Per increïble que sembli, entrats al segle XXI i al nostre país, encara hi ha moltes festes i tradicions en què les dones no poden participar i, si ho fan, no és de ple dret. En trobem un bon grapat d’exemples, en indrets i àmbits molt diversos de la cultura popular: els Diables de l’Arboç i els de Sant Quintí de Mediona són les dues úniques colles del Principat que no admeten dones; a les festes de Sant Joan a Ciutadella, amb 700 anys d’història, cap dona no ha format mai part de la cavalcada; i el Misteri d’Elx, l’escenificació i la interpretació dels cants es fa com a l’edat mitjana, quan les dones tenien prohibit de participar en representacions escèniques.

També hi ha alguns casos que, amb un sistema normatiu enrevessat, posen esculls al fet que les dones tinguin un paper destacat en la festa. Per exemple, els Moros i Cristians d’Alcoi, que admeten dones a les filades però les releguen a un paper secundari. I quan aquestes dones malden per accedir a llocs de més categoria, com ara l’esquadra, es troben encara més entrebancs i incomprensió. És el cas d’Hermínia Blanquer, que va patir aquesta discriminació des de l’any 1998, quan va entrar a formar part de la filada dels Navarros. Finalment, l’any 2007, tipa de lluitar i del mal ambient, la va abandonar. Però no es va quedar de braços plegats: juntament amb altres alcoianes que havien patit una situació similar, va fundar l’associació Fonèvol, una entitat que treballa perquè les dones formin part de la festa de ple dret.

Entrada del bàndol moro a les festes d’Alcoi.

Blanquer explica que, des dels anys setanta, les dones han fet tasques d’acompanyament dins la festa. Això vol dir que porten un vestit diferent, paguen una quota menor i a les desfilades surten al final de tot, fora de l’esquadra principal. ‘El 1997 va entrar per primera vegada una dona en una filada. Jo ho vaig fer l’any següent i en aquell moment tot semblava indicar que, de mica en mica, la situació es normalitzaria. Però van sortir molts esculls’, recorda. Cada filada té les seves normes i n’hi ha moltes que, de manera directa o indirecta, frenen l’accés i l’ascens de les dones.

Un dels esculls és l’accés a l’esquadra principal. Blanquer explica que no s’accepten esquadres mixtes i, per tant, han de ser formades només per homes o només per dones. Això és una forma de discriminació, perquè si en una filada hi ha poques dones, és molt complicar d’omplir-ne tota una esquadra, que és formada, pel cap baix, per tretze membres. Per tant, una dona ha d’esperar dècades que li toqui. I també pot ser que, quan finalment li toqui, ja no hi hagi prou dones a la seva filada per a formar-la. El fet de no formar part de l’esquadra no significa únicament tenir una categoria inferior, sinó que impedeix de participar en determinats actes de la festa, com ara la diana o l’alardo.

‘Aquest és un problema de fons a tots els pobles del País Valencià que fan festes de moros i cristians, però cada cas és diferent i ho han solucionat millor o pitjor. Però, definitivament, Alcoi és el lloc on la qüestió és més complicada’, explica Blanquer. I afegeix una dada: de les vint-i-vuit filades que hi ha Alcoi, encara n’hi ha deu que no admeten dones. Tot i això, és optimista i creu que des de l’any 2015 la situació ha millorat molt, ‘perquè hi ha hagut molta gent que ha vist que la festa no anava d’acord amb els temps’.

Quan l’administració protegeix festes discriminatòries

Una altra cara del mateix problema és que les institucions protegeixen aquesta mena de mostres discriminatòries. ‘Com pot ser que una festa que és discriminatòria sigui catalogada i preservada per l’administració?’, es demana Amadeu Carbó, activista cultural especialitzat en cultura popular. Catalogant-les com a Festa d’Interès Nacional o declarant-les Festa d’Interès Turístic, contribueixen a fossilitzar la discriminació. Aquest terme, el de ‘fossilització’, el fa servir l’antropòloga social Margaret Bullen, que recorda que ‘si la festa que es preserva és masclista o desigual, es quedarà així per sempre i serà molt difícil canviar-la’.

És el cas de la festa de Sant Sebastià que es fa cada any al Pont de Suert, que va ser catalogada com a Festa d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 2010. És gestionada per la confraria de Sant Sebastià, una entitat fundada al segle XVI i que només admet homes. De fet, els homes són els protagonistes indiscutibles de la festa, que consisteix en misses, processons i un seguit d’àpats rituals. Per normativa estatuària, el paper de les dones es limita a cuinar i servir el menjar.

Un altre exemple encara més recent és el Ball de Cossiers de Montuïri, declarat Festa d’Interès Cultural pel Consell de Mallorca l’any passat. La comparsa la formen vuit homes: sis són els balladors anomenats cossiers, el setè representa el dimoni i el darrer fa el paper de dama. Durant la representació que es va fer l’agost passat, per Sant Bartomeu, diversos col·lectius de dones van reclamar que el grup canviés la reglamentació i es van veure samarretes amb el lema ‘Montuïreres i montuïrers, cossieres i cossiers’. Aquests col·lectius al·leguen que en altres poblacions de Mallorca on es fa el ball de cossiers sí que s’ha permès la presència de dones en la dansa. Per tot plegat, Carbó conclou que ‘l’administració ha de ser curosa en la catalogació de festes amb missatges i valors oposats’.

La preservació de la tradició, una excusa per a no evolucionar?

Evidentment, cada cas és singular i és complicat simplificar, però tots set exemples tenen un punt en comú: les entitats organitzadores s’escuden en la preservació estricta de la tradició. Per l’antropòloga social Margaret Bullen, aquest és l’argument número u perquè les coses no canviïn. ‘Els organitzadors sostenen que les coses sempre s’han fet així i que la tradició no es pot alterar perquè ells només en són uns mers transmissors. D’aquesta manera, la tradició, com que es remunta a un temps immemorial, és única i es converteix en sagrada’, explica.

Però ella es mira les coses des d’una altra perspectiva i es decanta pel punt de vista del sociòleg i historiador Eric Hobsbawm, que defensa que tota tradició és inventada. ‘I com a invenció, és artificial i, per tant, es pot refer a cada moment. És més, aquestes festes tan sagrades segur que durant la seva llarga història s’han hagut de refer diverses vegades per continuar vives’, conclou. Per tant, això que la tradició no es pot canviar és un mite que cal fer caure.

El món casteller i la festa dels Macips d’Arenys, dos casos reeixits de la relació entre les dones i la cultura popular

A partir de la seva experiència en l’estudi de diverses festes i el paper que hi fa la dona, Bullen conclou que ‘les dones entren fàcilment i sense problemes a una activitat de caràcter tradicional quan, pel motiu que sigui, aquesta activitat deixa de ser interessant per als homes’. Per això, els casos en què sol haver-hi més conflicte són, sovint, les mostres que tenen una antiguitat, un renom, una singularitat o un interès especial. Un cas molt recent és el dels Manaies de Girona, que fa poc més d’un mes van votar en assemblea un canvi en els estatuts per a permetre la presència de dones en el maniple. Donant una ullada a aquesta demostració de Setmana Santa tan abundant a les comarques gironines, es poden trobar molts altres indrets on els manaies, sense tant de renom, fa dècades que tenen dones entre les files i en càrrecs superiors.

Però hi ha molts més exemples. Un de molt reeixit és la incorporació de la dona al món casteller, que va començar l’any 1979 de la mà dels Minyons de Terrassa. Era una colla nova, formada sobretot per gent jove, nascuda lluny de l’àrea tradicional dels castells i en una època de forts canvis socials i eclosió de la cultura popular, i tothom hi entrava en igualtat de condicions. De mica en mica i de manera desigual, tot el món casteller els va anar seguint, fins i tot les agrupacions històriques. Segons un estudi del Centre de Prospectiva i Anàlisi dels Castells (CEPAC), la temporada passada les dones representaven un 40% del món casteller: són 5.200 d’un total de 13.000 castellers. Ara bé, de les 98 colles, només disset tenien una dona al capdavant i un 61% de dones amb càrrec eren joves i sense fills.

Dones castelleres. Fotografia: Albert Salamé.

Però la incorporació de la dona al món casteller no ha servit solament per a normalitzar el seu paper, sinó que ha aportat una innovació tècnica important: si una colla vol fer castells de gamma extra, necessita dones. La seva condició física, més baixa i prima que la d’un home, ha contribuït a alleugerir el pes de les construccions i, per això, a les colles els resulta més fàcil de fer castells de 9 i 10. Per tant, l’època daurada que viu actualment el món casteller, en què cada vegada es fan construccions més grans i espectaculars, hauria estat molt complicada sense la presència de dones.

‘La implicació de la dona en la cultura popular no tan sols fa més igualitàries les mostres sinó tothom qui les gaudeix’, explica Bullen. I afegeix que, moltes vegades, l’entrada de dones en una festa la sacseja de dalt a baix i aprofiten per renovar-la: es canvia l’organització, es fa més democràtica i es comencen a fer relectures de la tradició. Matisa que aquest fenomen no passa únicament amb les dones, sinó també amb l’entrada de gent jove. Un exemple on la combinació entre dones i joves va servir per a salvar una festa que anava de caiguda és la festa dels Macips d’Arenys de Mar.

‘L’entrada de les dones va ser clau per a tenir una festa dels Macips d’Arenys de Mar reeixida’, explica Roser Maresma. L’any 2005, un grup de joves del poble va fer pressió perquè les noies participessin activament en tots els moments de la festa. Els Macips és una festa votiva que es fa cada any en honor a Sant Roc i consisteix en diversos actes. La part més coneguda és el moment en què els macips, que vesteixen de blanc amb una faixa vermella, ruixen la gent del poble amb unes almorratxes plenes d’aigua perfumada. Les dones només hi podien participar fent el paper de captadores, però estava limitat perquè només n’hi havia una per a cada agrupació.

Finalment, la junta va acabar cedint i des d’aleshores la xifra de noies que fan de macipes no ha parat de créixer. ‘Amb molt pocs anys, la xifra de dones sol·licitants es va disparar i actualment hi ha més del doble de macipes que de macips’, explica Maresma, que respon que sí que creu que les dones han salvat la festa, perquè estava estancada i l’entrada de macipes va ser un revulsiu. Però també matisa que no va ser només per això, perquè el problema de fons era la renovació de la junta encarregada de l’organització de la festa i de relleu generacional.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb