Montse Ayats, presidenta dels Editors.cat.

Fes-te subscriptor de VilaWeb

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros el mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n'hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots? Fes-te'n subscriptor ací.

Fa quaranta anys va néixer l’Associació d’Editors en Llengua Catalana amb trenta-dues editorials. Ara, els seus gairebé cent segells associats han decidit de canviar-li el nom i ha passat a ser Editors.cat. Per la labor feta aquestes quatre dècades, la Generalitat de Catalunya l’ha destacada amb la Creu de Sant Jordi. En aquest temps, l’edició en català ha canviat molt en alguns aspectes. Fer-ne balanç no és fàcil, però mirem de repassar alguns aspectes destacats d’aquests quaranta anys viscuts. Parlem, entre més, de la creació del Grup 62, de la fallida de la distribuïdora l’Arc de Berà i de la posició de l’associació en aquesta crisi; de l’econòmica i del fet que la societat actual, cada vegada més tecnificada, ha anat bandejant el llibre de la vida quotidiana, tot un problema de primer ordre social que depassa l’àmbit de la cultura. De tot plegat, en parlem amb Montse Ayats, presidenta d’Editors.cat.

El 1978 es va crear l’Associació d’Editors en Llengua Catalana com una acció més del procés de normalització cultural del país. En quins aspectes s’ha avançat i en quins s’ha retrocedit (si n’hi ha cap)?
—Quan mires el manifest fundacional que van fer els impulsors, t’adones que el 1978 tot estava per fer. Hem avançat molt. Sempre depèn de si mires el got mig buit o mig ple. Jo sóc de les que el miro mig ple. Hem avançat molt perquè aleshores gairebé no hi havia gent habituada a llegir en català, perquè els anys del franquisme havien fet molt mal. I tot i que es va mantenir una resistència, els lectors eren molt pocs en relació als d’avui (hi ha molta més gent que pot llegir en català avui, que ho faci o no, això ja és una altra qüestió). A les enquestes apareix que un 90% de la població pot llegir en català. És un avenç importantíssim. Després, la situació de les empreses: quan l’associació comença són una trentena d’editors que s’hi apunten. El 1978 és el renaixement de moltes coses perquè, si t’hi fixes, hi ha moltes entitats que fan quaranta anys. El Congrés de Cultura Catalana en va ser l’esperó. En aquell moment hi havia una oferta limitada, poques editorials que s’hi dedicaven, havent estat precaritzades pel franquisme les que havien sobreviscut, etc. Estava tot per començar. Ara la situació és ben diferent: tenim cent associats, que representen el 95% d’editorials en català arreu dels Països Catalans, tenim una oferta més àmplia, tenim uns lectors que tenen uns coneixements que els permeten llegir en català si ho fem bé. Potser en aquell moment editar en català era un acte més de resistència, tot i que en el manifest els editors en demanen la normalització. Bé, la normalització tampoc no ha arribat ara, perquè en un país com el nostre, amb dues llengües, una de molt forta, el 75% de la producció és en castellà i el 25% en català. Nosaltres aspirem al fet que hi hagi més lectors en la darrera. Si t’hi fixes, aquestes proporcions coincideixen bastant amb els percentatges de consum. I cal veure com ho fem per sumar lectors en català.

Què enteneu per un ‘estadi de normalitat’?
—La normalitat consisteix a viure en una realitat que és la que et deia, i davant d’aquesta realitat veure quins mecanismes té la llengua catalana i l’edició en català per fer a veure al lector potencial que podria interessar-se pel català, perquè ha estat la seva llengua d’escolarització. Del 1983 ençà, quan parlem de la immersió lingüística, tenim una primera generació d’ara ja té trenta-cinc anys que va ser escolaritzada en català. I a això se suma que les estadístiques diuen que en el cicle vital d’un lector hi ha una època d’adolescència i joventut que deixa de llegir, però que si li agrada la lectura s’hi tornarà a reincorporar un cop hagi passat el cicle de vida que consisteix a trobar feina regular i parella i fills. I crec que tenim una oportunitat única concentrant-nos en la gent que es va escolaritzar al 100% en català ara fa trenta-cinc anys. ‘Normalització’ voldria dir que aquests lectors que tornen a incorporar-se a la lectura triïn l’opció del català. Això també vol dir que el català i l’edició en català siguin més presents en la societat d’allò que eren. Aquest és un dels objectius que ens hem proposat. Ens hem de treure de sobre rèmores com ara que si el llibre en català és més car que el castellà, que si les traduccions del català són més cares que les del castellà… Totes aquestes coses, ja les hem superades i hem de fer-les evidents, perquè qui tingui ganes de llegir en català vegi que ho pot fer. I la normalització seria això: viure en un país amb dues llengües, una de les quals és més forta, però amb un català que encara té moltes possibilitats a explorar.

Han passat moltes coses en quatre dècades. Repassem a grans trets què passava a cadascuna: als vuitanta semblava que es recuperava amb força l’edició en llengua catalana amb segells independents de mida mitjana com ara Edicions 62, Empúries, Columna, la Magrana, Quaderns Crema, Proa o la Campana. En general feien tirades més llargues i venien més llibres que ara. Potser hi havia menys lectors potencials, però els avesats eren compraven més llibres en català. Als anys noranta i primers del 2000, va començar la concentració editorial: Edicions 62 amb Empúries; RBA va adquirir La Magrana com a segell en català; va néixer Ara Llibres; es va crear el Grup Enciclopèdia Catalana; Planeta va adquirir Columna com a segell en català… Tanmateix, el mapa encara era divers i continuaven naixent projectes: Angle, Cossetània i Bromera es consolidava als PPCC. Però el 2006 tot es va trasbalsar amb la creació del Grup 62, que va aplegar en unes soles mans els segells més destacats en llengua catalana i es va convertir en un oligopoli sota el paraigua del Grup Planeta. Set de cada deu llibres, els editava el Grup 62. Això es va esdevenir poc abans de l’arribada de la crisi econòmica. Vós ja formàveu part de la junta de l’associació. Com ho vau viure de dins?
—El problema per a mi és la gran crisi que ha afectat tots els sectors i també el nostre, que, a més de la crisi general, n’ha sofert una de transformació que tampoc acabem de veure cap a on s’encarrila. I també de la competència mundial dels artefactes tecnològics, que fa que ens hàgim de reconvertir. Aquell moment és producte d’això, d’una situació molt precària, perquè també va fer fallida la distribuïdora l’Arc de Berà.

Sí, però no us avanceu.
—La concentració editorial té a veure amb una situació econòmica concreta i el sector mira de sortir-se’n. Hi ha un moment que els segells més importants passen a formar part d’un gran grup, el Grup 62, sí, però això és la realitat. Dins el sector, què hi pots fer? És fruit d’una situació econòmica, d’una crisi, d’uns segells que s’ajunten amb l’objectiu de rendibilitzar els recursos de què disposen. Em sembla important veure com anem construint paral·lelament més empreses que tenen unes dimensions mitjanes que ens permeten de competir entre tots. Per tant, és anar trobant fórmules. En aquells moments, totes les empreses ho van passar malament. Si ens en vam sortir aleshores, hem de ser capaços de sortir-nos-en ara.

Com dèieu, en el si de la crisi econòmica, d’una banda, el Grup 62 va crear una distribuïdora pròpia, Àgora Solucions Logístiques, i d’altra banda, la mala gestió de l’Arc de Berà, la distribuïdora històrica de la majoria dels segells en llengua catalana, va fer que tanqués d’un dia a l’altre sense avís previ i que deixés més d’un centenar d’editorials a l’estacada.
—Va ser una punyalada duríssima, una sacsejada en la línia de flotació. Nosaltres, a Eumo, ho vam viure com a empresa afectada, i va ser un cop duríssim per a l’edició en català. El 2010, més enllà de la concentració editorial, hi havia petites i mitjanes editorials que teníem un paper important i que de cop i volta ens vam trobar sense distribuïdora ni logística. Això vol dir tornar a començar, i en alguns casos amb uns diners no cobrats. Per tant, això va suposar encara més necessitat d’ajuntar-se per sumar esforços.

Quin paper hi va jugar l’Associació d’Editors en Llengua Catalana?
—Com a associació, com que hi havia interessos empresarials, no hi va intervenir. Els editors afectats ens vam agrupar, vam constituir un grup de treball, vam cercar-nos uns advocats i vam sortir-nos-en com vam poder.

No hauria d’haver jugat un paper en la crisi de l’Arc de Berà?
—Això sempre es fa difícil de dir. Quan es mouen interessos que afecten més directament a unes empreses concretes i no són el conjunt… Jo sempre ho he pensat, però en aquell moment es va creure que no i els editors afectats ens vam espavilar.

Potser perquè l’Associació en aquell moment no va estar a l’altura de les circumstàncies, després de la crisi de l’Arc de Berà es va produir un canvi de junta, que va iniciar una renovació en profunditat de la direcció de l’entitat.
—Sí que coincideix. Era el 2010 i entra en Jordi Ferré de president. L’Associació esclata quan detecta que l’edició en català té uns problemes i necessitats específics. El Gremi té una funció, que és la de la indústria, però hi ha una cosa que és específica de l’edició en català, que és la llengua. I comencem a treballar per aquí. Apareixen editors nous amb una manera diferent de veure les coses, una junta menys presidencialista, amb una voluntat col·lectiva de transformar-se. Hi ha un esclat de visibilització de la feina, de transformar la Setmana del Llibre en Català… Hi ha tota aquesta voluntat i tota una colla de gent que s’hi implica per canviar.

Editors celebrant els quaranta anys de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, que ara pren el nom d’Editors.cat.

Cal que Editors.cat marqui la diferència amb el Gremi d’Editors, sempre controlat pels grups editorials espanyols? Habitualment no parlen en clau catalana. Això es nota molt quan fan balanç i donen dades. Sovint s’obliden de discriminar les dades de l’edició en llengua catalana, tot i que es tracta del Gremi d’Editors de Catalunya.
—Per això, encara que hi hagi un gremi que agrupa tot el sector, editis en la llengua que editis, hi ha una casuística en el català que feia necessari associar-se el 1978 i ara. En general, quan tens menys força o hi ets menys present, sempre has de trobar mecanismes per a fer-te més visible. Però no es tracta d’enfrontaments entre el castellà i el català, sinó que hi ha una realitat general, l’edició en general, que té uns problemes, però que n’hi ha una en llengua catalana que en té uns d’específics en una situació estructural com la que tenim. Si ningú no se’n preocupés, no deixaríem d’empitjorar. Amb el Gremi hi ha bona relació, però nosaltres fem la nostra, fem negociacions directes amb el Departament de Cultura per als ajuts directes en l’edició en català, la visibilitat, que ens pot fer decantar els lectors, etc. Amb el Gremi, doncs, bona entesa, però cadascú té els seus objectius. En aquests quaranta també anys ha canviat que ara hi ha més editors que editen en totes dues llengües. Avui un editor que edita en català no té gaire problema per a editar també en castellà.

Un dels elements on poseu l’accent és en l’objectiu d’aconseguir més lectors en català i aposteu pel Pla del Llibre 2020, que es va consensuar fa un any amb el conseller Santi Vila. És lògic que els editors catalans vulgueu més lectors en català, però no creieu que el fet que hi hagi tan pocs lectors és un problema social que us depassa? És un problema social transversal tan greu que es podria dir que és de país que caldria afrontar amb polítiques de país.
—Sempre hi ha el problema que quan els editors diem que falten lectors, hi ha qui deu pensar que ho diem per interès, perquè volem vendre. És clar que volem vendre llibres, però també sabem què vol dir per a una societat tenir lectors. Aquí hi ha tots els debats. Uns diuen que hi ha menys lectors, uns altres que llegim més que mai, però llegim de maneres molt diverses i en diagonal. Però és clar que la lectura que requereix concentració, que és la necessària per a desenvolupar-te com a persona, és la que hem de cuidar més. És clar que no canviarem la tendència si no hi ha una feina col·lectiva i transversal. Aquest Pla 2020, als editors ens ha permès d’establir els recursos que es destinaran al nostre sector entre el 2018 i el 2020. Sovint en política cada canvi vol dir tornar a començar de zero. Per tant, per a nosaltres és important tenir fixat aquest full de ruta, el de les inversions. Això és una cosa, però l’altra és entendre la lectura com a fet social, fer-ne una moda, que deia jo l’altre dia. La consellera ens va anunciar la setmana passada la voluntat del govern mateix de fer un treball transversal, implicant les diferents conselleries, per fer més evident el seu compromís amb la lectura. Això està molt bé, però s’ha de traduir en canvis en el Departament d’Ensenyament.

Quins canvis?
—Quan en surten notícies als mitjans de comunicació, parlem de places, de sous. Trobo que la transcendència pública de l’educació en el nostre país sempre té a veure amb qüestions laborals i poc en qüestions d’educació. Parlar-ne de debò vol dir parlar de currículums i de quin paper hi ha de tenir la lectura. Vol dir decidir si hem de fer lectures obligatòries a Secundària, amb uns nois que són adolescents, que estan contra el món, i que són examinats sobre uns llibres dient si han avançat o no han avançat. A mi, em sembla que això avui no toca. Parlar d’educació vol dir pensar com aprenem a llegir i a escriure amb sentit, que és com ho hauríem de fer. Aquesta transversalitat que defensa la consellera, la compartim, però això vol dir traduir-ho amb polítiques. Però la política té un problema, que és la inestabilitat, i en els darrers temps més. Un canvi seriós en els plans de foment de la lectura seria implementa-hi canvis de molts anys de duració. Ara, al costat dels texts no podem passar per alt que tenim els mòbils, que avui ens ocupen molt de temps, com també les xarxes socials, les sèries televisives…, i hem de trobar espai pel llibre. Podem fer accions concretes, però això que costa són les accions més col·lectives. Ara, cal aprofitar les conjuntures. Per exemple, en els darrers temps, el tema de les biblioteques escolars s’ha tornat a posar damunt la taula.

Quina posició en teniu al respecte?
—L’escola ha decidit que no necessita llibres, però quan una treballa per projectes necessita més que mai una biblioteca ben proveïda. Qui defensi que no en necessita de text, que em sembla una bona opció, al costat d’això ha de defensar una manera d’accedir als continguts i als coneixements. I, ens agradi o no, avui encara són als llibres. Les xarxes no permeten de separar el gra de la palla. Per tant, les biblioteques escolars són més justificades que mai.

En l’era digital, d’una banda, el llibre continua essent un objecte de paper i no s’ha imposat la tauleta per a llegir. Però, per contra, en aquesta societat cada vegada més tecnificada, el llibre com a element de la quotidianitat ha quedat molt relegat, fins al punt que moltíssimes famílies no tenen la necessitat de tenir-ne a casa, de comprar-ne, de passar per les llibreries, ni d’entendre que és una font de coneixements, de plaer, de formació, imprescindible. Si el 90% dels ciutadans compren un llibre a l’any, per Sant Jordi, no podem dir que tinguem un país amb lectors. Revertir aquesta situació requereix una gran ambició política, que depassa el sector.
—És clar que nosaltres sols no canviarem el món, però hi anem insistint. Un dels errors fonamentals ha estat la desvinculació dels llibres i l’escola, en el moment en què la darrera va decidir que havia de prescindir dels llibres de text perquè considerava que no s’adaptaven. En un moment determinat, per acostar-se a la població, s’incentiva que les famílies tinguin ordinadors i es fa una campanya en contra dels llibres. Sovint els llibres arribaven als nanos a través de l’escola i d’aquí arribaven a les famílies i a les llars. Hi ha una qüestió social: de gent que sap llegir i escriure, n’hi ha més que mai. Avui tots passem per l’escola. Però és el garant que tothom accedeixi al món de la lectura i els llibres? Que cal una política d’estat és claríssim. I que és un moment difícil, també ho és, perquè un cop has desprestigiat una cosa després tornar-la a posar de moda costa molt. T’adones que el prescriptor s’hi ha abocat, perquè les llibreries fan moltes activitats, les biblioteques també, els editors ens belluguem… Nosaltres en som conscients i ara cal veure com ho anem escampant en una societat que pensa que llegir no és important, però que també pensa que les humanitats no són importants. Hi ha una crisi general de valors al voltant d’allò que significa la lectura, el debat, el sentit crític. Les societats tenen pujades i baixades, però és cert que el sector sol poca cosa hi pot fer.

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any
120€/any

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.