26.05.2025 - 21:40
|
Actualització: 09.06.2025 - 19:45
L’agost del 2003, una onada de calor extrema a Europa va provocar milers de morts. El 2007, l’escassetat d’aigua va desencadenar una greu crisi alimentària a Lesotho i Sud-àfrica. El 2017, l’huracà Harvey va causar danys per valor de 120.000 milions de dòlars. I el 2024, una depressió aïllada en nivells alts (DANA) va provocar precipitacions extremes especialment al País Valencià i Castella – la Manxa que van costar la vida de més de 200 persones.
Què tenen en comú tots aquests esdeveniments? En tots s’ha pogut demostrar que el canvi climàtic els ha fet més intensos, més freqüents, més persistents –o tot alhora. Però, com podem demostrar aquesta connexió entre canvi climàtic i fenòmens extrems?
Aquí entra en joc un camp específic de la ciència del clima: l’atribució d’esdeveniments extrems. És un àmbit relativament nou –va començar el 2003– i ha crescut molt les darreres dues dècades. Actualment hi ha diversos mètodes que ens permeten analitzar com i fins a quin punt el canvi climàtic ha influït en un esdeveniment extrem concret observat.
Un dels mètodes més utilitzats per a analitzar si el canvi climàtic ha influït en un fenomen extrem és el mètode probabilístic. Consisteix a comparar la probabilitat que es produeixi un esdeveniment concret –com superar un llindar determinat de precipitació en la regió durant una DANA– en el clima actual, amb la probabilitat que això hagués passat en un clima pre-industrial, sense emissions de gasos d’efecte hivernacle. Per fer aquesta comparació, s’utilitzen models climàtics que simulen les dues realitats. Si el risc és significativament més alt en el clima actual, es podria atribuir aquest augment al canvi climàtic d’origen antropogènic.
Un altre mètode rellevant és el dels anàlegs. Es basa a identificar configuracions atmosfèriques similars a la que va originar l’esdeveniment, tant en dades observades com en simulacions, en climes amb emissions i sense. Per exemple, en el cas d’una DANA, es buscarien depressions aïllades en nivells alts amb una estructura comparable –un mapa d’isòbares similar– en la mateixa regió en els dos climes. Si, amb la mateixa dinàmica atmosfèrica, els episodis actuals generessin més precipitació que en el passat, això indicaria que el canvi climàtic podria haver-ne amplificat la magnitud.
Aquests dos mètodes s’utilitzen sovint per fer una atribució ràpida, que permet publicar conclusions poques hores després de l’esdeveniment extrem. Per exemple, el grup World Weather Attribution fa servir el mètode probabilístic, mentre que Climameter s’especialitza en l’anàlisi d’anàlegs. Sovint coincideixen en les conclusions, però enfoquen la qüestió des de perspectives diferents.
No obstant això, en casos com la DANA a València –i, de fet, en la majoria dels fenòmens extrems amb grans impactes socioeconòmics–, les conseqüències no depenen només del canvi climàtic. Factors com la vulnerabilitat de la població, l’ocupació del territori, la planificació urbanística o les polítiques de resposta d’emergència són determinants. Davant d’un fenomen com una inundació, centrar-se exclusivament en si el canvi climàtic l’ha agreujat pot distreure l’atenció i fins i tot servir de coartada per a esquivar responsabilitats polítiques o institucionals.
Aleshores, són realment necessaris els estudis d’atribució? Si ja sabem que el canvi climàtic té conseqüències greus, per què s’ha d’insistir a vincular-lo a cada nou desastre?
Els estudis d’atribució són fonamentals per diverses raons. En primer lloc, ens ajuden a entendre millor com respon el sistema climàtic a les emissions humanes: quin tipus de fenòmens s’intensifiquen, amb quina freqüència i a quina velocitat. En segon lloc, tenen un paper clau a l’hora de sensibilitzar tant la ciutadania com els responsables polítics sobre el fet que el canvi climàtic no és una amenaça abstracta ni llunyana: ja afecta les nostres vides, amb fenòmens concrets, devastadors i sovint inesperats. A més, els estudis d’atribució tenen aplicacions pràctiques en la lluita contra el canvi climàtic, com ara proporcionar evidència científica en processos judicials que pretenen responsabilitzar grans emissors, entre altres.
Per tant, sí: els estudis d’atribució són necessaris. Ens ajuden a veure amb claredat la nostra vulnerabilitat davant el nou escenari climàtic. Ara bé, cal tenir clar què poden fer –i què no. No poden substituir una anàlisi crítica de la gestió local, ni eximir de responsabilitat aquells que han pres –o no han pres– decisions que han exposat la població al risc.
Ara cal que ens adaptem a un clima que ja ha canviat –amb fenòmens extrems que trenquen els patrons del passat– i reduir dràsticament les emissions per evitar que el futur sigui encara pitjor. Cal invertir en recerca per desenvolupar mesures d’adaptació, en serveis meteorològics tan essencials per a informar i alertar la població, a responsabilitzar les empreses que més contaminen, en educació i sensibilització ciutadana sobre els riscos climàtics, a facilitar la transició energètica cap a fonts renovables i en polítiques urbanístiques que redueixin la vulnerabilitat davant fenòmens extrems, entre altres exemples.
Les dades ja les tenim. L’evidència, també. El temps per actuar és ara.
Mireia Ginesta és investigadora postdoctoral al Climate Litigation Lab de la Universitat d’Oxford, on estudia la relació entre fenòmens meteorològics extrems i el canvi climàtic.
Més articles d’aquesta sèrie:
- Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
- Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.
L’Octubre, Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrès “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per aportar una mirada científica al que ha passat. En col·laboració amb aquest esdeveniment VilaWeb està publicant aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe des d’aquesta pàgina.
