Magí Camps: “En català ho podem dir tot, i em vaig proposar de no fer servir ni ‘polla’ ni ‘follar’”

El periodista i membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans publica ‘Sucamulla’ (Univers), un conjunt de relats eròtics

VilaWeb
Sebastià Bennasar
26.05.2022 - 21:40
Actualització: 27.05.2022 - 11:17

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En les distàncies curtes, Magí Camps (Barcelona, 1961) és un home divertit o fins i tot molt divertit. Amb un humor culte, aquest filòleg i periodista català defuig la grolleria, però n’engalta alguna que et deixa ben distret. A La Vanguardia hi ha fet de tot en el camp de l’estil i la correcció, a més de difondre la literatura catalana. Aquests darrers temps l’hem vist implicat en llibres importants sobre llengua i alhora és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Ara ens ha sorprès amb Sucamulla, el seu primer llibre de relats, publicat per Univers, on fa de l’erotisme i l’humor un tàndem invencible. Són relats d’alta volada que entronquen amb la tradició i la projecten cap al futur. I tot, amb una voluntat de joc lingüístic marca de la casa.

D’on sorgeix la idea de fer aquest llibre de relats?
―L’Ester Pujol em va venir a demanar un llibre de llengua, et parlo de fa uns tres anys, i jo justament l’acabava de comprometre amb la Montse Ayats. És el que vaig publicar fa un any i mig, Parla’m amb estil, amb Eumo. A l’Ester li vaig dir que feia un mes que m’hi havia compromès i vaig aprofitar per explicar-li que he escrit obres de teatre que no han anat enlloc, que les hem fet amb amics perquè jo sempre havia fet teatre d’aficionats de més jove, i que havia escrit algun conte. Em va demanar que li deixés els contes.

Quan els havíeu escrit?
―Són contes que havia anat escrivint al llarg de la vida, quan he tingut una idea. Són contes que apareixen quasi de sobte i llavors penso: “Mira, d’això en faré un relat.” I quan tinc una mica de temps l’enllesteixo.

Així doncs, els donàreu a l’editora…
―Vaig estar-los mirant tots i vaig veure que n’hi havia tres que tenien en comú l’element eròtic –ja has vist, llegint el llibre, que tot és un erotisme molt light i gens barroer. Li vaig enviar aquests tres, li van agradar i em va dir que si en feia més podríem acabar fent el llibre. I llavors m’hi vaig posar, vaig acabar el text sobre llengua i em vaig engrescar a fer els relats. Quan els vaig tenir fets li vaig proposar aquests catorze i tot va anar cap endavant sense impediments, tot sol.

―Expliqueu que escriviu relats a hores buides. Per què contes i no qualsevol altre gènere literari? Què us aporta el relat?
―No ho sé, amb el relat m’hi sento molt còmode. També m’agradaria un dia escriure una novel·la, però no és la meva pretensió, és més allò de dir: “Oh, i tant que m’agradaria.” Amb la poesia no, perquè no és el meu gènere preferit. M’agrada llegir-ne, però no fer-ne. I si mai he fet res ha estat un rodolí o una auca per a algun amic o alguna cosa d’aquestes, però això no compta. Amb el relat sí que m’hi trobo còmode, perquè és una mesura que puc abordar atesa la meva feina i les mil ocupacions que tenim tots. El relat el pots acarar amb un cap de setmana. Fas la primera versió i al cap d’un temps el recuperes, el tornes a revisar, li fas la volta, l’escurces per aquí, l’allargues per allà i li fas unes quantes passades. No tinc temps per a posar-me a fer una novel·la. M’avorriria d’estar tant de temps amb els mateixos personatges. I com que ho he fet per passar-m’ho bé sempre he pensat que el relat era un lloc on em trobava còmode. Però no havia pensat mai a publicar-los. M’ho vaig passar molt bé escrivint-los i depurant-los.

Sembla que us vau posar algunes normes, a l’hora de fer-los…
―Sí, per una banda que no fossin grollers. Jo volia fer riure, sobretot. Més que no pas aquest erotisme, que és l’excusa, volia que fossin més humorístics que res més. I, per una altra banda, treballar la llengua, desmuntar aquesta idea que en català segons què no es pot dir, que sempre hem de recórrer al castellà. I no, escolta, en català ho podem dir tot, tota la vida s’ha dit. I em va semblar que era el moment de buscar expressions, d’inventar-me’n pel canvi de context. I em vaig proposar, a més a més, de no dir ni “polla” ni “follar”, que són dos castellanismes. Vaig pensar que tenim tants de sinònims propis i alguns altres que ens podem inventar que no cal. Això ja va ser un joc amb mi mateix a l’hora d’escriure, però també per a donar aquest valor a la llengua.

La immensa majoria de personatges que apareixen als relats són de classe mitjana urbana…
―Bé, suposo que al final és el que un coneix. Tot és inventat, evidentment, però parteixes d’anècdotes o de coses que t’han explicat, de coses que has vist, d’una situació que veus en un moment determinat i penses: “Ostres, això per on deu anar…?” La ficció em serveix per a explicar-me coses que no sé per què passen o com passen. Però és cert que hi surten coses que conec: els llibres, el món literari, la llengua. Què haig d’anar a investigar si no en sé més? Jo em moc en el món que em moc.

Hi ha fins i tot qui té ànsies de consultar el diccionari abans d’hora…
―Aquest  és un amic meu que tot el dia consultava el diccionari i jo sempre li deia: “Tu deus estar cardant i deus parar a mig clau per anar a buscar una paraula al diccionari.” Sempre li feia aquesta broma i de la broma surt el relat de “El punt volat”.

També és un llibre de llengua, una defensa de l’ús de la llengua en tots els sentits.
―Sí, és la llengua aplicada. No volia que fos una lliçó de llengua, sinó de mostrar la llengua. I crec que, mostrant, molt sovint arribes més lluny que no pas si vols fer-ne una lliçó. Per això era un dels objectius que em vaig imposar va ser de mostrar la riquesa de tot aquest llenguatge eròtic. I en el joc lingüístic, el joc eròtic i el joc gastronòmic, que també hi apareix, molta part del plaer rau en el joc, precisament. Si jugues amb la llengua tot pot ser molt més enriquidor, més divertit i més bonic. Doncs això vaig intentar fer.

Els vostres relats entronquen amb  una tradició nostrada: la dels contes eròtics que cerquen la diversió i el joc de llengua més que l’erotisme en si. Penso ara en alguns relats de Monzó, Pedrolo, Calders, en què el joc i el gir narratiu, en cerca d’humor més que no pas sexe, són la clau de volta. En alguns dels vostres passa això…
―És així. A mi qui em descobreix els contes, quan era jovenet,  és Calders i jo quedo enlluernat amb aquest home. Els girs finals i la ironia hi són constants. I llavors, suposo que sense imitar ningú, perquè tothom té la seva manera de fer, sí que beus d’aquests, d’aquestes fonts. Els meus relats són humorístics; no em sembla adient de dir-ne eròtics, més que res perquè  vaig rellegir les pometes [Deu pometes té el pomer, del col·lectiu Ofèlia Dracs] i les pometes avui són pornogràfiques; no és que siguin políticament incorrectes, és que si els fas avui et cremen a la foguera. Són contes masclistes, grollers, barroers, alguns menyspreen molt les dones… Jo això no ho volia fer. I llavors vaig trobar l’excusa per, com va dir en Guillamon a l’hora de fer la crítica, fer contes de trempar i riure: trempar en el sentit de passar-ho bé, ser gent positiva i tirar endavant.

Tot i això que dieu, creieu que ens fa falta també aquesta literatura grollera i pornogràfica per a ser un país normal?
―No sé si cal això, francament. Tampoc no és que sigui una literatura que la gent consumeixi massivament. Suposo que hi ha relats pornogràfics a les revistes porno o en el nou format que sigui, però això ja és un altre gènere. Evidentment, perquè el català fos plenament normal al 100% ho hauríem de tenir tot i si calgués tenir això –que no sé si cal, en qualsevol cultura– algú ho hauria de fer.

―Jo sempre he defensat que ens caldria una Belén Esteban en català…
―Aquestes xonis, i tant. D’alguna manera cada vegada en veiem més. Per exemple, a Eufòria hi podem trobar aquesta cosa més popular i m’agrada molt. Això ens dóna normalitat.

Això és un primer llibre de ficció i és el començament d’una carrera o és un bolet?
―Crec que és un bolet, ho dic amb tota la franquesa. L’Ester em va demanar que li fes un conte per a aquest recull que publica cada estiu i l’hi he fet, però no tinc cap pretensió. Sempre he funcionat perquè les coses han anat venint. Si ara se me n’acudeixen més i en vaig fent, ho faré i si no, no ho faré. No tinc cap pretensió. Si ara, a seixanta anys, començo una carrera literària serà curta. Això no vol dir que no en faci més i que no n’escrigui, perquè sempre tens coses que et vénen al cap. La resposta és que ha estat un bolet, que no vol dir que no n’hi pugui haver un altre més endavant, però ara mateix no hi ha cap mena de projecte en marxa.

A l’acadèmia, què han rebut millor: el llibre de llengua o els relats eròtics?
―Tots dos. Has de pensar que els meus companys de la Filològica són tots venerables i, vejam, les persones que me n’han parlat, tothom me’ls ha celebrat i s’ho ha passat molt bé. No tenia cap més pretensió i si hem aconseguit que la gent s’ho passi bé, doncs oli en un llum.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies