No desar els canvis

Mitt Romney, rival d’Obama el 2012, és un dels alts càrrecs republicans més en voga als Estats Units, un senyor de veu sòlida i calmosa, aquell sogre exigent però afable. Potser per contrast amb Trump: la gent enyora els temps en què l’elegància i el savoir faire dissimulaven el conflicte, i exalta les maneres i els formalismes perquè atacar la fibra ideològica del president implica assumir que la seva victòria és culpa dels qui no han sabut endreçar una alternativa prou persuasiva. Una mica com aquí, quan els noranta anys de Pujol en realcen el llegat, o quan nafrem la decadència espanyola per no veure com tenim la casa.

L’altre dia Romney va fer caure la bava a mitja burgesia demòcrata perquè, mentre seguia una caminada de protesta antiracista, va gosar dir a una càmera que ‘les vides dels negres importen’. Que ho pensi no hauria de ser notícia, però que es faci tranquil·lament seu un lema de què fins ara qualsevol dirigent republicà de renom havia fugit, és un indicador molt clar de com es mou l’aigua. Quan un protector de tot allò establert es fa seva una consigna del carrer, els qui l’han encunyat s’han de replantejar què falla. Normalment és senyal que el carrer va ampliant el marge dels canvis possibles i el sistema s’afanya per mantenir-los al mínim. La clau és si l’elit és prou hàbil per a apoderar-se’n i obstruir el progrés material, a còpia d’una renovació estètica i purament discursiva.

Si Romney pronuncia, sense despentinar-se, un lema que fins fa poc era considerat una desviació radical, és fàcil considerar-ho un èxit i estancar-se. Per això el pronuncia, segurament. I ara ja sé que el conflicte polític català no té dret de comparar-se amb res, perquè al capdavall no som tan oprimits, i ser espanyols no està tan malament. També que no és el mateix comparar que equiparar. Però el fenomen Romney, com les genuflexions d’altres alts càrrecs nord-americans que espremen el simbolisme per reduir la pressió dels qui els demanen resultats, serveixen per a explicar una cosa molt paradoxal que ha passat en aquest país nostre els darrers anys.

El procés tenia, almenys al començament i en els punts àlgids on el carrer dominava, un component d’impuls revolucionari molt important, en la mesura que cercava desmantellar l’statu quo i obria la porta a canvis estructurals en el sistema. Però en vam subcontractar l’èxit, perquè vam considerar que calia que se n’encarreguessin els polítics, que alhora eren enteranyinats pel sistema. Al carrer no vam preveure dues coses: primera, que érem nosaltres que teníem l’última paraula. La capacitat de fer avançar el marc de consens en la política catalana, i empènyer els Romney a no només dir, sinó fer. Per això vam delegar. I segona, que supeditàvem el destí del procés revolucionari a qui no estava disposat a culminar-lo.

El progrés polític sol funcionar així. Hi ha una cosa mal resolta, la gent ho sap, o ho pateix, i de cop hi ha una gota que fa vessar el got i, per efecte papallona, genera les condicions ambientals perquè la gent forci els canvis, a còpia d’excedir i desafiar. Quan comença a sortir-se’n, o en té possibilitats, el primer símptoma és que l’elit compri parcel·les del relat de la revolta. Si aleshores la gent apuja l’aposta, hi ha una esbandida, tot es trasbalsa, i la probabilitat d’assolir els objectius es multiplica. Però si la gent s’ho pren com indici que ja ha començat a assolir-los, renuncia al seu propi poder. Artur Mas ho sabia, i per això es va fer independentista de la nit al dia.

Com que Mas se’n va sortir, i el canvi que el carrer volia era tan enorme com concret, i tot es va acabar avortant, ara som en una dimensió desconeguda. Tots els canvis de consens que vam anar guanyant a poc a poc, tots els marcs que vam aconseguir desplaçar, tots els conceptes que els nostres Mitt Romneys es van apropiar per controlar-los, han quedat obsolets. Com si haguéssim estat escrivint un document, en un Word, durant anys, i les modificacions que hi hem anat fent ja no servissin per a res: desar els canvis significa convertir el relat –l’autodeterminació, la desobediència, la independència– en una realitat material, i no hi ha la força per a fer-ho perquè durant l’escriptura ens han buidat el significat.

Això crea un desajust. El marc mental del carrer i les condicions polítiques estan desfasats, i ningú no sap què fer. Per això els nostres dirigents proven un recurs que no és natural: no desar els canvis. La manera d’aplicar-lo és tornar deu anys enrere, com si res no hagués passat, i això genera tensió i amargor. Junqueras ho va copsar de seguida i per això va fer servir Tardà, que deia traïdors als joves que no fessin la independència, i Rufián, que va prometre abandonar el congrés fa tres anys, per a recuperar les tesis més neutralitzadores de Carod. Per això ara flirtegen amb l’estatut i altres trampes similars. Per això Pascal i la seva tropa parlen altre cop de finançament, d’encaixament i d’altres animals que ara ja sonen mitològics. Per això es va fundar el Tsunami Democràtic.

I per això, també, soldats perduts de la CUP s’alien amb els comuns per a ressituar els seus propis conceptes. Parlen de sobiranies i de catalanisme d’esquerres quan ja no en parla ningú que anheli canvis de debò per comprar un lloc al panorama que ve després de la desfeta. Anna Gabriel, a l’exili, i Quim Arrufat, que havien d’empènyer convergents i republicans cap a la unilateralitat, compartint ‘un espai on puguem debatre i analitzar’ amb Jéssica Albiach, que ara dirigeix la nova Iniciativa i que va ensenyar el ‘no’ a la càmera el dia de la no-declaració, exactament igual que Coscubiela i Rabell. És d’un cinisme esclatant que vulguin fer-nos creure que no té cap transcendència política, com si els seus noms ja no signifiquessin res, com si fossin una colla que queda per fer-la petar, amb el típic suport d’un multimilionari que, bah, tampoc no és ningú.

Tot plegat ens hauria de fer veure que estem sols. I que sempre ho hem estat. El poder del carrer no variarà mai, ni aquí ni enlloc. Només varia la capacitat del sistema per a contenir-lo, apropiar-se’n i esfilagarsar-lo. I per aprendre la lliçó que, quan el vent torni a bufar a favor, mai més no hem d’abaixar l’aposta ni compartir-ne el control amb qui l’ha d’aplicar institucionalment.