29.04.2018 - 22:00
|
Actualització: 30.04.2018 - 08:00
Fa mig any, el president Carles Puigdemont apareixia a Brussel·les, a l’exili, amb bona part dels consellers. Després de la proclamació de la República Catalana el 27 d’octubre al Parlament de Catalunya i de l’aplicació de l’article 155, el govern es va refugiar a Bèlgica tot esquivant l’amenaça dels empresonaments que ja brandava l’estat espanyol. L’exili, l’espanyolisme el va interpretar com a una fugida i en va fer befa, però ha esdevingut un èxit amb vista a la internacionalització de la causa catalana.
Les primeres setmanes van ser complicades. Tres consellers –Joaquim Forn, Meritxell Borràs i Dolors Bassa– van decidir de tornar-ne i d’anar a declarar a l’Audiència espanyola. Forn és preventivament a la presó des d’aleshores, Bassa hi va tornar el 23 de març després d’haver-hi passat un mes entre el novembre i el desembre i Borràs va ser alliberada al desembre. La resta de consellers –Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i Meritxell Serret– van restar a Bèlgica juntament amb el president.
El jutge Pablo Llarena va emetre la primera euroordre i el govern a l’exili es va lliurar a les autoritats belgues. No obstant això, abans de la resolució, el jutge del Suprem espanyol, entreveient un revés de la justícia belga, va decidir de retirar-la. Llavors, el govern a l’exili va començar a bastir una estructura operativa i a reunir-se periòdicament. El lloguer d’un immoble a Waterloo i les negociacions entre JxCat i ERC van dibuixar una estructura basada en el Consell de la República i l’Assemblea de Representants, dues institucions de caràcter privat que s’han d’engegar quan es formi un govern a Catalunya.
Abans, el 7 de desembre, l’independentisme va fer una altra exhibició de força amb una manifestació històrica i multitudinària a Brussel·les. Paral·lelament, Puigdemont sortia en uns quants mitjans internacionals denunciant la repressió de l’estat espanyol contra l’independentisme i l’empresonament del govern de la Generalitat. La suspensió de l’autonomia amb el 155 i la convocatòria electoral hi van afegir incertesa, però la nova victòria de l’independentisme del 21-D va deixar l’estat espanyol en fora de joc.
La detenció de Puigdemont a Alemanya, un punt d’inflexió
El 25 de març, després d’un viatge d’uns quants dies a Suïssa i a Finlàndia, Puigdemont va ser detingut a Alemanya mentre tornava amb cotxe a Bèlgica a posar-se a disposició de la justícia belga. Va ser reclòs a la presó de Neumünster durant dotze dies, fins que no fou alliberat per ordre del Tribunal Superior de Slesvig-Holstein, que va descartar l’acusació de rebel·lió de l’estat espanyol.
L’opinió pública alemanya, molt reticent al procés d’independència de Catalunya fins aleshores, es va començar a decantar i a criticar Espanya. A més, la reacció d’ira de la premsa, dels partits unionistes i del Tribunal Suprem espanyol han provocat rebuig entre els alemanys. Els socialdemòcrates, socis d’Angela Merkel, en van demanar una solució dialogada i la ministra de Justícia alemanya va afirmar que la decisió del tribunal alemany era correcta i que l’esperava.
A més, la conferència de premsa del president a Berlín va reunir una gran quantitat de mitjans internacionals i va revifar l’interès per la situació política de Catalunya. Mentrestant, aquestes darreres setmanes polítics i intel·lectuals han signat manifests a favor de l’alliberament dels presos polítics, s’han publicat comunicats de denúncia com els d’Amnistia Internacional i s’ha configurat la plataforma Diàleg UE-Catalunya per cercar la implicació i mediació de les institucions comunitàries. A més, el Comitè de Drets Humans de l’ONU va instar l’estat espanyol a garantir els drets polítics de Jordi Sànchez i va admetre a tràmit la demanda de Puigdemont contra Espanya.
L’èxit de Clara Ponsatí
Paral·lelament, la consellera Ponsatí renunciava al seu càrrec i es traslladava a Escòcia per a reprendre la vida anterior a l’etapa al govern. Ponsatí va rebre el suport de bona part de la societat i la classe política escoceses i de la Universitat de Saint Andrews, en la qual havia exercit com a docent. La campanya de micromecenatge per a pagar-se la defensa judicial arran de la nova euroordre de Llarena va marcar un rècord: en poques hores va superar les quaranta mil lliures necessàries.
Les dues vistes al Tribunal d’Edimburg han mobilitzat desenes de persones i la premsa escocesa està atenta a veure com es resol el procediment contra Ponsatí. A més, el seu advocat a Escòcia, Aamer Anwar, ha denunciat reiteradament les vulneracions de drets humans a Espanya en uns quants mitjans de ressò internacional.
Suïssa, el nou escenari
El 20 de febrer se sabia l’exili de l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel a Suïssa. Gabriel no va anar a declarar al Suprem espanyol i va denunciar que a Espanya no hi hauria rebut un judici just . La secretària general d’ERC, Marta Rovira, també va decidir d’anar-se-n’hi la nit del 23 de març en comptes de tornar a declarar davant Llarena juntament amb Jordi Turull, Josep Rull, Dolors Bassa, Carme Forcadell i Raül Romeva, empresonats de nou.
També a Suïssa, Puigdemont va participar en unes jornades dels drets humans a la seu de les Nacions Unides a Ginebra. Serret, Gabriel i familiars dels presos polítics també van prendre part en alguns actes i debats. Així mateix, els familiars van intervenir en un acte al Parlament Europeu en el qual en van exigir l’alliberament.
L’exili, doncs, ha servit perquè el procés d’independència travessés les fronteres de l’estat espanyol i perquè les vulneracions de drets fonamentals dels presos polítics no fossin silenciades a Estremera, Soto del Real i Alcalá Meco. La resolució de les euroordres contra els dirigents independentistes exiliats determinarà el paper que tindrà l’exili en el futur immediat de la política catalana.
Més informació:
- La nova internacionalització catalana trenca el relat de l’afer intern | Anàlisi de l’Aravot
