No cal perdre més temps: ja fa deu anys que la teoria del referèndum acordat és feta

  • No es justifica de cap manera que el govern català perda ara un any estudiant una possibilitat que la Generalitat ja va estudiar i aclarir l'any 2013

Vicent Partal
12.04.2023 - 21:40
Actualització: 13.04.2023 - 08:12
VilaWeb
Enoch Albertí, Carles Viver i Pi-Sunyer i Joan Vintró, tres dels membres del CATN

L’any 2013 la Generalitat de Catalunya va crear el Consell Assessor per a la Transició Nacional, un grup de treball que durant poc més d’un any va elaborar divuit informes molt sòlids que abraçaven la majoria d’aspectes que calia tenir en compte per al moment de la independència. Des de com s’havia d’organitzar la política monetària fins a l’abastament d’aigua i d’energia; de la successió d’ordenaments i administracions a la distribució d’actius i passius entre Espanya i Catalunya; de l’organització d’una seguretat social pròpia a l’execució d’un procés constituent per a dotar la nova república de la legislació necessària per a fer camí com a estat independent.

Aquest consell assessor tenia un nivell intel·lectual altíssim. Dirigit per Carles Viver i Pi-Sunyer, comptava amb tretze membres, entre els quals hi havia personalitats com ara la catedràtica d’hisenda pública Núria Bosch, l’empresari Joan Font, els catedràtics de dret constitucional Joan Vintró i Enoch Albertí, juntament amb noms molt més coneguts del gran públic, com ara Germà Bel, Carles Boix, Salvador Cardús, Ferran Requejo i Àngel Castiñeira.

Els treballs del consell han romàs com una referència imprescindible, encara que avui siguen difícils de trobar. Són feines molt sòlides i molt documentades en la majoria de casos, que calia fer i que, per sort, ja són fetes. Feines que, pel seu ordre metodològic, serviran sens dubte en el moment que la separació torne a ser una hipòtesi política immediata.

Si en parle avui, d’aquests informes, és perquè, arran del debat sobre això que en diuen “acord de claredat” i l’anunci d’una comissió que n’elaborarà un informe, anit vaig consultar precisament el primer dels d’aquest consell assessor, titulat “La consulta sobre el futur polític de Catalunya” i que podeu llegir ací. I, una volta llegit, no entenc per què cal fer-ne un altre, ara.

Perquè us en feu una idea concreta, l’estudi del 2013 analitza el suport a l’organització d’una consulta –basat en enquestes i resultats electorals–, els arguments legitimadors de la consulta –històric, en les democràcies liberals, a partir dels principis igualitaris; i inclusiu, en el marc de la legalitat espanyola i internacional…–, les estratègies jurídiques possibles per a fer una consulta legal d’acord amb el dret intern o en el context del dret europeu i internacional, els elements configuradors de la consulta –que inclouen la pregunta, la data, el cens, el quòrum i l’administració electoral–, l’aplicació dels resultats, les possibles vies alternatives –incloent-hi la DUI o les eleccions plebiscitàries– i fins i tot quins instruments pot fer servir l’estat espanyol per oposar-s’hi.

Parlem de 197 pàgines, molt ben argumentades, acompanyades de tot l’aparat de dades necessari i amb molt poc espai, per no dir gens, dedicat a l’elucubració. A les pàgines 47-56, concretament, hi ha tot allò que a algú li pot caldre saber per a formular aquesta hipòtesi –que sabem que és impossible– de fer un referèndum acordat amb l’estat. S’hi documenten cinc vies perfectament legals dins l’ordenament jurídic espanyol, que van d’una convocatòria a partir de l’article 92 de la constitució a la delegació o transferència de competències de l’article 105.2, o la reforma constitucional.

Ja fa deu anys, per tant, que això que ara ens diuen que el govern ha d’estudiar –com podria fer-se un referèndum d’autodeterminació amb l’acord de l’estat– és feina feta. I publicada. La teoria és enllestida i sabem tot allò que cal saber-ne.

La teoria és publicada i la realitat política tampoc no ha canviat aquests deu anys. I, en tot cas, si una sola cosa és nova és la constatació que efectivament l’estat reaccionaria, reaccionarà, amb violència i sense contemplacions contra la proposta –però aquest element nou en tot cas impugnaria fer una proposta d’acord com la que vol fer el govern, si a l’altra banda ningú no vol fer cap acord. La pregunta, per tant, és quin trellat té tot plegat? Per què tornem a donar voltes a la sénia, si tot això ja s’ha aclarit completament? Per què volen que perdem més temps encara, si allò que cal és fer les coses?

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor