Fotografia: Blai Farran.

La Filmoteca de Catalunya dedica aquest mes de desembre una retrospectiva a l’actriu francesa Myriam Mézières, que va treballar durant molts anys amb el director de cinema Alain Tanner, de primer com a actriu i en acabat com a coguionista. Van fer films com ara Le Journal de Lady M., Une flamme dans mon cœur i Fleurs de sang. Així mateix, ha intervingut en films catalans, com Krámpack de Cesc Gay. Mézières ha aprofitat aquesta avinentesa per presentar el seu llibre autobiogràfic El sol tiene una cita con la luna, sorgit de l’amistat amb l’il·lustrador català Ignasi Blanch, que ha sabut reproduir l’atmosfera d’alguns dels episodis mes destacats de la vida de l’actriu, de cinquanta-nou anys. En els dibuixos, hi predomina el vermell i el negre, dos colors que segons ells expressen la visió hedonista sobre la vida, conjugada amb la foscor de la depressió i la mort.

En aquest llibre reveleu una infantesa difícil, en què vau passar molt temps en un orfenat. Us serveix per a reconèixer la fortalesa que sempre hi ha en la vulnerabilitat?
—La veritat és que encara em sento molt fràgil, però la fortalesa és haver estat una dona d’espectacle en el sentit ampli de la paraula. Sóc actriu, cantant, guionista… En aquest cas, rescato una vida en què he viscut sense gaire protecció. No sé si hauria de dir que vaig haver-me de buscar la vida, perquè aquesta expressió no sé gaire quin matís inclou: que sóc una aventurera? Què vol dir buscar-se la vida?

Ser una supervivent?
—Però amb ètica o sense? Perquè no voldria que s’interpretés que sóc una persona capaç de fer qualsevol cosa, sense tenir en compte l’ètica.

L’escriptura us ha servit per a trobar sentit als vostres passos durant aquests cinquanta-nou anys?
—Diuen que escriure no és sinó sobreviure’s a un mateix. Un actor francès diu que ser actor és negociar cada dia amb el teu suïcidi. És veritat que moltes carreres artístiques són una muntanya russa. I en el meu cas, ha estat així. Quan ets a dalt tens molts amics i quan baixes et trobes sol.

Per què l’ha il·lustrada Ignasi Blanch, aquesta autobiografia?
—Realment, l’admiro tant… Ho veu tot. Té molta energia, molta imaginació i molta capacitat de treballar. De fet, aquest llibre és una iniciativa seva. Em trobava en un moment d’aquests baixos de la muntanya russa i m’ho va proposar. De primer em va sorprendre, però li vaig dir que sí.

No havíeu escrit mai?
—Jo escrivia per a mi mateixa i també vaig escriure guions de cinema, però no havia pensat mai publicar un llibre.

I amb el cinema, no us hi havíeu pogut expressar?
—Sobretot vaig fer tres films que crec que són els que m’agraden més i que reivindico com a dona. N’és un Una flamme dans mon cœur.  Es va fer a partir d’un material molt meu, molt autobiogràfic. Però no era cap psicodrama. Perquè els fets en brut només t’interessen a tu o al teu psicoanalista. S’han de traspassar al públic. La part artística és convertir un secret personal en un espectacle. És llançar-se.

Considereu que durant la carrera com a actriu us heu llançat a la piscina moltes vegades o ho heu fet realment ara amb el llibre?
—Alguns diuen que tinc molt de sentit de la provocació, tot i que, de fet,  sóc molt tímida. Jo dic que sóc tan innocent com l’ocell que va per les branques. Però sí, quan sóc a l’escenari o en un plató de cinema sóc salvatge, em llanço a la vida. Pel que fa al llibre, encara no puc opinar perquè és massa recent. No puc interpretar-lo.

En quins moments de la vostra carrera heu sentit que fèieu un pas al buit?
—A Una flamme dans mon cœur va ser quan vaig prendre la responsabilitat, perquè hi havia escenes sexuals molt intenses. Aquestes escenes fins aleshores es resolien evitant de filmar-les, o bé posant la càmera molt a prop o molt lluny. Jo sabia que per exposar-me així hi hauria molts malentesos. Em dirien exhibicionista. Sabia que perdria molta gent però que, en contrapartida, en guanyaria. Sempre que fas una cosa t’exposes a les crítiques o als malentesos. De totes maneres, els artistes sempre són estimats per un malentès. La cosa important per a nosaltres, els artistes, sempre és ser estimats.

Què ha marcat les decisions de la vostra vida? La voluntat de guanyar diners? De treballar amb la gent que admireu?
—Jo no sóc creient, però sí que tinc una naturalesa mística i crec que a la vida he de complir un destí. Encara tinc molts projectes per fer, però n’hi ha un en què he dipositat molta il·lusió: l’adaptació al cinema d’una novel·la d’una autora suïssa que tracta d’una conversió a l’islam gràcies a una història d’amor. La idea no és fer propaganda de cap religió, sinó que m’interessa és que mitjançant una història d’amor arribes a alguna cosa absoluta. Jo crec en el misteri de l’univers. De fet, els meus cabarets eròtics també perseguien això.

Ara es parla molt de desconstruir l’amor romàntic…
—Jo crec que per damunt de l’ésser social n’hi ha un altre. Vull dir que hi ha unes altres forces. Precisament aquesta actitud crítica amb la vida deriva d’una actitud bastant masculina. M’explico, perquè no vull ser lleugera amb els clixés. Els homes són més hedonistes i et diuen: ‘Va, abandona’t al plaer del moment.’ Sense saber que aquell moment és la suma de tot el passat i tot el futur. A mi algunes persones m’han dit que Une flamme dans mon cœur no era feminista… Jo no ho crec. Els homes tenen molta mania a classificar les coses. Però bé, és cert que no és cap film gens intel·lectual, és més aviat carnal.

Com el vau conèixer, Ignasi Blanch?
—Enguany vaig tenir un amor d’estiu, i em deia que, malgrat ser un amor d’estiu, algunes persones s’han de trobar. Doncs l’Ignasi el vaig trobar a París casualment, a la sortida d’una festa cubana. I em va dir: tu ets Myriam Mézières? Vam xerrar una estona al carrer i al cap d’uns quants dies em van arribar dos dibuixos seus en què havia representat la nostra trobada fortuïta. Ni l’Ignasi ni jo no correm darrere de la musa de la poesia, però sí que ens adonem d’aquells moments de la vida importants. Tant els tràgics com els feliços.

Teniu la mateixa manera de veure la vida?
—Em va sorprendre l’univers de l’Ignasi. A primer cop d’ull, el seu univers i el meu poden semblar llunyans. Ell sembla molt naïf, però no ho és. Treballar amb ell és una de les experiències més intenses i més boniques que he tingut mai. Coneixia els seus dibuixos de Lady Macbeth, que és una història molt tràgica, i ell va captar-ho amb pocs traços. Per a mi, això és el grafisme. No hi ha detalls, però és molt evocador. Un traç com aquest, hi ha artistes que necessitarien tota la vida per a fer-lo.

Creieu que el món és massa literal i la gent necessita més traços per a entendre’l?
—És que la realitat no existeix. Cadascú la veu amb els seus ulls i la seva sensibilitat. Això em fa pensar amb una cita de Deleuze que diu: ‘S’ha perdut la creença en aquest món.’

Quina és la principal revelació del llibre, segons el vostre punt de vista?
—A mi em costa molt de parlar sobre la infantesa i amb el llibre ho vaig haver de fer. Havia passat gana i tot. La meva mare em deia: ‘Beu una mica d’aigua, que això fa passar la gana.’ He de viure amb aquestes sensacions i cicatrius, però en aquest llibre torno a descobrir la vida. Quan escrivia sabia que l’Ignasi seria el meu primer públic. De primer, aquests relats només eren per a ell. Però crec que inconscientment vaig elegir uns episodis més que uns altres, tenint al cap la persona de l’Ignasi.

L’Ignasi va convertir-se en un mirall amb què us podíeu parlar?
—Sí… Hi ha una cançó de Lou Reed que diu: ‘I’ll be your mirror.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb