Ni espanyols al sud ni francesos al nord: som catalans

  • La reunió de Macron i Sánchez a Barcelona també pot servir per a repensar-nos i deixar de banda una mentalitat regionalista que ens ha menat a l’atzucac on som

Vicent Partal
18.01.2023 - 21:40
Actualització: 19.01.2023 - 09:49
VilaWeb
El castellet de Perpinyà amb la senyera de les quatre barres

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Hi ha un historiador neerlandès, Joep Leersen, que proposa un mètode per a parlar de les nacions que a mi em sembla especialment aclaridor. Leersen entén l’existència i la dinàmica de les nacions del món com si fos una d’aquelles construccions fetes amb dòminos que, en activar-se, fan que una peça en faça caure una altra, la que té al costat. França va crear la nació en el sentit modern del terme. La primera. Amb la revolució. I com que França va crear la nació francesa, aleshores va caure la fitxa alemanya i Alemanya va haver de crear la seua, com una reacció. I com que Alemanya va crear la seua, es va crear la russa. I així podríem resseguir el mapa del món, peça a peça, frontera a frontera, veïnat a veïnat, ben bé fins avui, quan encara no cessen d’aparèixer nacions diguem-ne noves, sempre nascudes del contrast, del combat, amb la nació immediatament adjacent. Com és el cas català.

Quan el 1789 va nàixer la “nació francesa” podem afirmar amb ple coneixement que el Rosselló, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i mitja Cerdanya pertanyien ja al rei de França, però no eren de cap manera part del conglomerat humà que a París s’afirmava com la primera nació, arran de la dissolució dels Estats Generals i la creació de l’Assemblea… Nacional. Perpinyà i Elna, Prada i la Tor de Querol eren aleshores simplement la propietat d’un rei que perdia la corona, el de França, una propietat cedida per un altre rei, sempre sense tenir en compte la voluntat dels qui hi habitaven. Terra catalana cedida il·legalment perquè, com és sabut, el títol de rei d’Espanya encara no existia i el sobirà, en tant que comte de Barcelona, restava obligat a consultar amb les corts catalanes qualsevol cessió de territori, cosa que no va fer mai. Per això els instruments jurídics que van certificar aquell repartiment, el tractat de París i el tractat dels Pirineus, van escamotejar la legalitat. Per a acomplir aquell repartiment del botí, no tenien cap més manera que fer veure que les obligacions legals no existien. Però això deixava molt coix l’argument.

Tornem al dòmino. França naix el 1789. Espanya –deixem-ho així– naix el 1808, precisament contra França. Catalunya, la idea que Catalunya és una nació i pot aspirar a ser una altra peça d’aquell dòmino de què parlàvem, arribarà bastant més tard. De manera que durant ben bé un segle, just quan la moderna idea de “nació” s’obria pas i es feia atractiva, els catalans de banda i banda de la ratlla no teníem cap més alternativa que pensar-nos com a “espanyols” o com a “francesos”. Perquè ningú no havia pensat encara que ens podíem pensar, nosaltres mateixos i nosaltres sols, com a catalans, com a nació. Ens vam acostumar, a banda i banda, a pensar-nos com una cosa que no érem, simplement perquè era l’única que, aparentment, teníem a l’abast.

Verdaguer ens va pensar primer que ningú i ens va pensar com uns de sols a banda i banda. Però, dissortadament, allò va ser un miratge i, fins el 2017, el nou nacionalisme català s’afirmà més com un regionalisme espanyol, com un moviment polític dins Espanya, que no pas com un nacionalisme, en el sentit propi del terme. Sobretot a partir de la instrumentalització “autonòmica” en la Mancomunitat i les posteriors Generalitats. I això arriba fins a l’extrem irracional d’acceptar que Espanya ens diga a nosaltres què és Catalunya i què no ho és, un cas únic al món. Mequinensa, posaré sols un exemple, era oficialment part del Principat el 1810, però ara ens diuen que no ho és i la majoria de la població ho accepta. És sorprenent, per tant, com fins i tot molts independentistes es comporten mentalment com a espanyols quan accepten de manera acrítica el marc mental que ens imposen de fora estant.

Però la regla la trenca el pecat original i això és molt important d’entendre a les envistes de la reunió, avui, entre Pedro Sánchez i Emmanuel Macron, que en definitiva no són sinó els dos continuadors del repartiment històric, de l’esquarterament, del nostre país. I cal entendre, per tant, que això que alguns anomenen de manera insensata “els catalans de França” són la prova precisament de què som –i dic insensata perquè, seguint aquesta lògica absurda, nosaltres seríem “els catalans d’Espanya”.

En el context en què vivim, avui els catalans del nord són la prova irrefutable que nosaltres no som espanyols. Ho diré més precisament encara: els catalans del nord són la prova que ser català no equival necessàriament i obligatòriament a ser espanyol. I els del sud a l’inrevés, sem pas francesos. Políticament parlant, a causa que el regionalisme on s’ha fet fort i ignorant de la resta del país és al sud, la història ha convertit els nord-catalans en la prova perfecta que els catalans som una cosa per nosaltres mateixos. Una nació que vol fer tombar també la seua peça d’aquell dòmino que començà a París amb la revolució. Recordeu-ho avui a Montjuïc, perquè pensar-nos nosaltres sols és el primer esglaó que qualsevol nació ha de pujar per poder ser lliure.

 

PS. La història rocambolesca i surrealista sobre com es van repartir les fronteres la vaig explicar ahir en aquesta Pissarreta que, d’alguna manera, completa aquest editorial. Durant el dia, seguiu tota l’actualitat de la cimera i la protesta a vilaweb.cat.

 

VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep Usó
Josep Usó
18.01.2023  ·  22:07

Només cal agafar una mirada metampla per entendre la realitat. És allò de “ni Espanya ni França, Països catalans”.

Anna Linares
Anna Linares
18.01.2023  ·  22:29

Perpinyà se sent orgullosa de ser catalana, però la llengua que és el pal de paller de la nació l’han perdut, ahir a mateix a l’entrevista que vareu fer al escriptor Lluís Lluís, afirmava que els seus fills amb els amics parlen francès, i aquí sinó fem els deures ens passarà el mateix!

Marc Mateos
Marc Mateos
18.01.2023  ·  22:43

Això mateix, Josep! Ni França ni Espanya, Països Catalans!!!

CARLES MILLAN
CARLES MILLAN
18.01.2023  ·  22:47

Això no passa amb els bascos. La majoria tenen clar que a Iparralde són els mateixos.

Josep Maria Boixareu
Josep Maria Boixareu
18.01.2023  ·  23:08

La nació catalana va nèixer l’any 988 quan el comte Borrell II va ajuntar tots els seus comtats que va anomenar Principat de Catalunya.

Oriol Roig
Oriol Roig
18.01.2023  ·  23:37

Ni espanyols, ni francesos, … ni coordinats. Totes les convocatòries són al costat muntanya. De debò que no se li ha acudit a ningú de convocar a banda i banda del MNAC per, si som prou gent impedir o dificultar la reunió? Per exemple, organitzant una marxa lenta per l’antic circuit de Montjuïc hauria fet gairebé impossible que arribés ningú pel costat mar.

Salvador Molins
Salvador Molins
19.01.2023  ·  00:24

La Nació sencera, la Llengua catalana, l’Estat Independent i la Constitució catalana, clara, breu i urgent.

Catalunya és un Poble mil’lenari i com tots els Pobles té dret i obligacíó d’autogovernar-se sense ingerències estrangeres.

Ja vam fer aquella manifestació: Som una Nació i tenim dret a decidir.

I el 2017 vam votar i vam guanyar el Referèndum d’Autodeterminació de Catalunya.

Ara és l’hora de complir-ne el Mandat: Edificar la ja Incipient República Catalana Independent.

Som-hi !

Fora els invasors i les seves forces d’ocupació. Fora el mal govern. Fora els traïdors i col’laboracionistes amb l’enemic que ens sotmet i ens vol destruir.

Esborrem el Tractat dels Pirineus:
Ni França, ni Espanya, Països Catalans!

Visquem la Llengua, la Nació sencera i la Independència, són indestriables!

ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
ESTUDI D'ARQ. JOSEP BLESA, SLPU JOSEP
19.01.2023  ·  01:16

D’acord amb tot, excepte un parell de matisacions:
La 1ª nació del món amb tots els referents ´proto-moderns és la creació catalana dels regnes de València i Mallorques.

Guaita que es creà un regne amb fronteres estrictes: vegeu les línies de castells manats construir “contra Castella. Una constitució -amb tots els perons que vulgues- dita Els Furs del Regne de València a imatge i semblança als Usatges de Barcelona però desenvolupats i millorats.

Una bandera que identifica gents amb un tros de drap. L’estendard de Jaume I. I perquè?

Doncs, molt abans que el “drapeau” francès s’identificàs amb el poble de França”.

Com les viles i ciutats del nou regne pagaven delme diferent si pertanyien a un senyor noble o si eren ciutats i viles reials, aquests ciutadans, quan algun snoble o Senyor atemptava amb la seua “reialitat” assetjant-la o fent-li setge els ciutadans reials treien l’estendard reial per a cridar les tropes reials per a que els defensàs.

Per això, la Senyera és la primera bandera i senyal simbòlic d’identificació nacional entre gents i un tros de drap. Per motius merament crematístics per a no pagar més “delmes” a un noble que cobrava i encara hi havia de destinar part a lliurar-la al rei. Amb la qual cosa eren superiors que els de viles i ciutats reials.

I la 2ª consideració és que mossèn Cinto no fou el primer sinó donaré un parell de literats que s’hi li avançaren:

Àngel Guimerà té un poemeta preciós on esmenta Catalunya, València i Mallorca, …els tres territoris històrics que ve a dir … cite de mèmòria…” les tres branques d’un arbre sense pairó….”

En Guimerà és un autor nacional total amb una dèria de llibertat incommesurable.

De què parla “Mar i Cel”, senyors/es?

Un enamorament entre un cristià i una mora valencians que han de fugir del regne de València després de l’expulsió dels moriscos en 1609.

Però hi retornen //*//

No em direu si és o no modern el tema.

No debades, els serveis diplomàtics españols van fer mans i mànegues per a impedir que fóra premi Nobel, colant en el seu lloc al mediocre Jacinto Benavente. Imagine que untant tot déu, “as usual” passa.

El mateix cas de la sessió inaugural de Lo Rat Penat en què Ricard Cester amb un poema cridà a unir-nos Valencians, catalans i mallorquins contra Madrid, cosa que deixà “aponnats” i ben cagats els patricis de la Renaixença presents. 4 anys abans que al teatre Novedades el farmacèutic Roca i Ferreras fera el seu discurs considerat el primer independentista.

El foc colgat sempre ha estat ací emetent escalf.
I encara hi roman.

Josep Blesa (València)

Josep Joaquim Tur
Josep Joaquim Tur
19.01.2023  ·  06:49

Bon dia

En la meua opinió, Espanya neix, documentalment, amb la constitució de 1869. Fins llavors, constitucions de 1812, 1837 i 1845, es parlava de las espanyas.

Cordialment,

Carles Serra
Carles Serra
19.01.2023  ·  07:20

Després de 360 anys que la Catalunya nord va ser carnassa per fer un bescanvi amb Castella i avui ens trobem amb aquesta realitat de descrius apreciat Vicent.
La primera lluità dels francesos va ser la reprèssio a les revoltes i després la llengua, osigui, fer el genocidi del català.
Alçades d’ara cal reconèixer que ja han aconseguit aquest objectius; és molt visible que el català ja ha desaparegut a la Catalunya nord i així com la consciència de forma part d’un botí entre els francesos i els castellans, això que ara es defineix espaÑa.
També per aconseguir aquest objectiu la forta immigració que imposat el centralisme jacobí francès, una forta immigració àrab i la més baixa estopa de francesos; aquest colectiu se’ls hi refot l’història i lo que va representar aquesta annexió per la força, com la majoria d’anexions.
Aquesta realitat de l’història de la Catalunya nord, també la podem aplicar a la Catalunya sud, mira Vicent els famós cinturon rojo, el català pràcticament ja s’ha fet el seu genocidi i els ajuntaments estàn a les mans dels descendents dels espaÑols que varen tenir que defugir de la misèria i un futur millor pels seus descendents i aquí els tenim col.locadets, imposant els seus valors de colonització i aniquilació de la nostra cultura i llengua.
Fins que aquesta realitat no la reconeixem, no podrem avançar; com seguir definint ER partit independentista, després de tots els seus fets de traïcions i botiflers en el llarg de la seva història.
Espero que avui siguin expulsats de la manifestació, aquesta doble immoralitat i botiflerisme

Antoni Roca
Antoni Roca
19.01.2023  ·  08:00

Sembla que a les Quatre Columnes hi estan instal·lant un cartell que ha de dir ‘Països Catalans’. Resulta que, pel que he sentit fa uns minuts per CatRàdio, encara no està acabat d’instal·lar i diu (o deia) ‘Països Cat…..’. Doncs bé, al locutor del programa li ha mancat temps per fer la gracieta: ‘Paisos Cat-equesi’.

Carles Farre
Carles Farre
19.01.2023  ·  09:33

Els països catalans, si ho volen ser de veritat i no de fireta, haurien de tenir en compte el trencaclosques dels grups de poder al món, Rand Corporation, Club Bildelberg, OMS, institut de Salud Global, Blacrock, Foro de Davos… organitzacions no refrendades ni legitimades democráticament i que a més moltes pasen com entitats “benèfiques” o “filantrópiques”, quan en realitat són eines de les elits que serveixen per dissenyar i executar les polítiques i ideologies, inclòs el pensament únic a inculcar a les societats.

Josep Navarro
Josep Navarro
19.01.2023  ·  14:36

Un comentarista castellà, va esmentar… Si Barcelona no és independentista, és la – Tractorada-, que l’ envolta. Així ens insult en i ens humilien. La substitució de població que estem vivint, tant els castellans de les Rodalies de Barcelona, com tot l’ allau de pakistanis o àrabs, si no tenim les eines per a catalanitzar-los, serà molt difícil la convivència.

Josep Pericas
Josep Pericas
19.01.2023  ·  20:12

Aquí hi ha una confusió de termes. Una cosa és l’estat-nació: la idea que tota nació ha de tenir un estat propi.

Això ha portat a moltes nacions a no conformar-se amb ser part d’un estat, sinó a tenir-ne un de propi.

També ha portat alguns estats, com França, a fer el raonament invers: dins del meu estat només hi cap una nació, per tant dissolc les altres nacions que domino. La idea no és tan nova, l’eficàcia de la romanització crec que no es pot entendre si no és que hi havia una intenció molt forta i conscient de romanitzar. I els decrets per imposar el francès, crec que van començar al segle XVI. El 1700 Lluís XIV deia “L´ús del català repugna, i és contrari a l’honor de la nació francesa”. Recordem també la “Instrucción secreta a los corregidores” del 1712 al Principat: “Pondrá el mayor cuidado al introducir la lengua castellana, en cuyo fin darà las providencias más templadas y disimuladas para que se consiga el efecto, sin que se note el cuydado”

Però una altra cosa és la nació, com a realitat objectivament observable, i de la qual els contemporanis eren conscients i per tant hi feien referència. Recordem que, en prendre la decisió de resistir a ultrança, el 1714 Manuel Ferrer va dir “Fineixi la nació amb glòria” (https://www.paeria.cat/arxius/noticies/Document_cat_17189.pdf)

La nació catalana és una realitat des de fa segles:

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0167848.xml El papa valencià Calixt III s’anomenava ”papa catalanus’ i considerava el seu pontificat com a ”gloria nationis catalanae”

https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000030/00000011.pdf Segons Joan el Caçador, de la pèrdua de Joiosa Guarda «la nació Catalana ne és ensutzada» (és a dir, ‘tacada’ d’infàmia).

http://argumentari.blogspot.com/2009/02/referencies-sobre-la-llengua.html
L’Infant Martí de Sicília està pacificant l’illa i quan el Consell de València coneix els seus triomfs, els considera com “honor e utilitat de la Corona reyal d’Aragó; encara a tota la nació catalana”.

Xabier Rico
Xabier Rico
19.01.2023  ·  20:56

Malauradament no tots els bascos ho tenim clar, això de Nord i Sud. El cacao mental de molta gent és terrible. El diaris més llegits al sud són dos de Vocento i el Diario de Navarra de la dreta antibasquista. Al nord “Sud Ouest” lligat d’alguna manera. Doncs, treieu conseqüències ….

Josep Pasqual Gil
Josep Pasqual Gil
19.01.2023  ·  21:09

Estimat Vicent. Deixam discrepar amb tu pel fet que EspaÑa no neix el 1808 contra França. Neix el 7 de juliol de 1808 de la mà de Napoleó, amb Josep I com a rei, a la carta constitucional atorgada a Baiona, tenint com a model la França revolucionària i amb l’adhesió dels liberals “afrancesats”. I és contestat a Cadis pels liberals que s’han quedat a l’altra banda amb la constitució de 19 de març de 1812, la Pepa, ara sí contra França. Uns i altres tracten d’adaptar-se a les circumstàncies d’alçament popular i guerra, provocats en bona mesura per l’església i el sentiment de terra ocupada per un invasor que titllen d’heretge, per fer, dels antics estats patrimonials dels reis absoluts, un estat i un mercat burgès, exactament com passava a França. Tots dos projectes fracassen en tornar l’Antic Règim absolutista del Deseado i rere l’intent de Riego al Trienni, frustrat per una altra invasió francesa ara sense resposta popular, caldrà esperar la mort del rei per començar a bastir el nou estat al segon terç del XIX, contra el carlisme.

Antoni Cerdà
Antoni Cerdà
19.01.2023  ·  21:49

Tenim un exemple molt clar de que som. En un tros petit dels Països Catalans, com és la illa de Menorca, els seus habitants mai han deixat de ser menorquins catalans, malgrat està baix diferents dominis, anglès, francès o espanyol.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes