No tant follar i més cardar

Hi ha moltes alternatives per a evitar el castellanisme ‘follar’ · “Cardar” és un verb necessari, amb molts significats de registre vulgar

Jordi Badia i Pujol
14.10.2022 - 08:49
Actualització: 15.10.2022 - 10:02
VilaWeb
Fotografia: Ryj (Viquipèdia).

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Magí Camps, filòleg i periodista, ex-cap d’estil de La Vanguardia i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, va publicar fa uns quants mesos un recull de relats eròtics. I en una entrevista a VilaWeb explicava quines normes s’havia imposat en l’aspecte lingüístic a l’hora d’escriure’ls: “Volia treballar la llengua, desmuntar aquesta idea que en català segons què no es pot dir, que sempre hem de recórrer al castellà. I no, escolta, en català ho podem dir tot, tota la vida s’ha dit. […] I em vaig proposar, a més a més, de no dir ni ‘polla’ ni ‘follar’, que són dos castellanismes.”

De fet, en català follar vol dir ‘trepitjar el raïm per fer-ne most’. Però amb el significat de ‘copular’ és, com diu Camps, un castellanisme que prové de fuelle (‘manxa’). De mots vulgars per a evitar-lo, n’hi ha uns quants. Al diccionari de l’Institut, hi hem sabem trobar aquests: boixar, cardar, folgar, fotre, pitjar i sucar. I el Diccionari Normatiu Valencià ens hi afegeix encara campanejar, flicar, fregar, manxar i piuejar (a més de beneficiar-se, mullar i tirar-se, que probablement són castellanismes). Afegim-hi encara els verbs o expressions que no surten als diccionaris, però que han estat emprats per escriptors, són recollits en vocabularis especialitzats o ens han fet arribar alguns lectors: fitxar, enforquillar, catxar, sucar l’api, sucar el melindro, fer la clenxa al mig, regar la patata, enfonsar el sabre, escurar la cisterna, fer un carquinyoli, clavar la gafa, fotre un patac i pegar un xisclet. Tots aquests verbs i expressions són vulgarismes que es van empescar els nostres avantpassats i que s’havien consolidat en el llenguatge popular.

De totes aquestes alternatives, cardar és probablement la més difosa i la que més fàcilment es podria recuperar per escombrar follar. Cardar significa primer de tot ‘pentinar la llana per poder-la filar millor’. Aquesta feina la fan (o la feien) els paraires, que treballaven amb la carda, un instrument amb punxes –es diu carda perquè originàriament es feia servir el fruit d’una planta anomenada cardó o cardot, que té forma de pinya amb punxes. I com es va passar del significat de pentinar la llana al de copular? No ho sabem del cert, però segurament el fregadís i el vaivé de l’operació en són l’explicació.

A partir d’aquest ús vulgar, cardar es va anar fent servir com a sinònim de fotre (que també significa ‘copular’), per exemple quan vol dir ‘perjudicar’ (“T’ha ben cardat, noi”). O bé quan significa, simplement, ‘fer’ (“Em va cardar un crit que em va deixar sord”), fins i tot en les frases fetes (“Va, no cardis el préssec, ara, tu”). Com fotre, també va agafar el significat de ‘prendre, robar’ (“M’han cardat la cartera”; “Ens ho van cardar tot”). I encara, ocupant el lloc de fotre, es fa servir en locucions pròpies d’aquest verb, com ara cardar el camp.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans va admetre recentment (a final del 2021) l’adjectiu cardat, com a sinònim de fotut, amb dos significats: ‘que es troba en un estat crític’ (“És a l’hospital, està ben cardat”, “L’empresa està cardada, noi; no sé si se’n sortirà”) i ‘que posa en un estat molt crític, difícil de suportar’ (“Perdre la feina a aquesta edat és cardat”).


Que el verb cardar amb tots aquests significats figurats es va originar en el català central sembla força clar, per bé que avui s’ha difós a tots els Països Catalans. Molta gent pensa que va néixer a la Garrotxa, per aquella dita tan coneguda que diu que Qui no carda a Olot no carda enlloc. Però el fet és que avui hi ha més viles que s’han afegit als jocs de paraules amb cardar, com ara Cardedeu (Vallès Oriental): A Cardedeu, on en carda un en carden deu. I, aprofitant que comença amb les mateixes lletres, Cardona també reclama el seu dret: A Cardedeu i a Cardona, carden com els de Girona. Afegim-hi encara una pugna entre dos indrets del Pallars Sobirà: Si vols verrir, Berrós, si vols cardar, Cardós (verrir és muntar un porc una truja; per tant, no ens movem del mateix àmbit).

Però els refranys de cardar no s’acaben pas ací. També hi ha aquell que dóna consells per a pair bé: Després de dinar, ni llibre ni cardar. O bé el que posa en joc el seny i la rauxa, també amb referències digestives: La dieta de Xauxa: menjar amb seny i cardar amb rauxa. I, encara amb fonament gastronòmic, n’hi ha un altre, una mena de clam epicuri: Menjar i beure, cardar i jeure, ficar i treure… De tota manera, sempre hi ha la veu de la prudència que diu que els consells en segons què no serveixen: El menjar i el cardar no es pot aconsellar.

Amb el significat de ‘fer’ (o ‘fotre’), també trobem el que diu: Carda un fred que glaça tites i destrempa capellans. I amb el significat original, en tenim dos de locals, ben distants. L’un de l’Alt Empordà, A Agullana, carden llana; i l’altre de l’Alt Urgell, A Oliana carden llana, a Tragó filen cotó i a Peramola apedreguen lo senyor rector. I, finalment, el més antic: Els uns s’emporten la fama i els altres carden la llana. Tots aquests refranys són recollits a la Paremiologia Catalana Comparada Digital, del gran Víctor Pàmies.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes