No costa pas tant d’entendre

  • Tots els dubtes sobre les intencions del govern de la Generalitat abans i després del referèndum giren entorn d’aquesta qüestió: s’havia adobat el terreny internacional?

Joan Ramon Resina
25.12.2022 - 21:40
Actualització: 25.12.2022 - 23:32
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

De vegades una mirada exempta de prejudicis pot veure-hi més clar que no mil anàlisis fetes des del desig. El darrer dia de classe del trimestre un estudiant em va venir a trobar a l’oficina i em va dir amb sentiment veraç que Catalunya li feia pena. Ja fa anys que a la tardor ensenyo una assignatura sobre la història política, social i cultural de la Península Ibèrica. Al temari hi ha una mica de tot, des de la formació dels regnes medievals i les llengües ibèriques modernes fins al neofranquisme i la irrupció de Vox a l’escena política, passant per la guerra dels Segadors, la unificació de l’estat amb els decrets de Nova Planta, el caciquisme, la guerra hispano-americana, l’aparició del nacionalisme espanyol modern i del catalanisme, el Modernisme, la mobilització de les dones, la Setmana Tràgica, les exposicions universals, la dictadura de Primo de Rivera i l’Estado Novo de Salazar, l’adveniment de la Segona República amb la proclamació de la república catalana i l’estatut d’autonomia, la revolució d’Astúries i els Fets del 6 d’Octubre, el cop d’estat del 1936 i la guerra civil, amb atenció als voluntaris de la brigada Abraham Lincoln, el franquisme, les guerres colonials portugueses i la Revolució dels Clavells, la transició espanyola i la recuperació de l’estatut d’autonomia, la contracultura barcelonina i la movida madrilenya, la fundació del nacionalisme basc, ETA i els GAL, el moviment de recuperació de la memòria històrica i l’escàndol de les fosses i del Valle de los Caídos, per acabar amb l’onada independentista, el referèndum del 2017, la sentència del Tribunal Suprem del 2019, el periodisme patriòtic, les fake news amb l’exemple del cas Vólkhov esquitxant el New York Times, i la repressió ideològica fins avui.

És molt de terreny, difícil de recórrer en sols vint sessions, però sobrevolar-lo permet d’obtenir una perspectiva fonamentada sobre el present a uns estudiants que arriben a Stanford sense gairebé cap coneixement de la realitat espanyola. Contemplar aquest panorama i suplementar-lo amb una mica de recerca pels treballs de curs dóna a l’opinió de l’estudiant abans esmentat una validesa considerable. És el balanç d’una reflexió desapassionada, que de segur que no agradarà ni a l’unionisme ni a l’independentisme quimèric, aquell que no està disposat que la realitat li espatlli una il·lusió que el rescabala dels fracassos. No agradarà, més que res perquè inspirar llàstima quan hom es creu digne d’admiració fa mal i perquè costa molt posar els peus a terra quan hom es pensava tocar el cel amb la punta dels dits.

Considerant els efectes de la declaració del 27 d’octubre de 2017, aquest estudiant va copsar de seguida que l’intent d’independitzar-se pacíficament recolzava en una premissa que es demostrà falsa: que la Unió Europea legitimaria el referèndum i admetria el nou estat. No sols es demostrà falsa la premissa, sinó que ja es podia haver endevinat que la Unió no col·laboraria en la ruptura d’un estat membre. No ho pot fer perquè la seva estructura quedaria alterada i el trencament d’una de les peces afebliria el conjunt. La contradicció entre el compromís de preservar la integritat dels estats membres i exhibir-se com un model de valors liberals incapacita Brussel·les per a prendre mesures resolutives en conflictes d’identitat nacional que afectin aquests estats. D’aquí ve l’evasió de responsabilitats i el dictamen d’afer intern de l’estat desfavorable a les minories nacionals que no tenen representació comunitària. De fet, la dificultat és encara més gran, perquè de l’aprovació de la sobirania catalana per la Unió Europea depèn la d’altres països i per tant l’estatus internacional dels catalans. L’actual manca de reconeixement fa inviable la independència, però en el cas molt improbable que els catalans l’aconseguissin sense suport internacional, el país es convertiria en un estat pària, com Somalilàndia o Xipre del Nord (que tanmateix gaudeix del suport de Turquia).

Tots els dubtes sobre les intencions del govern de la Generalitat abans i després del referèndum giren entorn d’aquesta qüestió: s’havia adobat el terreny internacional i, concretament, s’havien fet gestions a la Comissió Europea per a portar a cap una declaració unilateral d’independència amb alguna possibilitat d’acollida favorable? Si la resposta és negativa, s’ha de considerar els protagonistes polítics uns irresponsables. I malauradament la suspensió de la declaració el dia 10 d’octubre i la predisposició de Puigdemont a convocar eleccions fan pensar que la voluntat catalana no havia suscitat cap advocació a Brussel·les ni cap compromís a les cancelleries més rellevants.

Si els timoners del vaixell que anava a Ítaca feren cap a la costa dels ciclops sabedorament, quin sentit té avui proclamar que ara ja sabem la reacció de l’estat i estem més ben preparats per al proper assalt? El problema amb aquesta autocomplaença no és sols que Polifem ja s’hagi cruspit un bon grapat de mariners, sinó que Odisseu s’ha quedat sense nau. Perquè si res ja havia de saber qui tingués dues unces de coneixements d’història, era la reacció espanyola que, com sol dir-se, mai no defrauda. El dubte més caritatiu sobre la bona fe dels líders de l’aventura és si ells tenien raons prou sòlides per a creure que la reacció europea seria diferent. Però una vegada Europa ha abandonat Catalunya a l’arbitrarietat espanyola, fent-ne doctrina amb el veredicte d’afer intern, l’única ensenyança que els catalans poden haver-ne extret és que el raser de la independència és ara més alt que no era.

No sé pas si els independentistes han tret profit de la lliçó, però el meu estudiant, mirant-s’ho de part de fora de la causa, ho veu clar. Segons ell, Catalunya sols té dues alternatives: millorar l’autonomia dintre d’Espanya o cercar suport per a la independència fora de la Unió Europea. La segona opció implica encetar una lluita global per deslegitimar l’estat espanyol i de retruc demostrar la inconsistència dels drets humans a la Unió Europea. La primera, millorar l’autonomia, és la via triada per una part no pas menor de l’independentisme, que d’aquest fet renuncia a la independència per poder incorporar-se a la política de l’estat, reforçant-ne així l’autoritat i netejant-ne la imatge. Aquesta estratègia no pot donar cap resultat, perquè la negativa de Madrid a afluixar la pressió (fiscal, lingüística, política) sobre Catalunya ja era a l’origen del “procés” i ara l’estat considera que ha guanyat la batalla i no té cap necessitat de premiar la rebel·lió.

L’alternativa és una llarga campanya d’erosió del seu prestigi fins a dissoldre la consideració de democràcia consolidada amb què li són perdonades les transgressions dels drets de tota mena; una campanya que alhora posi la Unió Europea davant el mirall de les pròpies contradiccions. Aquesta via és o s’assembla força a la que Carles Puigdemont anomenà “confrontació intel·ligent”. Té l’avantatge que Espanya hi col·labora amb entusiasme, però requereix gran finesa diplomàtica i molta persistència a provocar la desmesura espanyola a desgrat de les conseqüències que aquesta pràctica té a l’interior. I encara pressuposa una condició inimaginable en aquests moments: presentar-se davant el món com una comunitat nacional i no com una reunió d’ideologies confrontades amb equivalències als altres estats de la Unió Europea, car ningú no ha fet mai respectar el dret d’independència d’una nació sotmesa substituint el criteri de la nacionalitat amb promeses buides de benestar social i inclusivitat multicultural i virolada.


Avui els catalans celebren el dia de Sant Esteve, el primer màrtir del cristianisme. Mentre mengen els canelons, molts potser no recorden que el primer diaca de l’Església morí per haver defensat la nova secta davant l’autoritat del sanedrí. “Secta” ve de sequi i vol dir ‘via, camí’. Per als creients la festa hauria de ser luctuosa, si no fos que aquell martiri, amb què arrencà la persecució dels cristians a Judea, fou la causa que la secta es posés en marxa i es globalitzés. Ho sàpiguen o no, avui els catalans celebren la persecució dels heretges, els qui han triat una altra via, perquè ahir celebraven el naixement d’un nou estel i perquè la tradició explica que, en descobrir-lo, uns savis es posaren en camí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes