La revista ‘Nature’, la més prestigiosa pel que fa a la difusió de coneixement científica, dedica la seva portada a un treball fet pel Grup de Recerca Evolució i Desenvolupament (Evo-Devo) de la Universitat de Barcelona. Aquest treball desxifra un dels misteris encara sense resoldre de l’evolució i l’evolució dels nostres avantpassats llunyans.

L’article fa un gir a l’escenari evolutiu considerat fins ara com a més plausible. En concret “revela com era l’ancestre dels tunicats, i obre noves preguntes com, per exemple, de quina manera va evolucionar la vida sèssil en el tunicat ancestral a partir d’un avantpassat de vida lliure possiblement semblant a la que observem en els vertebrats”, planteja Cristian Cañestro, professor de la Secció de Genètica de la UB, membre de l’Institut de Recerca de la Biodiversitat (IRBio) i investigador principal del Grup @EvoDevoGenomeUB. 

El fílum o embrancament és una unitat de classificació de les espècies. Concretament el fílum dels cordats està integrat pels grups dels vertebrats (on finalment hi ha l’home), el els tunicats (que inclou tots els animals amb tub neural dorsal i notocordi) i el dels cefalocordats (que estan formats per un cos allargat i translúcid, sense cap i amb un notocordi que va d’un extrem a l’altre, flanquejat per files de músculs que els permeten desplaçar-se per l’aigua i enterrar-se al llit marí). Tots tres grups d’espècies tenien un avantpassat comú del qual també prové l’espècie humana.

Al respecte hi havia un gran debat sobre si l’ancestre comú dels tunicats i per tant també de l’home actual, era un filtrador passiu que vivia fixat al fons marí o era un actiu nedador.

El problema amb aquest debat era entendre què era l’ancestre dels tres grups que tenen aquest orígen comú. Perquè dos eren animals de vida lliure, que es movien lliurement però el tercer grup tenia tant animals de vida lliure com d’altres que simplement s’adherien a altres organismes, sense tenir peu o suport propi i entendre com s’havia produït l’evolució.

L’estudi que destaca ara Nature demostra que “el cor de d’un organisme marí que rep el nom d’Oikopleura dioica és homòleg al de la resta de cordats i, per tant, prové d’un cor que ja existia en l’ancestre comú entre els humans i aquest organisme marí», segons que remarca Alfonso Ferrández-Roldán, membre també del grup investigador. La sorpresa tanmateix ha estat el descobriment que en aquest organisme “tot i tenir un cor homòleg, molts dels gens essencials per fer un cor tant en humans com en la resta de cordats s’han perdut en un procés de desconstrucció”. Aquest procés de pèrdua genètica és la clau del treball ja que implica que aquestes pèrdues poden generar canvis.

Segons Cristian Cañestro “tal com mostrem en el nostre treball, cada cop estem identificant més pèrdues gèniques que poden ser de caràcter adaptatiu”, cosa que significa que “perdre certs gens també pot comportar avantatges evolutius que es poden relacionar amb l’adquisició d’innovacions biològiques dels organismes”. 

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.