Festa i sentiment de Moros i Cristians d’Alcoi

Les festes de Moros i Cristians d’Alcoi resten en l’imaginari col·lectiu com la màxima representació d’un model festiu que s’ha escampat arreu del País Valencià: són considerades bressol de totes les celebracions que rememoren la victòria dels cristians contra els musulmans durant la reconquesta.

Va ser a Alcoi on va morir el mític cabdill Al-Azraq l’any 1276, l’autor de les tres revoltes del sud del Regne de València que atacava una ciutat que no va sucumbir gràcies a la intervenció miraculosa de Sant Jordi. És per això que la tradició situa el 23 d’abril d’aquell any com l’inici del patronatge del sant i que les festes giren entorn d’aquesta figura.

Rafa Sempre, de l’organització i fester de la Filà Cruzados, diu: ‘La festa és una manifestació de cultura del poble molt important, és la manera com els alcoians agraïm el suport de Sant Jordi. És el nostre Cap d’Any, són l’explosió d’una preparació que dura un any sencer.’

Un sentiment arrelat: l‘èxit de la festa

Tot i que la ciutat ha honorat Sant Jordi en el curs dels segles, cal dir que el model actual de festa comença a final del segle XVIII, quan apareixen les primeres filades, les coprotagonistes. Aquestes entitats es van consolidar als anys seixanta del segle XX, amb un total de catorze per bàndol: Llana, Abencerrajes, Ligeros, Judíos, Vascos, Muntanyesos, Almogàvers, Navarros, etc.

Actualment, els Moros i Cristians tenen un reconeixement merescut i destaquen per la seua organització, per tenir cura de la música en directe i per mantenir un esperit i un sentiment transmès de generació en generació, per mantenir la seua idiosincràsia.

Manel Calatayud és el fester en actiu més veterà, té noranta-quatre anys i forma part de la Filà Mudéjares des dels vint-i-cinc. El Tio Manel explica: ‘Per a mi, les festes ho són tot, mentre siga fester alcoià no em traurà ningú d’ací. M’he sacrificat i he lluitat sempre per les festes, i si el poble necessita mai res del Manel, ací em té per a qualsevol cosa que faça falta.’

Una altra clau de l’èxit és la feina constant de l’Associació Sant Jordi, els organitzadors per delegació de l’ajuntament. Són més de dotze mil socis i s’encarreguen de programar els actes, de vetllar-los, que tothom complesca els horaris establerts i tot funcione segons les previsions.

Sempere n’és el secretari, i explica: ‘Nosaltres afrontem les festes amb molt d’esforç, les juntes directives de les filaes i de l’associació treballen per oferir un espectacle de qualitat, i la gent s’hi implica. Amb això, les festes creixen any rere any, però continuem fent les mateixes entrades i festes que es feien fa anys.’

La trilogia alcoiana: tres dies de bullici

Alcoi bull d’activitat durant tres dies consecutius, però el primer acte és la proclamació que es fa el diumenge de Pasqua de resurrecció, l’anomenat dia de la Glòria. El segueixen dues setmanes d’entrades nocturnes pels carrers més cèntrics de la ciutat, hi desfilen les bandes i les esquadres de festers, vestits de particular.

La vespra de les festes és el dia dels músics. S’hi fan cercaviles, desfilades, el cant de l’himne i la tradicional Nit de l’Olla, en què tothom sopa un plat alcoià que es menja amb cullera de fusta, anomenat ‘olla de músic’. L’endemà de bon matí, comença la trilogia festera, tres dies ben diferenciats: el primer, són les entrades famoses; el segon, el del patró; i l’últim, el Dia dels Trons, en què simulen la batalla per conquerir el castell, es disparen uns 3.000 quilos de pólvora i apareix el sant.

En total, són més de setanta-dues hores de cultura popular en què prenen el protagonisme la música al carrer, els vestuaris espectaculars, els rituals i un ambient joiós que contagia festers, veïns i visitants.

Les entrades, el dia gran

El primer dia és el més intens, el de les entrades cristiana i mora. Hi participen unes 22.000 persones repartides entre les vint-i-vuit filades, grups de ball, desenes de carrosses i unes seixanta-cinc bandes de música, sense comptar els equips de seguretat.

L’entrada comença a la part alta del carrer de Sant Nicolau, un lloc estret on es congreguen centenars de persones. Cada any es repeteix l’escena: els nervis són a flor de pell mentre hom espera el crit de ‘l’home del balconet’ que, situat al primer pis d’una casa modesta, fa un parlament breu que es renova cada any. Comença dient: ‘Bon dia, Alcoi. Bon dia, la festa.’ I acaba amb el crit ‘Per Alcoi i per Sant Jordi, avant l’entrà‘. És l’arrancada.

A partir d’aleshores, el carrer s’ompli d’esquadres de festers que marxen al pas de les respectives músiques, la Filà Vascos amb ‘El Conqueridor’, la Filà Cruzados amb ‘Als creuats’, els Contrabandistes o Andaluces amb el pasdoble Ragón Falez i, així, successivament.

En qüestió de minuts, es genera una amalgama de colors i sons excepcional, Sant Nicolau ofereix una perspectiva i un espectacle únic: el confeti cau des de les balconades, engalanades amb la bandera de la ciutat, i tenyeix de colors els llambordins. La corrua de carrosses i la munió de festers baixen al pas de la música, esquadra per esquadra i muscle contra muscle. Caminen amb un somriure d’orella a orella mentre miren i saluden els espectadors que, situats en cadires a peu de carrer i a les balconades, solen mirar embadalits i aplaudir amb fervor els festers i percussionistes més espectaculars.

Segons Sempere, les sensacions del fester són gairebé inexplicables: ‘Et tremolen les cames i els pèls es posen de punta, la música retrona, és un sentiment d’alegria. I recordes la gent que et falta, els avantpassats que han viscut la festa abans que tu. Enguany, ho passaré molt malament perquè ma mare faltà al febrer, però sé que em diria que jo hauria d’eixir al carrer, com m’ho va dir mon pare. El millor homenatge que els podem fer és continuar la tradició que ens han donat.’

L’associacionisme més enllà de la trilogia alcoiana

El fet de ser fester ha implicat, tradicionalment, participar-hi activament durant tot l’any, compartir un esperit associatiu i un sentiment de col·lectivitat que es conrea en els locals socials de cada entitat, uns edificis que s’anomenen, també, filà.

Són locals grans que tenen tots els serveis de restauració i seguretat necessaris per a acollir àpats i festes diverses. Serveixen per a exposar records i guardar elements festius, com ara els banderins i les armes: espases, porres, llances, escuts, etc. Són el lloc de feina de les juntes i l’espai de trobada dels festers, tenen obert tots els divendres a la nit.

L’esperit associatiu ha disminuït amb el pas dels anys. El Tio Manel ho explica amb desconsol, diu: ‘Això ha canviat totalment, abans anàvem a la filà dues o tres voltes a la setmana, sopàvem, fèiem el vermut, cantàvem, xarràvem… Eixa grandesa, eixe tipus de fester alcoià, s’ha acabat. Durant les festes no hi cap ni una agulla, a les filaes, però quan acaben, allò va buidant-se. És lamentable perquè jo, que he estat fester de tot cor i no de paraula, me n’adone, d’aquestes coses.’

Malgrat tot això, les filades alcoianes continuen essent assembleàries i són ben vives, tenen una mitjana de quatre-cents membres de totes les edats i algunes tenen llistes d’espera per a formar-ne part. Per ser fester, doncs, cal trobar filada, tenir alguns estalvis i moltes ganes.

Sense música no hi ha festa

La música de banda en directe i pel carrer és part indissociable de les festes d’Alcoi, un dels valors més preuats d’aquesta mena de festes. S’hi pot escoltar una part important del corpus sonor de la festa de Moros i Cristians: grans composicions, darreres novetats i melodies molt arrelades.

Carlos Sanjuan és d’Atzeneta d’Albaida, té vuitanta-cinc anys, ha treballat d’obrer i llaurador i en fa setanta-vuit que és músic. Toca a Alcoi des dels vint anys, com feia son pare. Diu amb orgull que és el músic en actiu més major del país i destaca que a Alcoi sonen marxes i pasdobles de categoria, així com peces que ja són tradicionals. El Tio Carlos diu, a tall d’exemple: ‘Jo tinc més de dos-cents pasdobles i marxes clavades dins del cap, ja no me’n queden més.’

La vespra de les festes, les bandes desfilen amb majestuositat, fan un recorregut cèntric mentre interpreten pasdobles consolidats i de qualitat. Al final, es congreguen a la plaça d’Espanya per tocar conjuntament l’himne d’Alcoi, i milers de persones entonen la lletra. És un dels dies més emocionants perquè s’hi presenten els entrants que, any rere any, auguren hores i hores de plaers per a l’orella.

Tant és així que els carrers d’Alcoi, i els locals festers, esdevenen un dels escenaris més prestigiosos i respectats. No en va, els festers dediquen una atenció especial al repertori que els acompanyarà i els músics tenen cura d’interpretar-lo amb les plantilles adequades i la delicadesa necessària.

Sempere comenta que l’associació té moltes maneres de cuidar la música. A més de dedicar un dia als músics, fan un concurs d’interpretació de música festera i un de composició. I tenen un protocol, dissenyat per cuidar els intèrprets i potenciar la diversitat de pasdobles, marxes mores i cristianes. Ho aconsegueixen amb mesures com, per exemple, que les bandes de les esquadres no repetesquen composicions mentre desfilen.

Aquesta estima per la música ve de lluny. Sempere recorda que els músics dormien a les cases particulars dels festers que els acollien, temps ençà. Això ha ajudat a teixir relacions d’amistat que duren dècades i que constata el Tio Carlos, qui afegeix: ‘El fester i el músic són una família. És molt bonic seure a la filà i veure que, quan entren els festers, la primera cosa que fan és saludar els músics. És que Alcoi és la mare de Moros i Cristians, no hi ha organització com la d’Alcoi i Ontinyent.’

Les dones en la festa

L’entrada de les dones al món festiu en plenitud és una revolució que troba entrebancs a algunes festes arreu del país; entrebancs que, sovint, cerquen la justificació en una manera d’entendre la tradició com a expressió inamovible i estàtica, allunyada dels valors renovadors i transgressors de la cultura popular.

L’associació Fenèvol d’Alcoi explicava a VilaWeb que la situació ha millorat a Alcoi, dels anys setanta ençà. I que queda feina per fer, perquè les dones encara topen amb entrebancs i incomprensió, com ara a l’hora de tenir accés a l’esquadra principal i al mateix vestuari.

Preguntat per aquesta qüestió, Sempere diu que els estatus de l’Associació Sant Jordi no prohibeixen enlloc a les dones de fer res, tret que porten un vestuari diferent del dels homes i que els papers de Sant Jordiet i Mossèn Torregrossa siguen representats per homes, per una qüestió tradicional.

Sempre afegeix: ‘Enguany veurem esquadres de dones. Passa que les dones van entrant a la festa de mica en mica, però no perquè la festa s’haja tancat, tot al contrari, evoluciona al ritme que la societat va demanant. Les xiquetes de les filaes han anat creixent i, a poc a poc, són festeres.’

Al voltant de les festes

Més enllà dels actes festius, es fan concerts d’orquestres i grups de música, hi ha espais gastronòmics i de productes de la terra, un mercat d’artesania i restauració, una zona de furgoteques i una de castells inflables.

Davant la previsió de rebre milers de visitants, la ciutat ha dedicat més serveis a la logística i la seguretat. A més, s’ha afegit a les campanyes per a evitar les agressions masclistes a les festes populars i ha posat en marxa ‘Alcoi diu: no és no. Contra les agressions sexistes som una veu.’ S’han habilitat tres punts informatius on es poden denunciar assetjaments, i rebre assessorament i el protocol d’actuació en cas d’agressions sexuals.

Una festa i una ciutat imprescindibles

Per uns dies, Alcoi mostra amb orgull un model festiu arrelat que l’ha portat a ostentar el títol de capitalitat històrica i moral dels Moros i Cristians.

Però l’anomenada ‘Xicoteta Barcelona’ és encara més. És la ciutat de la patronal i el sindicat, la de cases modernistes, ponts, carrers empinats i refugis antiaeris, la de l’escola de Ribera i la Universitat. Alcoi és Tirisiti, la Teresa, Ovidi Montllor, Antoni Miró, Juli Mira, Isabel-Clara Simó, Amando Blanquer i Julio Laporta, l’autor de Mi Barcelona.