“Ni anticatalanistes, ni catalanistes: persones”

"Fa l’efecte que el procés, l’independentisme, els independentistes, hem esdevingut l’excusa perfecta per a justificar la dimissió equidistant a l’hora de defensar la llengua"

Marta Rojals
20.12.2021 - 22:14
Actualització: 20.12.2021 - 23:14
VilaWeb
(Fotografia: Mike Cho / Pexels)

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Cada vegada que l’ofensiva contra la immersió fa un pic, cada vegada que som comparats amb els nazis perquè volem fer útil la llengua del país, cada vegada que els omnipotents altaveus espanyolistes manipulen i tergiversen la realitat per atiar la catalanofòbia, cada vegada que els seus representants polítics alimenten l’odi contra el català per arreplegar-lo en forma de vots, surt la confraria de l’equidistància a plorar que mireu com són, els nacionalismes, “els uns i els altres”; sempre polititzant la llengua, “els uns i els altres”; i és clar, entre uns extremistes lingüístics i els altres, no us estranyi que la gent acabem agafant mania a la llengua dels uns i a la dels altres… És broma: només al català.

Això va així: per a ser un bon equidistant has de parlar de la minorització de la llengua com si no tingués res a veure amb tu, ciutadà de Pangea, que t’és igual demanar un tallat que un cortado perquè ja veus tu quin problema. La teoria és que aquest idioma que enraones i estimes –com estimes i enraones el castellà, i l’anglès, i el francès, i el mandarí si s’escau, que al final les llengües són instruments– si recula és per culpa del procés –tesi cosina germana de l’heu despertat el feixisme, la mateixa teoria gastada de la minifaldilla, que vas provocant i què esperes. Dius que maleeixes els independentistes perquè han tornat antipàtica la llengua de ta iaia, o de ta mare, o la que parles a casa –més minifaldilla: fora de casa, per evitar embolics, és més simpàtic no parlar-la–, però no els independentistes bons, els que han fet acte de contrició i saben quan el català no toca, sinó els altres, els que quan ens acosten una navalla a la llengua no tenim el detall de ser prou seductors.

Que l’independentisme no s’ha guanyat la millor de les imatges, no ens ho ha de venir a explicar ningú. I que els governs independentistes han fet una política lingüística nefasta i covarda, tampoc –tot i que això, a l’equidistant tipus no és que l’hagi amoïnat mai gaire. Per a l’equidistant de manual, intel·lectual, periodista, docent universitari, observador equànime, la coincidència en el temps de l’ofensiva anticatalana més brutal des del franquisme i de la globalització més salvatge, dos factors que combinats són la tempesta perfecta contra una llengua no hegemònica, són detalls sense importància al costat de 30, 300 o 3000 trolls de Twitter parlant de nyordos, colons i botiflers.

Que hi hagi, tiro generosament curt, deu mil vegades més defensors de la llengua que no ens posaríem mai la paraula colon a la boca, ni nyordo (quin mal gust), ni botifler (becs), això tampoc no té importància, per al món equidistant: tenen tanta fe posada en l’anècdota, en les cretinades que puguin pescar a les xarxes i en portes de garatges per poder fer-ne categoria i realimentar-se els uns als altres, que no poden permetre’s que la nostra aclaparadora existència els espatlli un bon titular. Per això hi tornen, i hi tornen, amb el microscopi posat en els ultres de la minoria nacional, i amb els prismàtics del revés, si no tapats, quan han de mirar els ultres de la majoria, els que tenen escons a manta i milions de votants. I si aquesta manera de procedir no és atiar el conflicte, si no és alimentar-lo, si no és buscar desesperadament una profecia autocomplerta, aviseu-me i em faré graduar la vista.

I així, la propaganda de “els uns i els altres” esdevé com a mínim tan perniciosa com la propaganda anticatalana, perquè se’ns ven amb una falsa voluntat pacificadora i des d’una pretesa posició de centralitat. Però és clar, per més trampes que fem amb les lents d’augment, la realitat és la que és. I al món real, fa més mal al català una sola story en castellà de la batllessa de la capital catalana, o un PSC renunciant a la seua llengua històrica en campanya electoral, o una sola piulada d’un peix gros de La Vanguardia jugant a veure salvinis en 3D, que 30, 300 o 3000 donecperficiams que no els coneix ni sa mare. Oh, és que també hi ha feixistes indepes al parlament, i és de celebrar la preocupació; ara: més de celebrar seria si els amoïnessin igual els que tenen el poder d’un estat a favor.

Fa l’efecte que el procés, l’independentisme, els independentistes, hem esdevingut l’excusa perfecta per a justificar la dimissió equidistant a l’hora de defensar la llengua. No, si jo ja el defensaria, el català, ja, però ai, com que també el defensen uns que diuen “nyordos” i “colons”, i com que el parla el Canadell i no sé qui més , quina llàstima, ja m’heu contaminat la causa, a mi no m’hi trobareu. Quan l’equidistància de debò, si se la creuen, és assumir que el català el pot defensar algú que parla de nyordos i de colons i de botifarra amb seques igual que el castellà te’l defensen cent vegades més individus que ens diuen nazis, terroristes, lazis i que fem rebentar les bufetes de la canalla amb la immersió. De la mateixa manera, si ells no se senten responsables dels ultres de les seues files, fer-nos responsables a naltros dels de les nostres tampoc no és gaire equidistant.

En aquest context, els indepes defensors del català ens tornem a trobar una mica com quan defensàvem el dret de decidir, que donàvem per fet que els que ni-sí-ni-no s’hi acabarien afegint, perquè ens vam creure que l’evolució natural de la democràcia era anar endavant i no enrere. I té, al final, l’un darrere l’altre van acabar fent pinya amb l’espanyolisme anticatalà. Avui, amb el consens de la immersió dinamitat, amb els partits baixant del tren en el mateix ordre que van baixar del dret de decidir, hi ha el perill de confiar massa que el bilingüista que predica que s’estima el català i que és la seua llengua “com el castellà”, acabi decantant la balança cap on es decanta sempre aquesta falsa equidistància.

Però també podria passar el contrari. Ho exemplificava l’altre dia en una tertúlia l’ínclit ex-conseller Santi Vila: al final, es lamentava, “si s’arriba a la conclusió definitiva” que Espanya no defensa la llengua catalana, que no la sent com un patrimoni propi ni la seua gent no se’n sent orgullosa, “llavors, evidentment, algú com jo estava equivocat, i l’últim camí que ens queda és intentar la independència”. Res, era una mica d’humor per acabar. Tot i que Vila no seria precisament un equidistant, em serveix per il·lustrar una de les condemnes d’aquest país i que l’equidistància domina amb superdotació: el reset constant, el néixer cada dia, el posar a zero el comptador de la història a conveniència. I aquest segrest de la realitat “centrista” arrossega l’independentisme que es vol moderat a tornar a començar sísificament allò començat. Passa que el català, que no té tant de temps per perdre com l’independentisme no practicant, no pot tornar vint anys enrere, i això de continuar donant oportunitats a Espanya, és un luxe que ja no es pot permetre.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes