
Per: Vicent Partal


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.


Aquesta funcionalitat és per als membres de la comunitat de VilaWeb. Si encara no en sou subscriptors, cliqueu en aquesta pàgina per veure'n els avantatges.

Fes-te subscriptor de VilaWeb
El dia 15, fa gairebé dues setmanes, Jordi Goula escrivia ací a VilaWeb una de les seues píndoles d’economia on ja deixava per escrit totes les claus d’una decisió que, dissortadament, es va confirmar ahir: el tancament de la planta de Nissan a Barcelona. (I avui en publica una altra, amb la decisió ja presa, de lectura obligatòria també.)
Goula, sempre tan afinat amb les dades i tan rigorós amb l’anàlisi, ja apuntava que l’adeu de l’empresa era gairebé previsible i que el coronavirus no havia fet sinó agreujar els problemes que s’arrossegaven de lluny. Ara ho pagarà tota la societat, car parlem de 3.000 llocs de feina directes i 20.000 d’indirectes, segons dades sindicals, que tots sols farien créixer d’un 5% la xifra de desocupats actual. Les institucions, totes, han posat el crit al cel i intenten maniobres que no sé si és que encara no saben que seran inútils o si les fan perquè no siga dit que no fan res. Però la decisió ja ha estat presa i val més que reconeguem que té més a veure amb el model econòmic de la globalització que no pas amb cap detall local concret. S’haurien pogut fer coses abans per a frenar-ho, segurament. Hi ha hagut dimissions i absències clamoroses, sens dubte. Però no ens enganyem: ara ja és massa tard.
Perquè la clau d’aquest daltabaix és la caiguda de les vendes de cotxes al món i, més en concret, l’excés de producció –Nissan a Barcelona, ho recordava Goula també, treballava al 30% de la capacitat i així es difícil que des de la central, situada a milers de quilòmetres, et puguen veure com un actiu imprescindible. Sobretot enmig d’una reestructuració radical del negoci com la que es duu a terme.
Aquesta reestructuració mundial del mercat de l’automòbil ha pres la forma de la concentració, i en aquest cas s’han agrupat Nissan, Renault i Mitsubishi en una gran empresa internacional, l’objectiu de la qual, ara mateix, és simplement sobreviure. I en què han pensat per sobreviure? A abaixar despesa, bàsicament. Racionalitzar, que en diuen. I si aquesta és la decisió, a Europa Renault té les de guanyar. La pressió del govern francès a favor seu i la crisi derivada del coronavirus han acabat fent esclatar el problema. Però l’explicació més racional és que la globalització ens ha passat pel damunt com un tren a tota velocitat. Podem discutir, i és important, si fa deu anys s’havien d’haver fet inversions per canviar el model, si els governs havien d’haver cercat alternatives o si el model de subvenció permanent sense cap garantia d’estabilitat era sensat o no. Però els fets ara són els que són i, per tant, s’imposa la reflexió entorn del model industrial i la globalització.
També perquè tan sols fa unes setmanes, enmig de l’angoixa pels subministraments mèdics necessaris per a lluitar contra el coronavirus, molta gent ja va posar en relleu fins a quin punt és perillós socialment aquest model econòmic en què cada vegada menys empreses acumulen més actius mundialment, cosa que mata la producció local i ens fa dependents de cadenes de distribució que no controlem. Que un país com en el nostre, que havia estat capdavanter en el tèxtil, no tinga capacitat de produir bates o màscares i acabe depenent de les fàbriques de la Xina ho diu tot.
Això, o el tancament de la Nissan, són conseqüències evidents d’aquesta fase de paroxisme de la globalització, en què la diversitat i la pluralitat d’oferta perd terreny de dia en dia i on el contacte amb la realitat més pròxima s’evapora en el magma dels interessos globalitzats de les grans corporacions. Diversos intel·lectuals i professionals que vam entrevistar en la sèrie ‘Entendre el nou món‘ incideixen clarament en aquest factor i tenen raó. No es pot continuar així, simplement no podem continuar així.
Però passa que l’alternativa no és senzilla, vol poca demagògia i demana temps, diners i solidaritat. I una inversió pública molt gran, enorme. No es tracta, evidentment, de tornar al temps de l’autarquia, ni de bon tros –aquest camí és fals, no existeix ni tornarà a existir mai. Però sí que cal, per exemple, decidir un catàleg de productes bàsics que s’han de poder fabricar al país de manera regular, amb el suport que siga necessari per a sostenir aquesta producció i estar preparats en cas de crisi, i una complicitat molt audaç entre empreses, governs i universitats, per a cercar i explotar indústries innovadores. Indústries que segurament no seran mai comparables, quant a ocupació, amb aquestes grans factories que ara veiem tancar, però que poden compensar amb el temps aquest colp enorme que rebem ara. El combat és entre la vella industrialització i la nova, no contra la industrialització com un tot.
I, evidentment, no cal ni dir que ara cal fer tant com es puga i més per protegir els treballadors que seran acomiadats, les seues famílies i les empreses auxiliars que, si no es poden reconvertir de pressa, també acabaran tancant. Pel seu bé, però també –les xifres canten– pel bé de tota la societat. I encara més. Els treballadors de Nissan han lluitat durant anys, conscients de la situació, per millorar les condicions de la planta i acumulen, per tant, un coneixement molt gran que, de cap manera, no s’hauria de desaprofitar ara. Al contrari.
PS. El ‘Debat en confinament’ d’ahir, el vàrem fer amb Valtònyc. El vídeo del debat, durant el qual va respondre les preguntes dels subscriptors de VilaWeb, el podeu trobar ací. Si encara no sou subscriptors us demanem que aneu a aquesta pàgina i us en feu o feu un donatiu sense cap més compromís. La crisi del coronavirus ha originat una caiguda publicitària que té un gran impacte en l’economia del nostre diari i de la majoria de mitjans del món. Per això ens és més necessari que mai augmentar la xifra dels 19.000 subscriptors que ja formen la comunitat de VilaWeb.
35 comentaris dels subscriptors

Anna CASACUBERTA
28.05.2020 | 22:14
Algú també hauria d’explicar perquè Nissan tanca les tres plantes de Barcelona i deixa les d’Àvila i Cantabria. Gràcies.

Josep Usó
28.05.2020 | 22:38
Per a poder negociar amb una gran empresa, cal tindre arguments sòlids. I Catalunya no en té. No té capacitat per a decidir quines infraestructures són bàsiques o bé ho seran en un futur. I ara, encara menys. Tot està més re-centralitzat que mai. I encara no tenim el corredor mediterrani ni, al pas que anem, el tindrem mai, per exemple. D’altra, banda, Àvila és Espanya i Barcelona no.

Ramon Perera
28.05.2020 | 22:39
Transcric aquí el comentari que he fet a la columna d’en Jordi Goula.
És més que quaranta anys d’història.
És més que quaranta anys de Nissan.
Són cent anys.
Nosaltres, jo hi vaig treballar durant trenta-tres anys, vam començar l’any 1920. Vam començar sent Ford Motor Company. Després Ford Motor Ibérica. Més tard Motor Ibérica. I finalment l’entrada gradual de Nissan en la fàbrica i en el nom.
La nostra fàbrica va nèixer a Cadis l’any 1920 i al cap de poc temps es va traslladar a Barcelona. A l’Avinguda Icària.
Als anys cinquantes si hom volia anar a la fàbrica es podia agafar un taxi i n’hi havia prou de dir-li al taxista: “A la Ford, si us plau.” I ell sabia perfectament el camí.
A la fàbrica sempre va haver-hi un fort sentiment de familia que es va anar difuminant ja partir dels anys 1990. Per influència de la Nissan, però potser també per la deshumanització general que hi ha hagut a les empreses.
A la nostra fàbrica feiem el famós automòbil Ford T,
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ford_T
I durant els anys cinquantes vam fer els milers i milers de tractors Ebro i Massey Fergusson que van possibilitat la mecanització de l’agricultura catalana i espanyola.
És molt trist!!!
https://ca.wikipedia.org/wiki/Ebro

Victor Serra
28.05.2020 | 23:27
Efectivament. Quan una empresa així decideix tancar i marxar no es pot fer gairebé res per aturar-ho. Deixem-nos de tonteries i de perdre el temps intentant que es quedin. Fa anys que Nissan treballava molt per sota la seva capacitat i que no hi havia inversions. A dins el sector era vox populi que acabaria tancant des de feia temps. Ha passat ara, com podia passar l’any passat o l’any vinent. El que no és acceptable és que no s’hagin treballat alternatives a Nissan i que ara haguem de córrer tots com oques sense cap.
Molt encertat el que dius a l’editorial. Es hora d’acceptar la realitat, no perdre el temps amb retrets i posar-nos a treballar en buscar solucions. Moltes de les quals poden venir dels mateixos treballadors de les empreses del sector.

Joan Mollà
28.05.2020 | 23:46
D’acord amb l’editorial. Gràcies Vicent !
Em permeto transcriure part de l’entrada del meu blog personal ( De Sants estant ) del 2 de maig, accessible des d’aquest magnífic diari:
Per començar, és ben probable que una de les grans empreses de fabricació d’automòbils acabi tancant. Podem crear en el seu lloc una fàbrica de tecnologia d’energies alternatives, aerogeneradors, instal·lacions fotovoltaiques, sistemes de col·lectors solars per aigua calenta sanitària? I inundem el territori i les vivendes d’aparells que permetin disminuir dràsticament la dependència de les nuclears i de combustibles fòssils? I per arrodonir-ho, que no sigui una S.A. sinó una cooperativa, que mai ens puguin arrabassar, que no reparteixi dividends. I des de l’administració, a l’hora de concedir llicències d’explotació o de subministrament, incloure en els barems els conceptes de proximitat i de cooperativisme. I a exportar!
És hora que el nostre Govern comenci a moure el cul.

Berta Carulla
29.05.2020 | 00:00
Em sembla increïble la inocència irresponsable, la postura assèptica generalitzada de les veus nostrades que comenten la qüestió Nissan.
Quina fluixesa, i quina decepció.
El rei d’Espanya va marcar el camí, anant a vistar Renault i no Nissan la última vegada. Francesos i espanyols comparteixen interessos en aquest punt (Espanya és un Estat i el Banc Central Europeu, de moment, li donarà els diners que calgui més enllà de si arruina Catalunya o no), anys abans ho havia fet Zapatero invertint a Valladolid i negant-se a l’ampliació de la factoria de Barcelona.
Directius i treballadors han viscut aquesta deslleialtat de l’Estat i en parlen.
On és el coratge quan fa falta de veritat per a obrir els ulls i voler mirar el que hi ha per a denunciar-ho? Creieu que es pot prescindir de la patronal per a salvar el país de la ruina a que ens sotmet i sotmetrà Espanya, o potser creieu que algun cèntim que arribi d’Europa arribarà a Cat?

Josep-Manel Príncep
29.05.2020 | 00:21
Possiblement el meu comentari al peu d’aquesta editorial no ve al cas, però la meva humil opinió és que part de la nostra salvació seria tornar als pobles.
Mantenir allò que és bo d’aquesta societat tecnològica i “tornar a casa”, migrar de les ciutats als pobles.
Si els treballadors i treballadores que voldran aprofitar la liquidació (si la reben) per “muntar un bar” a la ciutat, l’invertissin a retornar a un poble i començar una “nova” vida, potser començaríem a aixecar el cap, si no vosaltres la vostra descendència.
Dic “vostra” perquè jo no n’he volgut tenir de descendència, mai m’ha agradat aquest món i no he volgut contribuir a la seva continuïtat.
Dic “vosaltres” perquè jo ja n’estic fart de tanta mediocritat i manca de perspectiva en general.
Bona nit a tothom i gràcies.

Melitó Camprubí
29.05.2020 | 00:51
La globalització és el gran invent del segle. Uns pantalons fets a Mataró els podria comprar… posem que per100 euros; uns pantalons fets al Vietnam els puc comprar al Passeig de Gràcia per 30 euros. Si fos una persona mínimament intel·ligent m’adonaria que hi ha alguna cosa que no encaixa en aquesta diferència de preu i pensaria: la diferència, tard o d’hora, la pagaràs igualment. Aquest és el gran invent de la globalització: ens ha fet globalment estúpids i practicants feliços de la estupidesa. En el clímax, sempre pensem que el preu el pagaran els altres. De fet, això de fer d’explotadors afeccionats ens deu compensar de totes les explotacions morals i materials que patim .

Joan Salabert
29.05.2020 | 02:21
Potser és perquè m’ho miro amb ulls d’economista, però crec que val la pena entendre el paper de l’administració pública espanyola en tot aquest tema. El franquisme va fer seva (del règim) tota la indústria (del regne, en restitució) d’Espanya. Una de les primeres mesures de la postguerra va ser l’expropiació de la majoria d’empreses bàsiques (energia, siderúrgia, transports, telecomunicacions, …). Però també es van fomentar les de consum, com Seat. Els més grans recordareu l’omnipresent INI, «Instituto Nacional de Industria». La privatització, o tancament gradual, de tot l’entramat de l’INI, culminada pel govern d’Aznar i la gran banca espanyola, ha marcat el caràcter de les institucions de l’actual estat espanyol. Amb tot aquest sotrac, el PIB català del 1935 no es va recuperar, en termes constants, fins els anys seixanta. I així és com s’ha anat forjant Madrid com el centre de poder econòmic que és. Quina és la funció del govern espanyol?, a banda de fomentar l’obra pública, la construcció i el turisme. Doncs administrar pel bé d’aquesta «indústria nacional», ara privada. Amb la venda d’empreses (Endesa, Iberia, …) i amb l’entrada de capital internacional, la funció de l’administració espanyola passa a ser d’intermediació per compte dels inversors internacionals que operen o aterren en el seu territori. No cal fer política industrial. Sols cal procurar que els negocis siguin profitosos per a les elits. Si cal canviar de negoci, doncs es canvia, si cal vendre, es ven … Però, i l’interès general?, i l’interès dels territoris?, i el dels seus habitants?. I el corredor mediterrani?, i la petita indústria local?, … Quan una empresa arriba, tothom en treu el seu tall, quan una empresa marxa quedem els damnificats. El repartiment de beneficis i perjudicis és injust i la queixa sindical (i ara també patronal) sembla dirigida, bàsicament, a obtenir una bona indemnització. I la política industrial? La reconversió del sector de l’automòbil ja ens ha arribat. I si arriba també la de la petroquímica? I si el turisme massiu s’atura? No s’hauria de fer un fons de prevenció o de reinversió? On és la política industrial?

JOAN RAMON GOMÀ
29.05.2020 | 02:30
L’automòbil es troba en una situació de crisi en el sentit etimològic de la paraula. Les tenconlogies velles ja han mort i les noves encara no han acabat de nèixer. Els automòbils amb motor de combustió conduïts per humans no tenen futur i els automòbils elèctrics autònoms no han assolit un nivell de desenvolupament tecnològic que els acabi de fer del tot viables.
A Catalunya tenim gent amb talent, visió de futur i coneixements tecnològic profunds que han proposat una solució enginyosa i senzilla al problema. Em refereixo al Col·lectiu per a un Nou Model Energètic i Social Sostenible (CMES) presidit pel professor de la UPC Carles Riba. En un dels molts treballs que han fet sobre la transició energètica proposen el desenvolupament de vehicles elèctrics que s’alimentin al mateix temps que circulen pels carrers, carreteres i autopistes.
En una situació econòmica com la actual que un país com Catalunya es bolqués en una solució d’aquest tipus permetria fer una gran carambola a tres bandes: 1) Una gran inverssió pública per electrificar totes les carreteres, autopistes i carrers de les principals ciutats del país. Seria un estímul a l’economia per empènyer a sortir de la crisi. Seria un estímul perfectament finançable i sostenible ja que la inverssió es podria finançar i recuperar amb la venda d’energia elèctrica als vehicles que hi curculessin. 2) Desapareixen tots els problemes tècnics dels cotxes elèctrics. No cal grans bateries que pesen centenars de kilos, que provoquen la necessitat de consumir energia per transportárles, que triguen motissim en carregar-se, que requereixen grans potències a la xarxa per carregar, que necessiten metalls escassos per fabricar-les i que finalment la seva fabricació i reciclatge també consumeix energia i contamina. Amb bateries molt més peites per recòrrer els últims 30 o 40 km una vegada sotit de les carreteres i carrers electrificats de les principas ciutats n’hi hauria més que suficient. Resultat: automòbils elèctrics molt més lleugers, barats i eficients energèticament. 3) El problema de la conducció autònoma quan el vehicle estiguès connectat a la xarxa seria molt més senzill, totalment resoluble amb tecnologies existents i provades. Si a més la tecnologia es desenvolupa amb diner públic i el resultat es publica en obert per tal que tot-hom pugui fabricar els cotxes sense haver d’obtenir cap llicència dels monopolistes habituals ja es reblaria el clau i garantiria la extenssió del sistema arreu del món.
¿Farem com aquella empresa del seglesXIX que fabricava les millors màquines de vapor del món que va malbaratar els pocs resurssos que tenia en lluitar per seguir fabricant màquines de vapor fins a arruinar-se? ¿Esperarem a que la solució la trobi algú altre i llavors li pregarem que vingui a colonitzar-nos muntant una planta aquí sota la seva direcció amb grans subvencions? ¿O d’una punyetera vegada ens atrevirem a arriscar i ens posarem les pìles per desenvolupar tecnologa pròpia i la aplicarem per resoldre els nostres problemes?
Hi va haver una època entorn a la primera guerra mundial en que la tecnologia catalana en motors d’aviació i automoció era puntera a tot Europa. Hem passat uns grans desastres que varen arrasar la industria catalana i varen enviar a l’exili el talent català. En això tampoc hem acabat de sortir encara del tot del franquisme. Aquesta crisi pot ser una oportunitat per començar a sortir del franquisme tecnológic en que Catalunya ha estat immersa quasi un segle i tornem a aspirar a que Catalunya jugui en la primera divisió de la tecnologia mundial.

Joan Carles Melgarejo
29.05.2020 | 02:32
Quan era petit, a Barcelona hi havia moltes, moltes indústries. I la gent treballava al camp al rerepaís. Ara ja no, la gent jove no vol i la feina, sovint, la fan gent vinguda de fora. Quan els jocs olímpics, es va redissenyar Barcelona: seria una ciutat guai, de serveis, per anar a comprar, fer turisme, etc. La gran Barcelona envoltada de la seva àrea metropolitana. Res d’indústria a dins; algunes empreses van marxar cap afora; algunes, cap a molt afora, fora del país. Qué bé, menys contaminació, etc. Si, els preus dels pisos pels núvols; però a alguns ja els anava bé. Així, la feina industrial i del camp era fora. Malgrat tot, alguns (els mateixos que van treure la indústria) van començar a rondinar perquè massa gent utilitzava el cotxe per anar a treballar fora, perquè això feia contaminació. Més tard, van posar el crit al cel perquè els turistes feien massa soroll i la ciutat ja no era nostra. OK, però aleshores, hi ha alguna alternativa pensada per a Barcelona i Catalunya? I cada vegada es feien més urbanitzacions i es perdia sòl agrícola o ramader, on ningú volia treballar-hi, però a alguns els desagradaven els senyors d’altres parts del món que tapaven el forat que ells mateixos deixaven. Altres rondinaven al rerepaís contra la mineria, la indústria i la ramaderia. Molt be: ara la gent s’acollona quan es buiden els supermercats, o quan les empreses tanquen. Tampoc hi ha quasi mineria (ni aquí ni a Europa) i la producció d’elements crítics, essencials per a les noves tecnologies, està en mans de capital xinès. Europa (i EUA) s’han adormit en la seva supèrbia i la inutilitat o estupidesa de tots els seus governants sense excepció. “Occident” ha quedat despullat: mentre es demanava ajuda desesperadament a Cuba (i fins i tot a l’exèrcit rus!!!), l’OTAN narinan narinan narinan. Síndroma de caiguda d’Imperi Romà. Podrà Europa remuntar amb apostes tecnològiques? No. No produeix ni processa res dels elements crítics necessaris per a energies renovables. S’ha deixat el monopoli en mans xineses, algú haurà d’explicar per què. Error de manual. Per tant, Renault també caurà, i darrera tota la indústria automovilística europea. Innovació? Cada vegada s’investiga menys, i es llença diners, de vegades sota la pressió de lobbies. La crisi hauria de fer repensar la economia i la recerca, no es resoldrà posant pedaços, amb mesures simbòliques fent festes als balcons o donant almoines. Serem capaços de reflexionar i repensar tota la economia? I serem capaços de repensar Catalunya?. Autarquia no, evidentment, però deslocalització tampoc. No podem dependre en tot de tot, ni menys encara que la nostra economia depengui del turisme. Mentre, aquí hem de ser capaços de produir coses que altres no tinguin. I que sigui nostre i no pugui marxar. Per exemple, sabeu que mentre aquí a la UE ens falten elements crítics (base per a fer motors elèctrics, panells solars, etc), a en canvi Xina hi falten potasses….i que aquí n’hi ha un munt? Ah, si, això genera runams. Be, doncs repensem la manera de fer la mineria, simplement fem-la però ben feta. Convertim els runams en quelcom aprofitable. Creu de Sant Jordi (o del màgic Andreu) a qui inventi alguna cosa per a resoldre positivament aquest problema. Ah, i que les peles de la mineria es quedin aquí. Es que els recursos miners no son nostres?

Manel Novo
29.05.2020 | 02:49
Un factor que no s’esmenta, potser fa vergonya, és el baix nivell de dignitat on ha arribat una part massa gran de la nostra societat. CaixaBank, el Sabadell sabem que han estat pagant contra el procés, i molta gent encara hi té els diners. Que Zara, Desigual, Nike, exploten infants i la gent continua comprant-los, etc, etc.
Sempre no ha estat així. Abans de la guerra, els empresaris no gosaven explotar tant les treballadores per por de la reacció solidària de la resta de treballadores (que continuem essent majoria!)…
Tenim una arma poderosíssima, el boicot. Si no comprem i, en la mesura de les nostres possibilitats ajudem que la resta no compri, tan sols que les vendes baixin un % significatiu, les empreses, incloses les grans, s’ho pensaran dues vegades de fer aquestes decisions. Si més no tindrem la satisfacció i tranquil·litat de fer allò just.

Jordi Nogués
29.05.2020 | 03:00
Sembla que al llarg d’aquests ultims anys el Govern de la Generalitat ha “llençat ” a la brossa cent milions d’euros, subvencionant aquesta empresa que avui deixa penjats un munt de treballadors. De veritat els nostres economistes creien que una empresa de fabricació de cotxes tenia futur?? De veritat algú pensa que es poden seguir fabricant cotxes eternament?? Quina pena tot plegat. I perque no s’han dedicat a subvencionar la investigació i fabricació d’energies renovables?? A quin catalanet no li agradaria poder ten tenir una petita instal.lació d’energia solar per l’autoconsum que no li costès entre 10 i 15 anys amortitzar-la?? Aquesta energia podria estar a l’abast de tothom. especialment pels que vivim en medis rurals i ser rentable en un termini més raonable. No m’agradaria pensar que el nostre Govern també està comprat per les electriques i haguent d’ampliar aquella dita que la Teresa Forcades va fer famosa :”les farmaceútiques!”;, a “les electriques!”, o si??

Albert Miret
29.05.2020 | 07:24
Si els governs obliguessin a tancar tots els concessionaris de Nissan, Renault i Mitsubishi, i retiressin el permís de venda a tot el país, aquestes marques deixarien d’abandonar sense cap escrúpol fàbriques i operaris que els han fet guanyar fortunes. No espero que el Govern faci gran cosa, però sí que espero que la població catalana que és molt més intel·ligent, ho faci per sentit comú. M’adhereixo al que es pregunta l’Anna Casacuberta.

Jordi Casanellas
29.05.2020 | 07:53
‘La gobernabilidad de España me importa un comino’. Ni la sra. Bassa, ni la majoria de polítics independentistes, no veuen que, ara per ara, la governabilitat d’Espanya passa pel Puig de les Basses i per la Nissan. Però siguem positius. Ens tanquen la Nissan, però tenim 16 Ambaixades obertes( i més que n’obrirem!) que ‘lucen más que el sol’. Com els tres dijous. Trist.

Joan Cuscó
29.05.2020 | 08:03
Interessants els comentaris de Melitó Camprubí i de Jordi Nogués.

Montserrat Puig
29.05.2020 | 08:59
Si Catalunya fos independent Nissan no hauria marxat.
I tot ve del 2006 quan Zapatero i Sebastian van donar ajudes a Renault, Valladolid i les van retirar a Nissan, Catalunya.
Molt aclaridor aquest fil de Joan Canadell, inclosos els dos articles que conté:
https://twitter.com/jcanadellb/status/1265987746050519041?s=19

Pep Agulló
29.05.2020 | 09:14
L’ESQUIZOFRÈNIA DE LA GLOBALITAT
Una societat que basa el seu progrés en el creixement continu de la producció, on els èxits, la “salut de l’economia” en tots els terrenys i dels serveis es mesuren sempre en l’increment estadístic superior respecte l’any anterior i en canvi les conseqüències negatives de la barbaritat productiva, es mesuren en % que hauríem de disminuir de contaminació, d’explotació planetària, etc. respecte al present. Quant cinisme dels poderosos: volen i dolen (ho fan veure).
I ens parlen de sostenibilitat, quan volen dir sostenibilitat pels seus negocis com l’exemple de la Nissan. I apel·lem als governs, quan o en són còmplices, o en són servidors impotents que han d’invertir diners públics sota el seu xantatge.
No es tracta d’anar contra la industrialització, però aquesta paraula no ens diu si la nova industrialització tecnològica seguirà la mateixa dinàmica productiva sense aturador. Amb recerca puntera i venda de patents alguns països petits estan per sobre de l’ona de la crisi.
Cal un canvi per aturar el paroxisme productiu, no sabem cap a on. Cal una presa de consciència planetària que ens porti a poder imposar aquest canvi.

Carles Farre
29.05.2020 | 09:56
Bon dia..molt d’acord amb l’editorial i els comentaris d’en Melitó Camprubí i en Joan Salabert, la indústria catalana ja fa temps que va perdent gas, jo ho he viscut bastant de prop, perquè he estat molts anys en la fabricació d’accessoris per al tèxtil i molt en concret la filatura, i també treballant en la industria auxiliar automobilística, queden ja lluny els temps en que teniem grans marques com Bultaco, Montesa, Derbi, Ossa, Ebro, Pegaso etc. i de les grans fàbriques tèxtils i moltes mes de mitjanes i petites, desde que es va instaurar la democràcia, els successius governs, s’han anat arrepenjant amb les inercies pròpies dels mercats, i s’han convertit amb una mena de gestories, han viscut del qui dia passa any empeny, i deixant en mans “del capital”, la creació de llocs de treball i riquesa, tot plegat mentre la cosa anava rutllant, tant els fotia si els diners els hi venien d’una multinacional o de una empresa del país, o d’autònoms, que una empresa d’aquí havia de tancar per la competència deslleial de productes xinesos per posar un exemple ?, cap problema ja s’hi posarà un altre al seu lloc, doncs els polítics no estant sotmesos a les lleis implacables del mercat, no el afecta, ells estàn per sobre d’aquestes lleis, i per tant adjudicar-se el seu propi sou, les seves jubilacions, les seves pensions vitalicies etc. i permetre’s el luxe de perdre el temps en les sessions parlamentàries fen-se retrets uns als altres, sense que hi hagi qui els pugi fer fora per incompetents i improductius.
Personalment no soc massa optimista en quan al futur, si tenim en compte tots els condicionants que se’ns venen a sobre, i que com ja he manifestat moltíssimes vegades, tenen la base en la sobrepoblacio i la conseqüent globalització que per una part a portat a una degradació de la natura, que a accelerat el canvi climàtic, i per altra a la proliferació i intercanvi no només de bens comercials si no de patògens com el covid aquest.
A mes les polítiques “d’Open Arms” de la generalitat, que no son sino una forma encoberta de fomentar la massificació del país, en base a continuar amb el mateix rollo globalista que fins ara imperava, allò de com mes siguem mes facturarem, antic paradigma econòmic que s’està esmicolant a marxes forçades, i que es absolutament insostenible, i incompatible amb el mon tecnològic i robotitzat que ens ve a sobre, i amb el canvi climàtic encara mes.
I per cert si aquesta noticia es certa, els ex-treballadors de Nissan, no en surtirán tampoc tan malparats com sembla, ja els agradaria a molts, com jo mateix, cobrar aquestes indemnitzacions, i el consegüent atur, i a empalmar amb la jubilació els mes grans, com va passar a molts dels que conec que havien treballat a la Pirelli:

XAVIER UTRILLA
29.05.2020 | 10:03
Excel·lent exposició la de l’editorial d’avui. D’acord que no serveixen de res els retrets (que són molts), tret de treure’n les conclusions adients. La manca d’innovació, d’investigació, la venda d’actius a canvi de diner ràpid, les subvencions a fons perdut, la política industrial espanyola (si existeix això més enllà de la llotja del Bernabéu)… una llista interminable de coses mal fetes, que potser sí ara és el moment de replantejar-nos. Seriosament, amb visió de futur i de país, encaixant (com no pot ser d’altra manera) economía, educació i política social. Necessitem ments preclares (i se que en tenim) per adreçar la situació. No és lluitar contra l’industrialització, com molt bé diu l’editorial, tan com racionalitzar-la.
Pensar quin model de vida volem i podem tenir, amb perspectiva, no fins a final de legislatura.
En els comentaris he llegit propostes en aquest sentit. Energies netes, recerca, explotació de recursos sostenible, turisme racional, disseny, producció pròpia,… coses en las que teòricament som bons. I una proposta que m’ha agradat molt: tornem al poble. El sector primari no es diu així per casualitat.
Per aportar una altra idea, com a premissa bàsica per facilitar qualcevol canvi, si l’arrivem a portar a terme, tot sería més fàcil si anéssim cap els sis milions d’habitants, en compte de cap els vuit.

Ferran Puig
29.05.2020 | 10:11
El vehicle elèctric no és cap solució, perquè tecnològicament és un camí sense sortida quan es mira el sistema de vehicle elèctric en el seu conjunt, començant per les limitacions en les bateries i acabant per la dificultat de càrrega, problema abordable a petites dimensions però que es revela insoluble quan s’eleva a escala massiva per, entre altres coses, manca de materials suficients al món. A més son bastant estafa pel que fa a les emissions de CO2. Estudis com els d’Antonio Turiel o Pedro Prieto, que el CMES vol ignorar, son bastant definitius.
El vehicle elèctric sempre serà molt minoritari, i les imponents infraestructures necessàries les pagarem entre tots.

Josep Salart
29.05.2020 | 10:28
El comentari de l’ Anna Casacuberta ja ho ha deixat clar.
Si fóssim un estat independent, podríem tractar de “tu a tu” totes les multinacionals estrangeres que corren per casa, pactaríem les condiciones, i els beneficis seríen d’anada i tornada. Tanmateix ens valdriem de la nostra situació geogràfica, des del port a l’aeroport, i així tot el país, refineries, petroquímiques, nuclears encara, industries alemanes d’automoció i les càpsules de Nescafé de la fàbrica de Sant Gregori.
Necessitem empreses com, per exemple, ara em ve al cap Comexi. A partir d’aquí, tindríem un respecte internacional. També una de les empreses que sería nostra i donaría per ajudar a les arques de l’estat català ( i avui podríem ajudar a les 23.000 famílies que aniran a l’atur), sería fer pagar als estrangers que transisten per les autopistes. Que vols portar fruita i verdura d’españa a Brusel.les? Paga !! .- Que vols portar peces de Xèquia a Saragossa o a Getafe? Paga!!.

Francisco Sempere
29.05.2020 | 10:35
La marxa de Nissan, és al meu parer, un capítol més del procés de desindustrialització que pateix Catalunya que es va començar a gestar ja fa fa dècades. Com bé han dit alguns comentaristes, hem passat d’una prevista nova factoria de Nissan a Igualada al tancament a Catalunya.
Però és que aquest no és un fet aïllat. Que al poc del 2006 es tombi un nou Estatut, que el corredor mediterrani no avanci gens, que l’estació de la Sagrera tampoc, ni que les inversions de l’estat espanyol en i d’estructures siguin sempre molt per sota del que tocaria…Estem assistint al desmantellament econòmic de Catalunya, mentre de forma lenta i gradual es desplaça cap a Madrid i “perifèria” el pes econòmic de l’estat. I això no és casual. Estic convençut que al darrera hi ha uns personatges que utilitzen i (també en són part) politics, alt funcionaris, banca, finances, contactes, .. a tal fi.
Si no en som capaços de dissenyar una estratègia a llarg termini per al nostre país i ens hi posem tots a totes a remar en la mateixa direcció, em temo que ens enfonsarem.

Eduard Samarra
29.05.2020 | 10:43
Molt enriquidors tots els comentaris, de fet diria fins i tot que més que l’editorial mateix. Sobretot, els que analitzen el tema en clau de país amb autocrítica.
Però hi ha quelcom més. Realment es pot parlar d’una industrialització bona (nova) i una de dolenta (vella). El concepte d’industrialització és la conseqüència d’una necessitat bèl·lica que ha acabat penetrant a totes les capes de la societat i definint tots els sistemes d’organització social, des de les institucions al sistema sanitari i les escoles, tractant tots els individus igual, com a meres peces d’un engranatge. https://news.stanford.edu/2018/05/03/war-drove-18th-century-industrial-revolution-great-britain/
Ens hem separat de la nostra essència, de la interconnexió de l’univers, i hem perpetrat un ecocidi, destruint casa nostra i la de tots els altres éssers amb què convivim. Però no cal patir, perquè el col·lapse ambiental (dir-li canvi climàtic és un eufemisme) acabarà amb la industrialització.
I una última reflexió: el grau de consciència que té la societat sobre la gravetat d’una crisi ve marcada per la capacitat que tenen les classes benestants (que dominen les tribunes d’opinió i per tant els relats imperants) per fer que els problemes no els afectin. Cada nova crisi clava una dentada a aquest coixí de seguretat.
Aquest paroxisme que s’esmenta a l’article ja fa temps que és desfermat arreu, però afectava molt més a països que queden lluny d’aquí i nosaltres n’érem beneficiaris. La crisi del 2008 ja va manifestar que la globalització s’ho menja tot, evidenciant-ho amb una gentrificació accelerada de les ciutats, especialment de Barcelona, dominades pels fons voltors i les grans franquícies i un augment de la pobresa molt evident.
Avui, amb la covid, aquest procés inexorable cada cop afecta més capes de la societat dels països “desenvolupats.”

Mercè Arderiu
29.05.2020 | 10:47
Benvolguts,
Estic molt d’ acord amb alguns dels comentaris. El model de globalització industrial uniforme està en crisi i, per tant, no hem d’ anar aremolc de grans multinacionals que es mouen per raons geoestratègiques de caràcter estatal i en les que no podem intervenir. Ara és el moment de conjuminar la inteligència artificial amb les energies renovables per iniciar projectes que es desmarquin d’ aquests models propis del s. XX i iniciem els del XXI i alguns dels comentaristes ja han donat ideees. Ara bé per a nous projectes fa falta finançament i seria molt important que es recuperés el poder financer que Catalunya havia tingut en el passat i que es va liquidar pràcticament totalment amb l’ anterior crisi amb una operació ben orquestrada pel Banc d’ Espanya.

Jaume Bosch
29.05.2020 | 11:07
Hi ha productes en que no pots triar gairebé, però en lo possible opto per productes locals i de proximitat, per economía, donar feina als nostres, i per ecologia, menys contaminació derivada del transport.

Josep Gualló
29.05.2020 | 11:27
Al final de la mateixa manera que els deu manaments es resumeixen en dos, ens trobem que tots els problemes de Catalunya es resumeixen en un. Necessitem ser un Estat Independent !!!!!!!!!!!!!!!!
Pregunta Anna Casacuberta: Perquè es tanca la fàbrica de Barcelona i es mantenen les de Avila i Cantabria? Molt senzilli Perquè Espanya dona suficients contrapartides, sens reparar en despeses, a les que segueixen obertes i cap per a que tanca. I a sobre no tenim corredor mediterrani.
Proposa Joan Mollà. que la fàbrica d’automòbils es reconverteixi en una de fabricació de maquinaria per produir energies alternatives. Si fossim independents la fàbrica de Barcelona no tancaria i no caldria plantejar-se aquest despropòsit. Per menys de meitat els diners que costaria aquesta reconversió es poden construir fabriques noves i modernes per desenvolupar les energies alteratives i mes ben fet de manera que la nova energia fos respectuosa amb el medi ambient i tingués un cost molt raonable. Seriem un país modelic. No com Espanya que en el cas (impossible) que es produís un augment grandiós de la natalitat, decidiria reconvertir les universitats en escoles bressol perquè ja son fàbriques d’educació.

JORDI BALBASTRE
29.05.2020 | 11:31
D’acord amb l’editorial. Gràcies Vicent. És una raó més per a la independència de Catalunya i els competents al poder.

ramon Feixas
29.05.2020 | 11:54
La solució que em sembla que funcionari si és domesticar els pesos pesants del sistema, seria que existís un topall de riquesa, per sobre del qual cap humà hi pogués estar; que l’escalar de IRPF no tingués topall superior; que existís un escalat igual per l’ISS i combinar degudament el tema individu i social (sentit d’espècie). Da’qeusta manera les empreses petites podrien aportar el valors emprenedors essent privades. Buscar alternatives a l’endeutament i a la despesa financera i un xifra de passiu per damunt de la qual l’empresa passés a ser pública. per suposat que això comportaria la desaparició ce la borsa i la publicitat seria substituïda per informacions ètiques i sense ganxo . Quin idil·li, no?
El tema està en que això es podria aplicar amb una societat madura i els que maneguen són anti-societat madura per absurd que sigui. Volen que aquest incauta adolescència de l’espècie duri per sempre.
L’altre problema que a l’estar en el marc religiós del déu diner, queden tapades totes les necessitats socials l’individu feina té a procurar per ell. La mitificació de la figura del líder i la base concursal de qualsevol acció fan que no poca gent es plantegi la necessitat global social sinó que surt la protesta grupal pels pels que paguen plats trencats. o senzillament per aplicar el “qui no plora no mama”.

jaume vall
29.05.2020 | 12:04
Proposta 10a.
Catalunya tindrà civisme o no se’n sortirà.
Per tant, qui trenqui el civisme : faltes, delictes menors, maleducats a la via pública, incívics a l’institut, etc.. ho haurà de compensar. No cal que pagui multes ni passi una nit a la presó. Que treballi per a la comunitat. Hi ha moltes llaunes i paquets de tabac per a recollir. Que treballi.
Per cert, què va ser primer, el capteniment cívic de la majoria de catalans, que van conduir a la república, o la república que va afavorir l’educació per un capteniment cívic dels ciutadans?
Jo no ho sé. Però mentretant, si us plau civisme. No es deia que la despesa en mestres d’avui, estalvia despesa en policies demà? Jo m’ho crec. Per tant, sorolls de matinada, brutícia, mobbing, maleducació. Per si mateixos, elements d’incivisme i mala qualitat comunitària. Però al mateix temps, llavor de criminalitat. I, en el nostre cas, fruit de l’espanyolitat. O guanyem el civisme, o no ens en sortirem.
I, de moment, no. No estem guanyant la batalla del civisme. Potser el 50% dels catalans som cívics, i l’11 de setembre no embrutem els carrers, ni cridem, ni estentòriament abassaguem els altres quan ens surt bé la nostra. Però part de l’altre 50% sí ho fa. I són molts.
Aquesta setmana, davant d’on visc. Un carrer secundari d’una població secundària. Tranquil•litat matinal, i de repent, una veu a la via pública semblant a la que emet un cotxe que es desplaça avisant d’un circ nou, un mercat ambulant, o la policia demanant que no sortim de casa. Que rar. Al cap de mitja hora, surto al balcó. Era un cotxe d’una coneguda empresa d’instal•lació de sistemes de seguretat, i l’empleat al volant, parlant de les seves coses amb algú, via micròfon. Mitja hora, amb el volum excessiu !!!! L’aviso, es disculpa, baixa el volum.
Més. Dimecres d’aquesta setmana, al vespre. Passejada diària per estirar les cames. Veig molta porqueria pel terra. Començo a comptar. Resultat final : 9 mascaretes, 5 guants de plàstic, a més a més, òbviament les habituals llaunes de refresc, plàstics diversos, més paquets de tabac, kleenex, que no recompto. En un trajecte de passeig local al costat entre mar i muntanya. A penes 2 km, 20’. Això és la Catalunya que volem? Una Espanya en petit?
Són detalls menors. Són detalls menors? NO, rotundament NO. Civisme és mirar pel bé comú. Mirar pel bé comú és educació, educació és progrés, progrés és benestar, exigència, llibertat, qualitat de vida. Potser, el que faria que les empreses continuessin apostant per aquest territori nostre. Per acabar, encara una frase d’un company. Xavier Utrilla escriu el 27 :“Només denunciant tot el que fa la metròpoli i prou, som reactius, perdem l’iniciativa que havíem tingut i anem on ells ens volen. On som ara, penso. “
Doncs, el nostre conseller d’Economia, Pere Aragonés, no és molt reactiu quan, una vegada perduda Nissan, diu que treballarà perquè no la perdem?
Civisme, educació, progrés, benestar, llibertat. No té alguna cosa a veure amb la capacitat de “convèncer” una empresa perquè continuï entre nosaltres. I els sindicats? Si un dels representants dels treballadors crida “Ahora vamos a quemar neumáticos, pero no nos importará quemar toda la planta” , no és un exemple de reactivisme? En mans de qui estan els treballadors?
Maremeva ! quin vímet tenim si volem fabricar bones cistelles !!
P.S. Allà va la pregunta (agafeu aire) : Quants espanyolistes catalans, que estan en contra la independència catalana, canviaran/canviarien el seu vot negatiu en un referèndum a favor de la república, en el cas de que sabessin que l’actuacions del rei Felip vi, de visitar Renault, però no Nissan, o de trucar laCaixa, B.S. la Seat ; que l’actuació dels governs espanyols de no impulsar el Corredor Mediterrani, ni de liberalitzar la gestió d’aeroport i port català, de malgastar diners en aeroports inútils i ave’s buits, tot això els ha empobrit substancialment ; quants d’ells canviaran/canviarien el vot, a pesar de la intuïció, quan no l’evidència que la Generalitat, malgrat tots els peròs, gestiona millor l’administració pública, i per tant, finalment, votarien que SÍ, i per tant “s’ampliaria la base” tan reclamada ? (aquí ja es pot respirar, ja s’ha acabat la pregunta) Quants ? Amb la mà al cor, quants pensem que acceptaran/acceptarien el passaport català, renunciaran/renunciarien al seu bagatge familiar, prescindiran/prescindirien del temor -infundat- de que se’ls obligarà a deixar d’estimar la seva cultura, i es llençaran/llençarien generosament, agraïdament a votar llibertat i progrés amb un SÍ al referèndum, quants?
Incivisme és unionisme, és més espanyolisme, és la nostra perdició.

jordi Rovira
29.05.2020 | 13:16
M’agrada de forma especial el punt de partida des del que es desplega l’anàlisi de l’editorial d’avui. Una editorial tant obligada com no volguda; tot i que previsible segons es venien donant els últims esdeveniments i plovien les noticies al respecte. Quan el subtítol diu: “El combat és entre la vella industrialització i la nova, no contra la industrialització com un tot” recull quelcom molt important. Primer, pel que representa en la configuració d’un imaginari col·lectiu ( el famós relat ); i segon, alhora de posar tal o qual disciplina o especialitat ( en aquest cas l’economia ) en el lloc que li pertoca i donar-li espai i recorregut. I això segon ve a compte del títol que lliga la globalització, i ve a compte de com aquestes noticies es classifiquen sovint en l’apartat d’economia com si fossin un tema tancat en les seves consideracions, sempre una mica críptiques. Quelcom que queda del tot corregit quan la mateixa editorial remarca allò tant suggerent de: “el paroxisme de la globalització ens passa pel damunt” Tant pel damunt com deuria haver passat a aquells ciutadans britànics convidats a deixar la vida per l’imperi durant el primer conflicte mundial just ara fa uns anys. Quelcom gens menyspreable alhora d’entendre el actual nacionalisme britànic creixent i pro brèxit, un nacionalisme d’estat elevat a la seva màxima expressió. Una mica el mateix que s’expressa en el cas de la Nissan amb la defensa francesa dels seus interessos contra els nostres. És a dir, ja fa molt que l’economia no és una disciplina independent, que la industrialització no depèn només de criteris de productivitat a l’ús; i que la globalització no és només un tema d’anàlisis material; sinó molt més enllà. Així es desprèn de les afirmacions que en aquestes pàgines s’han recollit de les entrevistes a diversos intel·lectuals al respecte de la crisi de la covid 19. Un afer Nissan que s’inclou de ple ( tant i com ens ha tocat, també de ple ) en aquest canvi de paradigma sistèmic mundial.
Per tant, estem representant la fi d’un model a la perfecció. I l’estem patint amb tota la seva crueltat, més i quan és del tot imposada a una innocència que ha caracteritzat el relat a Catalunya fins l’aparició de l’ideari independentista. Una innocència que es va desvetllant, a cops de realitat. Que farà o no eixamplar la base; però ben segur obligarà a tothom a mirar d’una altra manera. Una innocència que espero s’esvaeixi com la boira de Vic, i deixi ben clara la relació existent entre pensar i posar en marxa un nou model, i les condicions reals de vida de les persones que hi participen. Tal és així, com el que imagina en text quan exposa el combat entre la nova i la vella industrialització; entre el nou i el vell paradigma.

Laura Arboç Simó
29.05.2020 | 13:24
A Josep-manel príncep
Jo trobo que sí ve al cas i ve molt al cas….
La concentració de poder és violència perquè per mantenir el poder ….la colonització és un error esgarrifós robar els recursos dels altres és barbarie … obligar la gent a migrar anímicamet és devastador…els estralls sobre les persones i els efectes i afectes que provoca d odi i mesellatge i laceratge….els imperis les monarquies o substituts com els grans caps d estat de repúbliques….
S ha de pensar el tertitori descentralitzat i en xarxa s ha de repensar que no cal recorrer kilòmetres de viatge per acabar fent el mateix que fas a casa teva no hi ha un més enllà ni un Altre de l altre….
No estem onligats a entendre ns tots amb tots però si que estem obligats a entendre la màxima camusiana… els meus lìmits acaben on comencen els dels altres … o com expressa molt bé H Arendt el lladre i l assassí no volen que robar i assassinar sigui universal … perquè això voldria dir que…
Repensar el territori és urgent i sortir de la dinàmica no sols econòmica de la globalització també…

PAU BOLDU
29.05.2020 | 16:59
Escoltar als treballdors, tots parlant en epañó, curtets i educats de qualsevol manera, producte de la nefasta educació publica i la immersio per que tots parlin epañó, demostra que una fbrica qmb aquesta gent es totalment improductiva

jma vialis
29.05.2020 | 18:03
La globalització ,es el primer graó per iniciar el desastre , s’inicia els anys vuitanta amb una acció per part d’un ministre Solchaga que promou activament la venda de les empreses industrials ajudat d’un valor de la peseta que impedeix l’exportació i dona una redits altissims als venedors .
Es va perdre ” l’equilibri “i riquesa dels 65 als 80 ” una a una s’elimina qualsevol llei que no afavoreixi les multinacionals ,Portugal la que mes va resistir.
La vida de Nissan mai va ser brillant , mai va tenir un horintzó clar i nosaltres no varem saber influir i ajudar i per arrodonir ni hem fet les conexions al port i al TGV .
En totes les bondats que es diu que tenim, alguna deu ser veritat i segurament pot influir per salvar el centre de producció.
Els japonesos son de mentalitat molt diferent i si desde aqui es donguessin bones idees potser es podria trobar una sortida .Els japonesos que viuen entre nosaltres estan molt satisfets.
Espanya no te cap cap cap interès en salvar una font de riquesa a CAT ens volen tant pobres com mitja França.
Nosaltres no som gestors notables però perquè creura hem perdut Gas Natural , Hidroelectrica , Fecsa , Cros , Abertis cias del Metall , Pintures ,Cables, Pvc , el textil podia haver estat diferent i un etc que no te fi sense l’influencia del estat ? un cop mes només cal controlar els CEOS.
Cal projecte intel·ligent i fugir del control directe o indirecte del Estat.

Josep Bohigas
29.05.2020 | 19:02
Ja ho vaig dir i ho repeteixo, estem envoltats de mals veïns; França i Espanya. Aqueta gent han fet de nou un Perl Harbor. Això perquè d’ara endavant, els catalans seguim comprant els seus vehicles, i seguim creien en aquesta colla de sangonelles de polítics espanyols; que alguns es fan dir catalans.
No he entès mai que els governs hagin escollit la via fàcil, de només crear llocs de treball, posant-se medalles per les seves estratègiques i meravelloses gestions, que sempre han comportat; pa per avui i fam per demà. Sempre es parla del km0, però potser caldria derivar aquets esforços econòmics que no ens aportant cap futur, a formar millor a la nostra gent i donar suport a les nostres empreses, que prou en tenim d’exemplars en el nostre País.
Una pregunta que no ser com respondrem, és el fet de que tinguin potents empreses a Anglaterra. Encara hi deu corre algun/s Churchill, amb el seu puro i got de whisky.
S'ha afegit la noticia a Favorits