08.04.2020 - 21:50
Estrictament parlant, va començar ahir: sempre venim d’alguna banda, i en paguem errors i encerts. Però avui és l’ahir de demà, i és des del present des d’on tenim, ves quina obvietat i per minsa que sigui, capacitat d’intervenció.
Aquesta pandèmia que ens ha tocat de viure ens encara diàriament amb els nostres temors, les coses que ens pensàvem que teníem resoltes, les que donàvem per fetes, les que ens permetíem d’aparcar més o menys tranquil·lament. La realitat se’ns ha trasbalsat, tenim temps per a pensar, les incerteses fan incòmode acte de presència i és lícit, fins i tot potser inevitable, de preguntar-nos pel món de demà.
I ho fem. I potser optem per la resposta benintencionada, i ens diem que d’aquesta aprendrem a valorar les coses veritablement importants, les que no ho semblen, que tindrem més consciència de la pròpia i inevitable feblesa, de la pròpia i inevitable mortalitat, i que per això valorarem més la vida, la música o el silenci, l’abraçada. Que ens adonarem per fi, passats més de dos mil anys, de l’avís que ens va deixar escrit el filòsof i poeta, el savi Lucreci, i que feia, en dramàtica exclamació: ‘Oh cors, tan cecs! En quines tenebres, per quants de perills s’escola aquest temps de la nostra vida, tan escàs com és!’
I que a partir d’ara l’aprofitarem.
O també pot ser que no, que ràpidament ens oblidem de les coses que ens sembla que hem après, i que la vida ens torni al xipolleig d’abans del virus. Amb les penes individuals al sarró de cadascú, amb un mer tancament col·lectiu de parèntesi.
Però hi ha una altra possibilitat encara: que, passada la crisi pandèmica, donem per bones mesures de control, que normalitzem un seguit d’excepcionalitats, i que s’hi quedin. Determinades retallades de drets i llibertats que altrament de cap manera no acceptaríem. O, encara pitjor, que es normalitzin (o que es reclamin!) respostes autoritàries davant d’aquest gran capgirament.
La preocupació pel control social no ve d’ara, és clar. És tan sols que aquesta estranya situació li pot donar molt de camp i excusa per córrer. I que ja hi ha veus que ens n’avisen. Són els mòbils i les càmeres i les xarxes i les targetes de crèdit i el reconeixement facial i el que sigui i que vingui ara seguit. O, més exactament, l’ús que se’n fa. Un editorial recent de Vicent Partal, per exemple, de segur que ho recordeu, ens n’alertava: és ‘L’amenaça de la tecnodictadura’.
En el nostre context concret, a més a més, en aquest tros de món que en diem casa, al nostre petit país encara sotmès, el control l’exerceix, ai, l’estat espanyol. Cosa que significa centralització i passar el ribot a les autonomies i posar-ho tot, tot tot, sota l’ordeno y mando de quatre ministeris. Seus i ben seus. Muy espanyols i mucho espanyols. Orgullosos de ser-ho i això és el que compta. Perquè ja sabem, i així ho repeteix el ministre que toqui, o el militar, en conferència de premsa, que si el món no se n’ha adonat pitjor per a ell, que a la meseta castissa, a la Castella dels hidalgos i de les reines que no es renten, els virus se superen (‘es vencen’, en terminologia que defineix marcs mentals i interessos també), i cito literalment, ‘amb l’orgull de ser espanyols: l’orgull que la unitat aconsegueix de vèncer la Covid-19’.
La qüestió, aquí, però, diria que ja no és la seva estultícia, el nacionalisme imperialment tronat amb què es pensen que poden compensar tantes mancances, sinó el nostre acatament. La qüestió és mirar aviam si, igual com es va acceptar (fent-hi morros, fent constar en acta, enviant un memoràndum: acceptar) el refotut 155, s’acceptarà ara això, aquest nou tancament autoritari a l’espanyola.
Perquè la normalització de l’excepcionalitat es podria traduir, aquí, a més a més, en la normalització de la intervenció de l’estat espanyol; una intervenció que ja salta de negar en rodó l’expressió democràtica mitjançant el vot en referèndum d’autodeterminació a qüestionar o degradar l’autonomia actual. La subordinació (desesperant i de conseqüències dramàtiques) dels governs autonòmics als quatre genets ministerials espanyols (Interior, Defensa, Transports i Sanitat) ha normalitzat coses innormalitzables: la supeditació de la gestió sanitària (amb competències transferides, cal recordar-ho?) als designis estatistes o l’enviament de soldats a patrullar (a patrullar!) pels carrers (i la por que sembla que hi hagi de criticar-ho, per un trist que no sigui dit) en són tan sols dos exemples descarnats. Espanya, l’estat, el poder condensat a Madrid, pren o desprèn decisions sense encomanar-se a ningú. I a les autonomies que-nos-dimos-entre-todos menys que a ningú.
El tancament de files (com els agraden les expressions militars!), la centripetació que significa aquestes noves conxorxes de la Moncloa que ara es volen treure de la màniga, no sembla sinó l’expressió de la sortida autoritària que prepara Espanya. Per a l’endemà de la crisi del virus. Des d’una mica abans. Força abans.
Que no ens agafi desprevinguts.
