No sempre el nom fa la cosa

Qui recorda avui els il·liris, els pictes, els antics prussians, els escites, o a casa nostra els mateixos ibers? Cert, d’aquesta població de la conca mediterrània n’ha quedat el nom geogràfic de tota la península, ja que el nom romà d’Hispania el monopolitza un dels regnes que s’hi fundaren posteriorment i creixé deglutint els altres. Però a banda del nom, què en resta dels ibers? Signe inequívoc de la subjecció dels pobles és l’expropiació del gentilici. I res no delata tant l’assimilació com dissociar el nom i l’origen. Quan ser català consisteix exclusivament a residir en una circumscripció administrativa, conservant ad libitum la identitat nacional d’origen, la conseqüència és la pèrdua de significat de l’apel·latiu. No pot ser de cap altra manera, perquè la identitat implica precisament que l’ésser coincideix amb ell mateix malgrat els desplaçaments.

Crida l’atenció que els qui promouen una catalanitat lliure de compromís, quan els convé sí que respecten el criteri d’origen. Picasso, educat en una Barcelona substancialment catalana i lligat afectuosament amb el país, passa per ser un pintor malagueny. Leo Messi, format a la Masia d’ençà que tenia tretze anys, és per a tothom i per a ell mateix un futbolista argentí. I ningú no ho discuteix, perquè el grau d’integració, ço és, de compromís amb un país i la seva cultura, és una prerrogativa de la persona. En canvi, el novel·lista extremeny Javier Cercas, que escriu idiomàticament i ideològicament en espanyol, es mou en l’ambigüitat com un vulgar oportunista. Quan convé, és fill predilecte d’Hibahernando, vila de Càceres, però alhora pot protagonitzar l’acte de Sant Jordi al Palau de la Generalitat sense que l’escàndol sacsegi la cadira del molt honorable president Illa. Perquè Catalunya és terra d’acollida, país d’immigrants, obert i dialogant…  totes aquestes coses que ja sabeu, i perquè ara toca descatalanitzar fins i tot les festes populars amb el pretext que són de tothom. I ja que Sant Jordi és, entre més coses, la festa dels llibres, cal simbolitzar la desnacionalització de la cultura honorant per damunt de tots un escriptor fanàticament anticatalà.

L’anticatalanisme de Cercas, com ell mateix, és un producte de la guerra civil que encengueren els seus parents falangistes, que l’escriptor ha convertit sentimentalment en víctimes de les circumstàncies. El missatge “conciliador” de Cercas és que tots som productes de la guerra civil espanyola i al capdavall tenim una història en comú, que no convé escodrinyar gaire. Ara, com deia Manuel Vázquez Montalbán, novel·lista també de llengua espanyola però als antípodes ideològics de Cercas, la història compartida no és igual vista d’una banda del canó com de l’altra. Una història de vencedors i vençuts per força ha de ser dicotòmica, però Cercas resolgué la dicotomia a Soldados de Salamina narrant l’afusellament fallit de Rafael Sánchez Mazas i exalçant la comunió humana a banda i banda d’un fusell. Així responia a les reclamacions del moviment per la recuperació de la memòria històrica proposant la unió mística entre el feixista espanyol i un milicià català, la identitat del qual s’esvaeix en la moral de l’oblit que vol transmetre la novel·la. La virtut del perdó, desconeguda pels cristianíssims franquistes, s’esgrimeix com un xantatge sentimental per a refermar l’status quo amenaçat pels activistes de la memòria.

El sentimentalisme del bon samarità reencarnat en un milicià anònim fou la clau de l’èxit de la novel·la, paradoxalment considerada per alguns crítics pionera de la memòria històrica. Paradoxalment i acríticament, perquè l’obra de Cercas és un exemple d’antimemòria, ço és, de tergiversació i oblit. Tergiversació dels fets i de la genealogia dels fets que el portaren, encara infant, a una Catalunya violentament arranada, on es crià amb la consciència de pertànyer a la nissaga dels vencedors. No és pas l’origen geogràfic sinó la història familiar que en el Cercas adult s’expressa en un menyspreu patològic pels catalans que defensen els drets elementals d’un poble i en una notable predisposició a afalagar els poders més rancis.

L’apòcope semàntica de “català”, la  restricció del significat i les implicacions del gentilici, compleix una doble funció. D’una banda, neutralitzar la nació històrica reduint-la a una simple demarcació administrativa, com pot ser-ho l’Extremadura nativa de l’escriptor. I d’una altra banda invisibilitzar-la de portes enfora, presentant com a espanyols els èxits catalans i les persones que els culminen. Cercas mateix, que es reclama català per a reivindicar una Catalunya reduïda a la mida del seu estrat social, fora de Catalunya esdevé espanyol a tots els efectes. Aquesta ambivalència segons l’ocasió és la seva idea de conciliació. Altrament, defensar la nació torturada físicament i escanyada culturalment és perillosíssim, diu a tothom que l’escolta; més perillós que el feixisme, el qual, com a cosa passada, és fàcil de tractar. El gran repte que afronta actualment la democràcia és la voluntat popular de llibertat per a Catalunya. I en això estaríem d’acord, si no fos que Cercas ho entén a l’inrevés. Ell no entén pas democràcia en el sentit d’equitat amb les nacions oprimides, sinó en el sentit de salvaguardar en la norma i amb els mitjans repressius de l’estat privilegis adquirits antidemocràticament. Per a Cercas votar en un referèndum d’autodeterminació és més perillós que les camises blaves dels seus parents o les camises negres i marrons dels aliats històrics dels seus parents.

La disfunció del gentilici arriba fins l’areferencialitat quan abaixa les últimes defenses de la identitat en un exercici d’obertura absurd. És la darrera fase de la desconstrucció nacional. Per a entendre-hi res cal acudir al pleonasme, recurs molt català, avesats com som a reblar les dites per inseguretat comunicativa. Me’n vaig adonar fa anys, quan una col·lega madrilenya em preguntà si jo era català i, en respondre afirmativament, va precisar: “Però català, català?” El desglossament de la identitat, evidentment relacionat amb la diglòssia, era un reconeixement espontani del desdoblament de la societat catalana en personalitats asimètriques. Com en tota esquizofrènia, l’alienació de la personalitat original en benefici d’una de diferent té un origen traumàtic, però d’aquest trauma ni Cercas ni Illa no en volen saber res. Per això, o neguen la persistència del mal, com fa Illa, o el desorbiten com Cercas, a fi de rematar en “democràcia” allò que començaren els seus en destruir-la.