No cal renunciar a la nació per obtenir un estat

«Ara no és moda pensar en termes de Països Catalans i fins i tot hi ha una certa sensació de molèstia quan alguns, pocs, diem que no cal renunciar a la nació per obtenir un esta»

Vicent Partal
Vicent Partal
21.06.2017 - 05:32
Actualització: 21.06.2017 - 07:32
VilaWeb

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

Avui fa vint-i-cinc anys que Joan Fuster moria a Sueca. El seu mestratge intel·lectual i la seua forma de ser van il·luminar el nostre país amb una força inusitada i en un dels moments més difícils de la nostra vida col·lectiva. El fusterianisme, més que no pas una ideologia, sempre l’he entès com una actitud, com una actitud insòlita en el seu temps i que avui vull reivindicar. Perquè Joan Fuster, les seues idees i la seua manera d’entendre el món, es troben en el fons de moltes de les coses que passen al nostre país, al sud i al nord de la Sénia.

Fuster, des de Sueca, ens va ensenyar tres coses bàsiques: que érem i som una nació i que precisament per això ni cabíem ni cabem en la cotilla de l’estat autonòmic; que no estàvem condemnats per cap autoritat divina a ser inferiors i podíem ser exactament iguals a qualsevol altra cultura i nació del món; i que calia aspirar a l’excel·lència si volíem tenir una oportunitat com a poble.

Per als valencians Fuster és l’origen gairebé biogràfic de la nostra aspiració a ser normals. No és gens estrany, doncs, que després de dècades de resistència, el nou País Valencià, aquest que renaix de les cendres, es reivindique com a fusterià, siga reivindicat com a fusterià fins i tot pel president de la Generalitat. Per al conjunt del país, però molt especialment per al Principat, la influència de Fuster pot ser menys aparent però no és, de fet, menys profunda. Al contrari.

És evident que si el Principat es troba en ple procés d’independència és perquè una enorme quantitat de gent que no era independentista se n’ha fet. Gent que s’havia sentit còmoda amb el règim autonòmic fins que es va adonar que no era viable de continuar així. Això és normal: guanyem gràcies a la suma del darrer independentista, d’aquell que se n’ha fet avui. Però, dit això per entendre com hem arribat on som, cal fer també un repàs dels orígens de l’independentisme modern i de les idees que va difondre. I ací, la influència de Fuster va ser immensa.

De Fuster i de la situació valenciana en general. Ara no és moda pensar en termes de Països Catalans i fins i tot hi ha una certa sensació de molèstia quan alguns, pocs, diem que no cal renunciar a la nació per obtenir un estat. Però a final dels setanta i començament dels vuitanta el franquisme reformat va arribar a ser creïble al Principat mentre que això no va passar mai al País Valencià. Al País Valencià vam veure des del primer dia de la transició la cara més negra d’Espanya. I explicar-la i compartir-la i fer-la visible a la resta del país va ser un exercici clau per a desautoritzar la reforma juancarlista. Una desautorització que, al capdavall, està en l’origen de la situació actual i en la qual la contundència dels texts i les intervencions de Joan Fuster, el rigor de les seues anàlisis i la visió que escampava d’un futur possible en llibertat, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, foren i són una autèntica pedra angular.


[Bon Dia] –Aquesta vesprada els subscriptors de VilaWeb són convidats a un debat amb la presidenta Forcadell, però també a la presentació, a l’Espai VilaWeb, del llibre d’Octavi Monsonís Lluna crua. Els lectors habituals d’aquest editorial estan acostumats a l’editorial paral·lel que moltes nits Monsonís escriu en la condició de subscriptor d’aquesta casa. Si teniu ocasió d’assistir a l’acte d’avui a VilaWeb, us ho recomane molt, perquè descobrireu un dels grans escriptors valencians del moment i una persona amb idees contundents, com les que expressa en aquesta entrevista que publiquem avui.

–Les compareixences al Parlament de Catalunya sobre l’operació de la policia política contra l’independentisme es van convertint en un fresc vivíssim que retrata un estat malaltís i terrible. Ahir el PP se’n va anar tot ofès perquè no volia sentir que Sánchez-Camacho és una mentidera. Sincerament, és la cosa menys ofensiva que he sentit d’ençà que van començar aquestes compareixences, que els anem oferint en vídeos seleccionats. És cert que cadascú s’ofèn del que vol.

–Jo, per exemple, em vaig ofendre ahir quan vaig veure que la premsa belga, i la catalana, feien servir en massa el verb ‘neutralitzar’ per referir-se a disparar contra la persona que intentava fer un atemptat mortal a l’estació de tren de Brussel·les. Le Soir titulava, com si res, ‘Explosion à la gare Central de Bruxelles, un individu neutralisé’. És veritat que en terminologia militar és habitual fer servir el verb neutralitzar per referir-se a la desarticulació d’una amenaça. Però em sembla que els periodistes no hauríem d’emprar una expressió tan connotada que, a més, té el problema fonamental que dissimula el fet, causa de la notícia. Perquè el que van fer va ser matar-lo.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
20.06.2017  ·  22:40

En qualsevol cas, cal recordar que, allà cap a l’any 75 del segle passat, el percentatge de valencians partidaris de la independència era molt major que el percentatge de catalans (del Principat). Després nosaltres vam patir tota la batalla de València, que va ser dura i que va incloure, entre d’altres, dues bombes a casa del propi Fuster. I mentides, i escamots d'”incontrolats”, i de tot. I, com a remat, vint anys de PP de plom. El que passa, és que hem reprès la feina. I ja estem bastant engrescats, veient que amb la independència del Principat, la situació de la resta de l’estat canviarà prou com per a permetre també el nostre desencaix. De moment, per al final de setembre, només resten 101 dies.

jaume vall
jaume vall
21.06.2017  ·  00:23

Hi ha una versió que considera que el concepte de nació inclou “tot allò que els nacionalistes consideren nació”. N’hi ha una de més tradicional que seria “grup de gent que comparteix alguns trets característics, com la llengua, la cultura, certes institucions o l’origen ètnic.”
En el primer cas, no estic segur que els nacionalistes del Principat i els del País Valencià considerin la seva nació com un únic territori. En en segon cas, és cert que hi ha uns trets compartits, com ara llengua, cultura, la institució de govern i un cert origen comú. Ara bé, cal veure on arriba la voluntat política d’esdevenir una única nació. Quan els partits -posem-ne dos- majoritaris del País Valencià i de les Illes, siguin diferents dels hegèmonics a Espanya, s’haurà fet un pas importantíssim.

Joan Prats
Joan Prats
21.06.2017  ·  01:45

Salvador Espriu va trobar un terme sinònim de Països Catalans: Alfaranja. Penso que en certs contextos, el podríem aprofitar. Jo ho faig.

Joan Rubiralta
Joan Rubiralta
21.06.2017  ·  01:46

A mitjans dels anys setanta del segle passat vaig fer coneixença amb Carles-Jordi Guardiola, que era professors a l’escola Súnion tot just inaugurada i a banda de ser professor de llengua catalana i militar al PSAN, va fundar l’Editorial de La Magrana i el primer llibre que va publica sense dubtar-ho fou “Nosaltres, els valencians” de Joan Fuster, llibre emblemàtic que va obrir els ulls a molta gent del Països Catalans, tant al País Valencià com a Catalunya, i que llavors era difícil de trobar. Des d’aquí reivindico la lectura d’aquest volum per tots els instituts i universitats de la nostra nació.

Aquest llibre publicat originalment el 1962, va representar el despertar de la memòria col·lectiva nacional. Llegint-lo hom s’adona de les impagables aportacions que Fuster va fer per créixer al seu poble l’orgull de ser català i valencià i recuperar la seva autoestima, perquè en definitiva del que parla l’autor és de la identitat cultural i política de la nostra nació, una unió que és indestriable i que per més que la vulguin trencar, sempre persistirà.
Aquesta obra va tenir un gran èxit literari que va obligar l’editorial a fer-ne una segona edició i a traduir-se, ja que la gent que el llegia hi veia una actitud gens dogmàtica i en canvi apreciava sobretot la honestedat de l’autor en proposar un tema delicat tretze anys abans de la mort del dictador. El mateix autor atribueix l’èxit, no a la traça literària de l’autor, sinó al tema tractat, un tema que ja començava a bullir però que fins llavors ningú se n’havia atrevit a parlar: la identitat del nostre poble, a més presentat sense imposicions inamovibles. Per això cal reivindicar la seva figura i la totalitat de la seva obra i llegir-la i rellegir-la que segur que en traurem profit.

Recordem aquesta divisa fusteriana: “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí fel meu poble”.

Tomàs Llopis
Tomàs Llopis
21.06.2017  ·  01:48

Quan parlem de Fuster, tendim sovint a referir-nos a l’intel·lectual que ens va ensenyar a prendre conciència de la nostra identitat com a poble. I certament cal agrair-li-ho, però el seu mestratge “nacional” i la seua gran influència en la societat dels Països Catalans només es pot entendre i valorar completament si hom té en compte abans els escrits fusterians més “universals”. El Descrèdit de la realitat, El Dietari, el Diccionari per a ociosos, Babels i Babilònies i tota la resta d’obres del Fuster humanista, interessat per l’art, la filosofia, la literatura, la música, la vida quotidiana, etc. donen la dimensió del gran intel·lectual i assagista que, interessat per l’home en tota la seua dimensió, entre altres temes abordà el programa nacional que més li reconeixem. En la meua opinió, Nosaltres els valencians, el Fuster més polític i el que escriu sobre l’Albufera o les falles, té més sentit i més autoritat si hem llegit abans les obres que, per exemple, he citat més amunt. Òbviament és així, però crec que cal remarcar-ho.

Lluís Paloma
Lluís Paloma
21.06.2017  ·  03:01

De la unitat dels Països Catalans se’n poden dir moltes coses. Jo només apuntaré que per mi no és prioritària, més que res perquè em preocupa molt el pes específic de Barcelona i com aquest pot desequilibrar per si sol tots els PPCC. Amb uns PPCC multiestat això es pot corregir una mica. En un altre ordre de coses, constatar que el concepte d’excel·lència l’hem assolit en camps molt diversos, però no necessàriament en el món de la cultura, on els artistes de més projecció poden tenir un nivell molt desigual. De fet, i sense entrar en molts detalls, en el camp de la música és com si la fornada dels anys setanta no s’anés a repetir mai més, el qual és molt estrany si tenim en compte la cantera tan bona que tenim. Però és una cantera oblidada, sobretot pels despatxos on el decideix qui entra i qui no. Cal un canvi, i és un canvi que necessita ser ordenat des de l’esfera política per a poder produir-se. No sóc optimista. I per tant, a aquest pas l’excel·lència cultural i especialment musical pot ben bé no produir-se mai. És molt trist.

Empar Martí
Empar Martí
21.06.2017  ·  03:02

Joan Fuster no va voler mai ser una patum. Però no crec que cap intel·lectual del segle XX se li puga comparar. Quants països deu haver al món que es reivindiquen conscientment com a fills d’un llibre? Fuster, malgrat ell, és la mesura de totes les coses.

Pep Agulló
Pep Agulló
21.06.2017  ·  08:35

Un apunt sobre l’editorial. “… a final dels setanta i començament dels vuitanta el franquisme reformat va arribar a ser creïble al Principat mentre que això no va passar mai al País Valencià”. No entenc que vol dir “ser creïble” ?. El neofranquisme va prosperar per una sèrie de pactes entre forces polítiques ( “dretes”, socialdemòcrates, carrillistes, nacionalistes catalanes i basques, etc.) per barrar el pas a una “esquerra” revolucionària que volia un canvi radical del règim monàrquic-franquista. Una frase poc afortunada.

Fuster va ser un cop de puny a una societat valenciana que s’autoignorava i es menyspreuava. Una aliga que volava alta pels països catalans.

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies