28.05.2025 - 21:40
|
Actualització: 09.06.2025 - 19:44
La vesprada del 9 d’octubre de 2008, una desfilada historicista amb més de 700 figurants i un centenar de cavalls, recreació d’aquella dels temps d’Alfons el Magnànim celebrada a la memòria del rei Jaume I, recorria el centre de València. La crisi financera ja feia estralls al món, però la Generalitat Valenciana continuava amb la seua política de com més gran, més animal. Una convidada gens volguda s’hi presentà aquell dia, tanmateix. L’Agència Estatal de Meteorologia (AEMET) havia emès un avís roig per risc extrem de pluges torrencials que afectava, entre més parts del territori, la capital valenciana. Bona part de la població no se n’assabentà, mentre l’habitual condescendència burleta d’alguns llestos envers els meteoròlegs llevava importància a la predicció. El cas és que aquell capvespre, l’extinta estació de València-Ciutat Vella (xarxa AVAMET) enregistrà una precipitació de 121,4l/m². Ningú suspengué la cavalcada, ningú tingué en consideració el perill per a les persones participants i espectadores. La premsa més afí al govern que presidia Francisco Camps valorà amb entusiasme l’acte: “La lluvia no fue impedimento […]. Un éxito rotundo que tendrá otras reediciones”, concloïa triomfant l’ABC. Afortunadament, no n’hi hagué, de reedicions, i aquell caríssim capritx es quedà en una anècdota que no costà danys personals ni animals, malgrat les esvarades que sembla que patiren alguns equins. Tanmateix, restava palès que la ignorància i la supèrbia d’alguns governants els conduïa a menysprear els avisos de risc meteorològic. Tot un estil de no prendre decisions preventives s’estava configurant.
Perquè açò d’un avís roig ja no era cap novetat, malgrat que el sistema Meteoalerta d’AEMET no feia ni dos anys que havia començat a implantar-se. La mateixa ciutat de València havia patit un episodi extraordinari de pluges la nit de l’11 al 12 d’octubre de 2007. Un altre observatori de la xarxa AVAMET, el de Nou Campanar, lliurà una dada de 180,4l/m², i l’observatori d’AEMET als jardins dels Vivers enregistrà una quantitat molt semblant, 170,9l/m², la més elevada des del 1956. Aquell aiguat, amb màxims de torrencialitat astoradors, suposà la inundació del Palau de les Arts, fet que volgué ser amagat, sense èxit, per la maquinària propagandística del campsisme. Les precipitacions tingueren efectes molt greus en unes altres comarques, especialment a la Marina Alta, amb la mort d’una dona al Verger i l’esfondrament del pont sobre el riu Girona a Beniarbeig, transmès en directe per Canal 9. Més de 400l/m² s’acumularen a Alcalalí, Orba i la Vall de Gallinera. L’avís roig estava vigent, però això no semblava raó per a alterar les dinàmiques socials que s’associen a un dia festiu i la seua vespra.
Més enllà del messianisme providencialista que representava el president Camps, que ara torna a ser reivindicat, l’escàs debat públic sobre allò que cal fer amb els avisos de risc meteorològic abans de la catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 palesa un fracàs social espaordidor, en bona mesura, induït per eixa convicció que les activitats productives i d’esbarjo no es deturen en un país avançat com el nostre. Un país ben poc beneficiat, cal dir-ho amb franquesa, per una cultura triomfalista i puerilment orgullosa de no se sap ben bé quines virtuts naturals i socials. S’ha ponderat molt elogiosament com el govern d’esquerres presidit per Ximo Puig gestionà els avisos en ocasió de les inundacions al Baix Segura del 2019. Eixe mateix govern, tanmateix, amb la complicitat d’administracions també progressistes com la municipal del cap-i-casal, no prengué cap mesura efectiva la nit de l’1 al 2 de setembre de 2021, quan un avís taronja per fortes tempestes de pluja, vent i granís estava vigent. Eixa era la nit de la plantà de les falles que havien estat ajornades arran del confinament per la covid-19. Peces dels coronaments caigueren a terra a diverses localitats, fins al punt que hi hagué ferits a Catarroja, mentre que, a la demarcació de la falla l’Antiga de Campanar de València, l’envelat que ocupava la via pública fou arrencat pel vent; les escenes de pànic entre les persones que hi eren a prop foren enregistrades en diversos vídeos. Cap autoritat, però, ordenà l’evacuació de les instal·lacions falleres, provisionals o permanents; tampoc no es prohibiren els treballs dels artistes fallers als carrers, tot deixant al criteri particular el que calia fer. Aquelles falles, publicitades com les del ressorgiment i la recuperació, representaven una gran oportunitat per a unes administracions amb la imatge deteriorada entre el col·lectiu faller per la suspensió de l’any anterior. I el pols tornava a tremolar molt per a decretar que les falles no es podien plantar segons el previst. Era una elecció entre la possibilitat de ferits i fins i tot morts per la caiguda de cadafals, i la certesa de les protestes del col·lectiu fester per unes mesures que serien qualificades d’exagerades i atiades per l’odi de l’esquerra a les falles. Els dies següents, naturalment, no s’obrí cap debat seriós sobre què calia fer en situacions així. Els titulars de premsa i els missatges a les xarxes, en general, tornaven al triomfalisme habitual: ni una pandèmia mundial ni una tempesta bestial no aconseguien vèncer les falles.
Si una activitat laboral evidentment no essencial com és plantar una falla no fou suspesa amb un avís meteorològic de risc important, és realista pensar que un personatge com Mazón decretaria en algun moment una paralització general de la vida quotidiana, per molt extrem que fóra el risc? El missatge que hi subjau és que, al nostre paradís valencià, a aquesta gran terra, plena de riqueses i oportunitats per a triomfar, tirem sempre endavant. La realitat, però, és que el País Valencià és més aviat pobre en recursos naturals, i més aviat esponerós en riscos meteorològics. No només les pluges comporten perills reals per a la població. La memòria col·lectiva, cada cop més fràgil, ja no recorda les sis persones que moriren a València i la seua àrea metropolitana per la ventada del 25 de febrer de 1989. Els avisos taronges i rojos al nostre territori també vénen de la mà dels vents furiosos i de les altes temperatures, que quan ens arriben combinats atien el foc a les nostres muntanyes. I la resposta social, ja sense el guiatge d’una secular cultura de la protecció mútua, definitivament oblidada per l’amoralitat individualista neoliberal, es limita a un grapat de protocols, no sempre ben definits i sovint insuficientment aplicats, i a l’espectacularització dels fenòmens extrems, que ara són part de la demanda insadollable d’impactes que domina la indústria de la comunicació. Si no tornem a assumir que vivim en una terra pobra, petita i perillosa, i que açò demana el redreçament d’una cultura serena i seriosa del risc mitjançant un gran pacte social, ben prompte el record de les 228 persones mortes fa set mesos s’esvairà entre la boira del triomfalisme.
Més articles d’aquesta sèrie:
- Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
- Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
- Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.
L’Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrès “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per aportar una mirada científica al que ha passat. En col·laboració amb aquest esdeveniment VilaWeb està publicant aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe des d’aquesta pàgina.