formada, com és habitual, per convidats– va escapolir-se fent mutis. L’opció d’un repartiment doble català-portuguès, en què els mateixos personatges són interpretats alternativament per actors de l’una llengua i l’altra, és arriscada però interessant.

Ara que la política catalana es va decantant irremeiablement cap al gènere menor del sainet, potser hauria estat més oportú –i hauria fet aixecar l’espectador de la butaca– recuperar la novel·la amb què el vell militant comunista Saramago va donar continuïtat a l’Assaig sobre la ceguesa: l’Assaig sobre la lucidesa. Per a qui no en recordi l’argument, és aquest: en unes eleccions la majoria dels ciutadans decideix de votar en blanc, en una rebel·lió democràtica que irrita el poder…

La fredor hivernal de Jelinek

És previst que Assaig sobre la ceguesa s’estigui un mes a l’escenari. Com ens deia David Selvas en una entrevista recent, un muntatge com aquest, amb una vintena d’actors i en una sala amb gairebé nou-centes localitats, només és possible en un teatre públic, on l’ocupació i la recaptació no són decisives. Ben diferent d’aquesta proposta monumental –en repartiment, attrezzo, vestuari, il·luminació, durada…– és Viatge d’hivern, d’Elfriede Jelinek, també Nobel de literatura, que s’acaba d’estrenar a la Sala Beckett. Sobre l’escenari, només quatre actors, un gel artificial que es va desfent durant l’hora i vint minuts de funció i el piano en què Clara Peya deixa anar tota la seva força, sensibilitat i virtuosisme.

L’actriu Rosa Cadafalch, una de les intèrprets de ‘Viatge d’hivern’, que acaba d’estrenar la Sala Beckett.

El text, a diferència del de Saramago, no és una novel·la adaptada al teatre –costum habitual darrerament, que ha donat grans èxits i sonats fracassos. El text de la dramaturga austríaca és una obra de teatre escrita com a tal. No pas una obra fàcil, tot sigui dit, perquè s’hi desgranen les reflexions autobiogràfiques de l’autora entrellaçades amb El viatge d’hivern de Franz Schubert i Wilhelm Müller. Jelinek, que va estudiar al Conservatori de Viena, parla dels grans temes, com el pas del temps i la vellesa, però també de les obsessions del nostre temps, com ara la manipulació mediàtica de la societat o el sexe per les xarxes socials, sense descuidar-se la crítica punxeguda a la societat austríaca –amb ressons d’aquell corcó que va ser Thomas Bernhard–, exemplificada en la jove Natasha Kampusch, que va passar vuit anys segrestada en un soterrani; o en aquella innocent cançó pastoral –que Peya acompanya amb l’acordió–, que, com passava a Cabaret, de seguida deriva en rampell patriòtic, alertant-nos del pòsit d’arnat supremacisme en el país natal d’Adolf Hitler.

El públic que vam trobar en ambdues estrenes no deixa de ser l’habitual en aquests saraus: actors, directors i més professionals del món teatral, premsa, gent del món de la cultura, amics i coneguts del repartiment. Poc representatiu del públic que, conscientment, comprarà una entrada i seurà a la platea, després d’haver descartat temptacions com ara anar a buscar bolets –no val la pena– o haver optat per propostes molt més evasives, com el Golfus de Roma, que es pot veure al teatre Condal i que hem de celebrar que es faci en català.

Sigui com sigui, caldrà estar atents al públic, perquè la crisi teatral encara no s’ha acabat. De moment, per començar a posar-hi remei, institucions com el Mercat de les Flors, el Teatre Lliure, el Gran Teatre del Liceu, el Teatre Nacional de Catalunya, l’Auditori de Barcelona i el Palau de la Música Catalana han unit esforços per cercar el públic jove, amb la iniciativa Vibe35. Si més no, és alguna cosa per a començar.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes