La irrupció de Trump en l’escena política nord-americana ha tingut, entre altres desficacis, el resultat que tot l’arc polític s’hagi tancat en la cleda nacional: els republicans, sempre amb la raó al seu costat, per recuperar la grandesa nacional en decadència; els demòcrates centristes, sempre amb el progrés al seu costat, escandalitzats perquè Trump posi constantment en dubte la grandesa de la nació; i l’esquerra, sempre amb el determinisme al seu costat, recuperant un discurs no menys patriòtic i nacionalista que els republicans i els demòcrates. No serà un anacronisme, els retreu un comentarista, tornar a la Segona Guerra Mundial, a l’edat d’or, a la guerra civil o a la revolució, mentre l’acceleració del canvi climàtic, l’última explosió demogràfica a l’Àfrica subsahariana i l’ascens de l’Àsia, dirigit pel capitalisme autoritari xinès, van transformant el món?

L’estratègia trumpista i trompetera a Espanya, per part de la dreta i les seves cohorts, no els haurà portat a guanyar la majoria parlamentària que esperaven el 28-A –tot i que han superat l’esquerra en el còmput absolut de vots–, però ha posat al centre de la política la defensa de la nació espanyola com a principal argument de campanya, incloent-hi la de les municipals –a Barcelona, sense anar més lluny, n’hi ha que només han parlat de l’amenaça independentista– i la de les europees –amb la fixació per eliminar Puigdemont a qualsevol preu. Catalunya hauria ressuscitat el fantasma autoritari espanyol, que no havia desertat mai, sempre que ignoréssim els vents de fronda que bufen sobre la democràcia liberal a Occident.

L’afer Iceta, per exemple, s’ha d’interpretar menys en clau partidista que no en relació amb l’estratègia nacional espanyola. O, més ben dit, la raó partidista s’ha posat al servei de la raó nacional única i excloent –que sempre guanya: si t’hi avens, tornes a l’autonomisme complaent; si no t’hi avens, t’apliquen l’article 155 els mateixos catalans que presideixen el congrés i el senat. La reducció del problema a ‘si no en vols una, dues tasses’ és un resum perfecte de la tàctica del govern espanyol. Una tàctica, correm a aclarir-ho, que només té sentit quan l’adversari –en aquest cas, l’independentisme d’ocasió– ja és dins la cleda institucional espanyola, l’apoderament del moviment independentista s’ha abandonat i els seus presos, degudament emmanillats fins a la porta del congrés, són rebuts amb la cortesia més o menys indiferent dels usos i abusos institucionals i la batussa carpetovetònica.

Ara podríem especular, precisament, sobre la tàctica de l’independentisme d’ocasió, però si alguna cosa és clara, és que els seus partits no treballen per una estratègia nacional catalana. No conjuntament, volem dir. L’enigma que plana sobre aquesta desviació dels interessos generals cap als interessos particulars no té a veure solament amb les distintes posicions sobre el fiasco del 27-O; amb el fet de romandre al país o no; o amb l’anàlisi de l’estat anímic del poble mobilitzat… Té a veure amb una interpretació de l’actual estat de la democràcia. O, si es prefereix, de la seva crisi a Occident i, en conseqüència, de la idea que tenen els partits independentistes d’ocasió sobre quina mena de democràcia ha traginat el moviment independentista autoorganitzat des del llunyà 2006 –una de les dirigents del qual, Carme Forcadell, es troba on es troba. Tampoc no haurà estat una qüestió gratuïta portar aquell moviment de base dins la cleda de l’estat espanyol: vindria a significar que els partits independentistes d’ocasió tenen la mateixa idea sobre la resolució de la crisi de la democràcia liberal que els partits espanyols. O sigui, traslladar mecànicament una pulsió apoderadora de masses al vot anònim més o menys làbil: en aquest sentit, qualsevol terrabastall produït per la crisi de representació –en el cas de l’independentisme, crisi de representació dels interessos nacionals– des de la societat mateixa, s’ha de resoldre, necessàriament, dins l’estat –se’n digui com se’n digui en termes nacionals: català, espanyol, francès o italià. I a casa nostra, als Països Catalans, no estem per sobre d’aquella idea ni per sota, sinó a un nivell de beneiteria idèntic: en direm democratitis, si voleu, tot just quan l’autoritarisme plana damunt la democràcia liberal. Confusió dels símptomes? Desconeixement del terreny on es mouen els interessos mundials? Visió limitada del propi àmbit nacional? Per molt que es parli de canvi climàtic, de demografia, de geopolítica, de penetració xinesa als ports, de terminals o d’eix mediterrani, el fet és que, des de les institucions partidistes i partidàries, no es contempla en l’horitzó cap anàlisi estratègicament seriosa per a incardinar la crisi de la democràcia a Espanya, la crisi independentista a Catalunya ni els límits de la democràcia liberal dins i fora dels espais nacionals.

Arribats fins aquí, potser fóra pertinent de preguntar-se si el moviment independentista de base –que, irreductible a les ombres xineses del poder instituït i institucional, disposa d’un peculiar sentit comú a l’hora de repartir i concentrar el vot, segons espais i circumstàncies (com podrem apreciar el cap de setmana, amb la distribució del vot municipal i europeu), era portador d’una pulsió democràtica innovadora, capaç de refer els lligams perduts entre la crua realitat material i la seva ingestió simbòlica mitjançant una manera distinta d’entendre la representació política, la delegació de poders, el control del bé comú i etcètera. Què faríem, en termes de polítiques públiques, amb el col·lapse del control de les elits sobre els mitjans de comunicació arran de l’ascens d’internet? Què faríem, en termes de polítiques públiques, amb el fracàs del creixement econòmic per a distribuir la riquesa? Què faríem, en termes de polítiques públiques, amb una societat cada cop més diversa en tots els àmbits materials, socials i culturals? Ens decantaríem pel despotisme tecnocràtic, dirigit per gabinets que, en el seu llistat de problemes, ja tracen el tirabuixó que no permet de trobar-ne la sortida? O practicaríem aquell paternalisme dels programes polítics, com si la gent estigués realment al capdavant de tot, però sense disposar del poder per a canviar-ho tot? En aquest punt, novament, ens haurem de preguntar si som tan distints: si el fet d’acabar a la cleda de l’estat és alguna cosa més que necessitat tàctica o oportunisme estratègic; o si no respon, profundament, al nostre ancoratge en una democràcia occidental en trànsit de patir una mort no pas sobtada –l’amenaça ultradretana–, sinó a tan catalana manera de ‘qui gemega, ja ha rebut’, o sigui, per consumpció. Permeteu-me, de moment, que no ens trobi tan distints com pretendríem. I que, agosaradament, consideri que el fiasco de l’octubre del 2017 hi té molt a veure.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb