Tot i la seva experiència al laboratori del cercador que domina els avenços tecnològics més importants del món, Mo Gawdat es va proposar fa dotze anys de trobar l’algoritme de la felicitat seguint un dels propòsits de Google. ‘En el cor de Google hi ha la idea que no estem interessats en un producte, sinó a resoldre un problema’, va dir davant un auditori on hi havia inquietuds tant tecnològiques com espirituals.

‘Vaig començar a fer una recerca sobre la felicitat, analitzant centenars de llibres i documentaris, però els termes que feien servir per explicar-ho no els entenia’, va confessar. ‘Com a enginyer, estava convençut que la fórmula de la felicitat havia de ser perdible. Quan es trenca alguna cosa, un enginyer hauria de saber què falla, oi?’

Així doncs, el mètode va començar de manera quantitativa. Va agafar noranta-dos moments de la seva vida en què s’havia sentit bé –escoltant música, estant amb gent que estimava, menjant, etc.– per trobar quina era la línia de tendència. Aquest primer procediment no donava resultats concloents. Finalment, va trobar la variable que ho explicava tot: les expectatives. ‘Cada vegada que t’has sentit bé ha estat perquè s’han complert les teves expectatives, i al contrari’, va dir per explicar tant la sensació de felicitat com l’oposada, la infelicitat. ‘No és el fet allò que et fa feliç o infeliç, sinó la relació d’aquest fet amb les expectatives.’ Aquesta conclusió el portava a descobrir que el cervell era capaç de generar missatges contradictoris i, per tant, abocar la humanitat al conflicte.

La mort del seu fill Ali a causa d’un error mèdic, l’any 2014, va ser el desencadenant que posà a prova aquesta recerca i que el va fer decidir a anar abandonant progressivament algunes tasques a Google per dedicar-se a perfeccionar el seu algoritme i escampar-lo per tot el món. El missatge és senzill: ‘El teu cervell et parla i això marca la diferència’, va explicar.

‘Des del punt de vista científic, la infelicitat és l’esdeveniment més estúpid del món. Si és el cervell que et parla, aprèn a agafar-ne les regnes i, si cal, posa-hi un nom per diferenciar-lo de tu mateix. Jo li vaig posar Becky.’ Mentre sentia això, el públic es qüestionava si aquesta fórmula no era una recepta més d’un guru en un món massa individualista.

Però l’enginyer situa l’algoritme de la felicitat al mateix nivell que uns altres projectes que representaran un canvi de paradigma radical, com els cotxes sense conductor, les famoses Google Glass, el projecte Loon –que presta servei d’internet per mitjà de globus a l’estratosfera–, culleres antitremolor per a pacients amb Parkinson i xarxes neuronals per al reconeixement de veu i la visió artificial.

Mo Gawdat, que d’ara endavant es dedicarà exclusivament a difondre el seu llibre El algoritmo de la felicidad (Zenith, 2018) per tots els continents, ha passat bona part de la seva carrera en tres de les empreses tecnològiques més influents del món: IBM, Microsoft i Google.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

 

Vicent Partal
Director de VilaWeb