Miquel Barceló, el gravat i Barcelona

La darrera vegada que Miquel Barceló exposava en una galeria de Barcelona corria el 1990. Ara, trenta-sis anys després, s’exposen una trentena de gravats seus i tres llibres d’artista a la Galeria Artur Ramon del carrer de Bailèn. És una obra gràfica recent que l’artista ha elaborat al taller de Joan Roma de la ciutat, entre el 2010 i el 2026. Per això tenia tot el sentit que aquests gravats s’exposessin a Barcelona. “Miquel Barceló. Gravats de Barcelona. 2010-2026” es podrà veure fins el 9 d’octubre. 

La raó d’aquesta absència tan dilatada a les galeries barcelonines (que no pas en museus ni fundacions), segons que ha explicat l’artista, té a veure amb el fet que ha voltat pel món, que ha tingut grans projectes entre mans, que es va morir el seu galerista, Salvador Riera, el 1994, i que cap altre galerista li havia demanat d’exposar res. Però, sobretot, el que li passa a Barceló, diu, és que li agrada més pintar que no pas exposar.

La mostra es va inaugurar el dijous 11 de juny, el dia que el papa Lleó XIV va cloure la seva visita a Barcelona. Segons que va explicar el mateix artista, ell havia arribat el mateix matí a la ciutat i la seva visita només estava relacionada amb l’exposició dels gravats. Que, de la Sagrada Família, ell en sabia el mateix que la premsa. I no va afegir res més. El fet és que Miquel Barceló és un dels tres artistes qui han presentat un projecte dins el concurs per a fer la façana de la Glòria, la darrera que falta. Els altres candidats a concurs són Cristina Iglesias i el mexicà Javier Marín, qui no semblen tan ben posicionats. Tanmateix, s’havia parlat del mes de juny per a donar a conèixer l’artista triat per les comissions d’avaluació (artística, tècnica, econòmica…), però ara ja es parla de la tardor.

El gravat i la seva fisicitat

En una conferència de premsa a la Galeria Artur Ramon, Miquel Barceló (Felanitx, Mallorca, 1957) va parlar d’aquests gravats recents i del seu gust pel gravat com a forma de pintura més que no pas com a forma de reproducció seriada: “El gravat és una forma de pintar. L’edició m’interessa poc. Per això els tiratges dels meus gravats són sempre petitíssims. Si pogués, només en faria un.” I també: “El gravat és el contrari de l’edició digital. Sempre té relleu, sempre té volum. És la seva fisicitat el que m’agrada, com la ceràmica. Té alguna cosa de definitiu.” Barceló també comenta que els gravats de París no s’assemblen als de Barcelona, que, a cada taller, els gravats tenen un aire propi.

Barceló va fer els primers gravats de la seva carrera (punta seca i collage) al taller de Joan Miró a Mallorca, l’any que Miró es va morir, el 1983. També va treballar el gravat a París. A Barcelona d’ençà del principi va col·laborar amb el taller de Joan Roma. Roma és un dels gravadors més reputats del país. Va treballar intensament amb Antoni Tàpies, entre més artistes, i va ser dos anys abans que morís Tàpies, el 2012, quan ja no gravava, que Miquel Barceló va començar a gravar amb Joan Roma. Un artista va succeir l’altre. “Ens va presentar l’Enrique Juncosa, ens vam conèixer i ens vam caure bé de seguida. Ell és un gran bibliòfil, ha viscut al Caire, és excèntric. A Barcelona solament he treballat el gravat amb ell. Sobretot, en dues etapes, 2010-2012 i 2024-2026, tot i que en Joan Roma no ha deixat de dedicar-se als meus gravats durant aquests quinze anys. I solament ha fet això. Aquests gravats no són encàrrecs, els he fet per l’interès de fer-los, i els he fet al mateix taller del Joan Roma.”

Els trenta-cinc gravats fets a Barcelona que s’exposen són la meitat de la producció que Miquel Barceló ha fet en aquests anys. I, del conjunt, se’n prepara un llibre. Tots els gravats són inèdits, no s’havien exposat fins ara, excepte alguns gravats de la sèrie Lletraferits, del 2015, que es van exposar a la Biblioteca Nacional de França i a Praga. La sèrie Lletraferits retrata escriptors d’èpoques diferents que l’han marcat. A la Galeria Artur Ramon s’hi exposen els retrats de Miquel Bauçà, Joan Vinyoli, Gérard de Nerval, Dylan Thomas, Vladimir Nabokov, José Lezama Lima, Rainer Maria Rilke i Antonio Gamoneda. 

L’artista ha emprat tècniques diferents, com la xilografia (gravat sobre fusta i també sobre fòrmica), la punta seca (treballant directament sobre la placa), l’aiguafort (amb àcid), l’aiguatinta, l’àcid directe… La temàtica més recurrent són els elements marins, tan característics de la seva trajectòria, amb uns impactants pops (fets amb serra mecànica), alguns paisatges africans, vanitas amb llumins, algunes mostres de verdures –tan conegudes també–, plantes i animals i algunes imatges inusuals, com la pell d’un ós polar, com també tres autoretrats.

L’exposició també mostra tres llibres d’artistes que contenen gravats, dos dels quals fets aquest 2026: Dins la panxa del bou, que conté vuit gravats amb imatges de felins, cadascun fet amb una tècnica diferent. El llibre es presenta dins una capsa folrada amb budell, d’aquí el nom. L’altre llibre és Sobre la apariencia de las cosas, amb poemes d’Enrique Juncosa, amic de Barceló d’ençà de l’adolescència, qui també li ha comissariat aquesta mostra, i que conté tres gravats, i del qual se n’ha fet una edició de trenta exemplars. Finalment, també s’exposa El bestiari de Guillaume Apollinaire, del 2025, publicat a París per Yvon Lambert.

L’exposició de gravats es complementa amb una sèrie de fotografies, obra de Jean Marie del Moral, qui retrata l’artista treballant al seu estudi.

Barceló ja ha acabat els dibuixos dels grans tapissos que vestiran la reconstruïda catedral de Notre-Dame de París, tapissos que ja s’estan teixint. I resta a l’espera que els comitès de la Sagrada Família donin a conèixer l’artista qui realitzarà la façana de la Glòria. El projecte de Barceló es treballarà amb ceràmica i podria ocupar-li els quinze anys vinents de la seva vida.