Rap de Valtònyic, que la sort t’acompanyi. Ha escampat la boira, el músic. Tenir vint-i-cinc anys i una sentència de tres anys i mig de calabós per una cançó…  Dóna per a escriure molts raps i tonades de hip hop! Què en farà, Josep Miquel Arenas, Valtònyic, de tot plegat? Més cançons, sigui com sigui. Els polítics tampoc no ho tenen fàcil, el camí de retorn serà llarg i l’acomodament als nous llocs de residència és una incògnita. L’exili els enxampa la majoria a la meitat del camí, que diria el Dant. Només la professora Ponsatí té feina, la universitat li ha guardat la plaça. Meritxell Serret, Anna Gabriel, Marta Rovira són als primers anys de la quarantena, Toni Comín als segons, i Carles Puigdemont i Lluís Puig a la meitat de la cinquantena. Valtònyc només té vint-i-cinc anys.

No sé escriure un rap. És un estil de música i de poesia directa i sovint brutal que he sentit poc. No escolto rap com tampoc no he seguit gaire el punk ni els estils a què va donar lloc a partir dels setanta: trash, grunge… Són poètiques que conec de manera indirecta, pel que signifiquen en la història cultural. Rebel·lions, atacs directes a l’estat de les coses, provocacions. Em fa gràcia la barra, la poca-vergonya, l’impuls antiartístic del rap i els seus precedents. Però com a molt em poso Come as you are de Nirvana quan la canten umplugged i sobretot quan la canta Caetano Veloso. Ja veus tu. No m’esperava haver de defensar un raper malparlat (com és de rigor). No tinc ni idea si les lletres del mallorquí són misògines com sovint ho són les paraules dels rapers (i del rock masculí sencer), m’estimo més no pensar-hi. Ja en té prou amb l’exili, ja hi pensarà, en tot el que calgui pensar, de temps en tindrà. No sé escriure un rap.

Em sap greu. No saber escriure un rap. Un Rap d’exili, posant al dia Pere Quart, el poeta Joan Oliver (que així va decidir anomenar-se), i les ‘Corrandes d’exili’. Aquelles que evoquen la gran fugida del 39 pels Pirineus i acaben dient allò de: ‘Una esperança desfeta, / una recança infinita. / I una pàtria tan petita / que la somnio completa.’ Ni la situació és la mateixa ni els exiliats a què em refereixo canten obertament que l’esperança estigui desfeta. A Valtònyic, aquells versos, si els coneix, li deuen sonar refistolats. Les Corrandes quartianes-oliverianes han estat versionades per Ovidi Montllor, Lluís Llach i Sílvia Pérez Cruz. No són rapers precisament, això és veritat. Un rap d’exili, quan el faci, que el farà, per un mallorquí, ajudarà a completar el cançoner.

Hauré d’aprendre a fer un rap. Potser ho hauré d’aprendre, escriure un rap. He anat a manis i concentracions, he votat, he debatut, he malparlat, he rigut, he dubtat, escric, em miro les coses del dret i del revés tant com sé, llegeixo, interpreto el que puc, critico a tort i a dret, m’emprenyo i me’n foto. Potser també hauré d’escriure un rap. A les verdes i a les madures. Ni déu ni amo ni patró. Ritme sincopat, acords a ganivetades, paraules escopides. Antiart.

Un rap de cançó a la garjola. A la masmorra, la cel·la, aquell lloc on sempre sobren parets, al calabós, com sigui que ho diguin a Mallorca i ho digui la gent que va als concerts de Valtònyic. I als concerts dels altres rapers també acusats i jutjats: el lleidatà Pablo Hasél, per ‘injúries a la monarquia’ i ‘enaltiment del terrorisme’, i el sabadellenc Elgio, acusat per les seves lletres també de donar ales al terrorisme. Hasél ha dit que no vol anar-se’n.  

Un rap de bitllets d’avió. Les desenes de bitllets que gent anònima ha comprat aquests dies donant el nom de Valtònyic, un estratagema que ha despistat del tot la policia i la Guàrdia Civil. El tenien vigilat des de feia dues setmanes i se’ls ha escapat. Una vegada més, la policia que no va saber on eren les urnes no ha sabut on ha passat els últims dies el raper ni com ha arribat on sigui que és ara. Potser hi ha arribat pel mateix camí que les urnes. N’hi ha per a fer-ne cançons i pel·lis i sèries de tele. Algun dia.

Un rap d’exili. Mentrestant, un rap d’exili.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.